Aquí acaba el Procés-1, amb un empat

 

"Passarem unes quantes setmanes fent càbales sobre possibles governs, però no oblidem que el govern català governa poc i que la política d'un país ocupat i dominat és més que un govern regional"

 

 

 

 

Joan Rovira 12/05/2024 23:36

 

 

El 12 de maig ens hem quedat, més o menys, com estàvem, encara que la foto del Parlament sigui força diferent. No han estat les tristíssimes eleccions del 2021, enmig de la pandèmia, però tampoc no eren gaire estimulants ni gens èpiques. Hi havia en joc, sobretot, reequilibris de la balança, petits o moderats moviments que poden donar joc en el futur. O acabar en bloqueig, que és el pitjor que pot passar.

Aquí acaba oficialment el Procés-1. Puigdemont podrà tornar a la Catalunya Sud d’aquí a unes setmanes, si jutges i policies espanyols no munten una nova inquisició de venjança i humiliació. Potser tindrà oportunitats per reunir el catalanisme i l’independentisme, que ves a saber si uns i altres sabran aprofitar: han estat fins ara tan sectaris, tan poc assenyats… Però, tot i haver aconseguit un resultat excel·lent, no té prou força per jugar una segona partida per la independència, el Procés-2, que tard o d’hora arribarà. Ell, que la va poder fer, ja no la farà. Podrà esgarrapar petites o grans concessions a Madrid, això sí. I podrà tancar amb tota dignitat una etapa, cosa que és una victòria més que interessant, però no total.

Pedro Sánchez no és el gran guanyador.

Illa, ell solet, amb tota la seva grisor, hauria tret un bon resultat similar, sense la intervenció estel·lar del Rei Sol del socialisme hispànic i la seva patètica comèdia de marit enamorat i emprenyat. El PSC puja clarament, com indicaven les enquestes des de fa temps. I té el govern al seu abast.

El “mentrestant” durarà força més temps. Tothom sap, a Catalunya, que el “mentrestant” no durarà per sempre. Però ara no hi ha el clima propici per a aventures, revoltes i experiments. La majoria vol estabilitat i tranquil·litat, en diferents graus. La independència està molt bé, però no està clara… I la venjança espanyolista tampoc no satisfà una majoria de les seves files. Guanyem temps… El món és més confús que mai, s’està redibuixant, i hi ha guerres que es poden complicar molt per a nosaltres, els europeus.

Unes eleccions en clau conservadora. Les del 12M han estat unes eleccions conservadores, cadascú en el seu terreny de joc. No s’ha mogut gran cosa, no ens deixem portar pels partidismes… Tanmateix, el gran bloc espanyolista (que no és una unitat en absolut, però a vegades sí) guanya clarament les eleccions, amb més força que el 2021.

Els tres blocs i mig. El bloc d’ultradreta espanyolista (PP i VOX) puja: va rebre 483.000 vots el 2021, i ara n’ha tret uns 575.000. És a dir, més que quan hi havia Ciudadanos. El bloc espanyolista de centreesquerra (PSC i Comuns/Sumar) tenia uns 846.000 vots, que han passat a uns 1.050.000. El bloc catalanista i independentista (Junts, ERC, CUP, Alhora) havia aconseguit 1.360.000 vots, i ara baixa fins a uns 1.220.000, amb una bona patacada d’ERC i CUP i un notable ascens de Junts… I apareix un nou actor polític, AC, amb uns 114.000 vots, que caldrà veure com es posiciona i com madura, si és que ho fa.

Si la pregunta era… Quanta Catalunya volem? Quanta Espanya volem a Catalunya? Aquestes eren les dues grans preguntes en joc, puntuables de 0 a 10. Doncs bé, les grans respostes continuen tendint cap a un empat, amb variacions segons les diferents convocatòries electorals i moments polítics. Ens situem, globalment, en la zona del 5-6, en ambdues preguntes. Més enllà de les preferències de cadascú, això mereix lectures polítiques intel·ligents a mitjà i llarg termini.

I ara, l’hora dels embolics, el teatre i els pactes. Les eleccions van de: tu vota’m avui, que demà jo ja faré el que vulgui o el que pugui. En qualsevol cas, a una democràcia parlamentària compten els vots, però encara compten més els escons i els ventalls de maniobres que s’obren… Aquí és on comença el ball, a partir de la clara victòria del PSC i la posició dominant de Puigdemont al camp independentista, així com de les diferents possibilitats d’ERC. Aquestes són les tres claus, més el paper de la ultradreta espanyolista. 

En qualsevol cas, passarem unes quantes setmanes fent càbales sobre possibles governs, però no oblidem que el govern català governa poc i que la política d’un país ocupat i dominat és més que un govern regional… Aquí és on es pot començar a configurar el futur, quan el món s’aclareixi una mica. I, no ens enganyem, segons el que passi a Espanya els pròxims mesos i anys. 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/aqui-acaba-proces-1-empat-851896/