OPINIÓ - EDITORIAL
La guerra interna per l'hegemonia, que tant de mal ha fet a l'independentisme, és superada i Puigdemont pot encapçalar un rearmament amb vista a l'octubre, que li reclamarà molta generositat, però també molta ambició
Els ciutadans que voten, i sobretot aquells que no voten, han decidit que el guanyador de les eleccions siga, clarament, Salvador Illa. El mateix dia que Rodalia deixava de funcionar i que es posava en relleu, una vegada més, el menysteniment del govern socialista espanyol envers els ciutadans catalans –voten què voten.
D’ençà d’aquella manifestació de les infrastructures a què va assistir Pasqual Maragall, fart del seu partit, l’independentisme ha dit una vegada i una altra que amb maltractaments com els de Rodalia n’hi hauria d’haver prou per a convèncer els unionistes de la necessitat de la independència.
Però ahir es va veure amb claredat que n’és, d’erroni, aquest enfocament i que en van, de desorientades, les cúpules dels partits independentistes. El mal resultat d’ahir, en termes generals, l’explica sobretot l’abstenció independentista. I és a mantenir la confiança d’aquests electors desenganyats que s’haurien hagut de centrar els seus esforços. I que s’han de centrar a partir d’ara.
L’any 2017 Esquerra, Junts i la CUP van obtenir
2.078.000 vots. Ara –tot i que encara no tenim dades completes– tot indica que vorejaran els 1.200.000 vots. Això ho diu tot.Fa tres anys alguns van voler dissimular aquesta crisi de confiança amb l’argument, certament raonable, de la pandèmia. Però en realitat ja era el símptoma d’una malaltia molt més important: la manca de credibilitat de la classe política independentista. Després d’aquesta nit, ja no crec que hi haja excuses possibles, per a Esquerra i la CUP, que han tingut dues caigudes tan significatives i han quedat rotundament desautoritzades pels seus propis electors.
En relació amb això, és molt important del punt de vista nacional, molt més que no sembla, remarcar la manera com Junts –i, més que Junts, crec que podem dir directament el president Puigdemont– s’ha distanciat clarament d’Esquerra, després de nou anys de “lluita per l’hegemonia”.
Junts també hi té culpa, en tot això que ha passat –per la legitimació que ha fet del PSC d’ençà del pacte a la Diputació de Barcelona. Però el resultat parla tot sol: no solament no ha perdut escons en una nit que tot l’independentisme n’ha perdut, sinó que n’ha guanyat. Carles Puigdemont, de fet, ha aconseguit millorar el seu resultat en escons del 2017, quan l’èpica electoral no es podia superar. Això és a l’abast de molt pocs polítics al món.
No sé què passarà d’ara endavant –perquè la reacció d’ERC és imprevisible i segurament necessitarà setmanes per a reflexionar–, però, ni que siga sobre el paper, a Puigdemont ara li seria més fàcil que no la setmana passada de mirar d’agrupar l’independentisme en una formació que no siga una refundació de CiU sinó una mena de SNP escocès, més transversal i obert que ara. O propiciar una coalició a l’estil de Junts pel Sí. Fa tres anys, ell tenia 32 diputats i els altres dos partits, 42. Avui ell en té 35 i els altres dos, 24. I la diferència amb Illa, tot i ser important, no és insalvable pensant en unes noves eleccions. La situació no hi té res a veure.
Ho sabrà fer això Puigdemont? Ho voldrà fer? Tindrà la generositat necessària per a fer-ho? Els altres deixaran que ho faça, o continuaran donant prioritat a posar-li bastons a les rodes? I, sobretot, Junts actuarà en conseqüència amb el PSOE a Madrid, ara que, segons que sembla, estaria alliberat de la lluita per l’hegemonia?
Perquè, molt probablement, amb les dades d’aquesta nit a la mà, la resolució més lògica serà anar a unes noves eleccions el mes d’octubre. El tripartit PSC + ERC + Comuns té la majoria absoluta, justa i pelada. Però ERC s’atrevirà, després de l’ensulsiada d’avui, a votar Illa? No sembla molt assenyat, i el president Aragonès ja ha volgut deixar clar que no formaran part de cap govern.
Illa només pot ser president amb una coalició estrambòtica que hauria d’incloure el PP i l’abstenció de Vox. Sembla massa. I si Illa pot ser president, no hi ha cap més opció possible que la repetició electoral a l’octubre. El PSC, si Illa i Puigdemont haguessen quedat a dos o tres vots de distància, s’hauria pogut abstenir per mantenir l’estabilitat de Pedro Sánchez a Madrid. Però no ho crec possible això ara, malgrat la bomba de profunditat que ha llançat aquesta nit Puigdemont, demanant a Esquerra de parlar per a formar govern.
I ací, en la impossibilitat d’Illa per formar govern, està l’oportunitat de l’independentisme, i concretament la de Carles Puigdemont. Ell ha fet una campanya en una inferioritat de condicions escandalosa. Sense poder participar en els debats electorals. Sense poder fer actes ni recórrer el territori. Però d’ací a l’octubre, amb el seu retorn, té temps i tindrà oportunitats de sobres de sacsar el panorama polític i electoral català. Mentre que el votant, i l’abstencionista independentista, també tindrà un temps molt important per a pensar i reflexionar. Així que aquesta partida, ni de bon tros, no s’ha acabat.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada