OPINIÓ
"Puigdemont voldria ser líder de país, però és un home de partit; i és impossible reconèixer un líder de país en un home de partit"
L’obsessió del president Puigdemont, la seva reiterada referència a la necessitat de la unitat independentista, mereix una consideració detinguda perquè explica moltes coses. L’entitat-paraigua que es proposarà al congrés de Junts és l’enèsima repetició d’aquest fetitxe unitari, el principal valedor del qual és Jordi Sánchez, el talp republicà i responsable de l’últim govern d’ERC i el seu monopoli dels mitjans de comunicació contra Junts.
Continuar predicant la unitat amb qui no la vol, no l’ha volgut mai, ni la voldrà, i encara menys vol la independència, mostra alguna cosa més que contumàcia. Fa sospitar una mica de mala fe. Semblava que ERC ho havia deixat clar amb la investidura de l’MHP. Però no ha sigut prou. En la seva darrera compareixença a Twitter, el president Puigdemont torna a reclamar la unitat. S’adreça a ERC i la CUP perquè reclamar unitat independentista al poble, que és l’únic que l’ha demostrat, seria excessivament cínic.
En la seva al·locució, Puigdemont reconeix que la unitat es va trencar ja fa set anys, però és ara quan li sembla imprescindible fer alguna cosa. Per què?
Perquè ara s’ha perdut la ganga del govern de l’autonomia, al qual estaven apuntats els dos partits. Cal recuperar la unitat perquè si no, perdem càrrecs, cadires; bous i esquelles.Junts insisteix a predicar la unitat, encara que la sap impossible, per deslegitimar ERC. Es considera guanyadora en la competició per representar l’independentisme, una condició que reconeix de fet el govern espanyol. Quin sentit té la branca d’olivera estesa a ERC sota la recomanació de “rebaixar les tensions”?
L’entitat-paraigua repeteix el vell somni del president Puigdemont. Una unió de totes les forces independentistes que, sense deixar de ser elles mateixes, estigui per sobre d’elles mateixes. Una espècie d’unió hipostàtica, amb una part corporal, els diferents grups polítics i socials i una altra d’espiritual, divina, aquesta mateixa unió, una mena de front nacional, perquè, al cap i a la fi, els independentistes som una gran família i s’ha de perdonar el fil pròdig.
El fetitxe de la (impossible) unitat, en el fons, respon a la mateixa idea que animava la proposta de Junts a ERC d’un govern independentista emparat en l’abstenció del PSC. La mateixa que, fa anys, va portar el president Puigdemont a oferir a Junqueras anar el segon en una llista unitària al Parlament Europeu.
El diable, que sempre aguaita per separar, desunir, enfrontar, llança la malèvola pregunta de quin lloc reserva aquesta unió a la CUP i, sobretot, a Aliança Catalana, partits que diuen ser també independentistes. I ja la tenim organitzada. De la CUP no en sé res perquè és impossible preveure alguna cosa amb gent tan elemental, però d’AC sí que sabem que no serà admesa a la unió de l’independentisme per allò del cordó sanitari que, tanmateix, no apliquen als de VOX, molt més vociferants. És clar que els d’Orriols tenen liaisons dangereuses amb els nazis alemanys, una ficada de pota que fins i tot Le Pen ha sabut evitar. Però no veig gaire diferència entre simpatitzar amb els nazis de l’AfD o els islamistes radicals, com fan els d’ERC i la CUP.
Predicar la unitat amb qui no la vol és una astuta manera de perpetuar l’statu quo colonial sense que ho sembli.
Puigdemont ha fet tot el que ha pogut per no ser identificat exclusivament amb unes sigles, JxC, però no ho ha aconseguit. I el més probable és que surti reconegut com a líder indiscutible per un partit que, en principi, també representa una unió entre independentistes i menys independentistes.
El truc de tornar a inventar una organització per sobre dels partits tampoc no servirà de res. L’única opció oberta del president, per pròpia voluntat, és afrontar la responsabilitat de la confrontació amb Espanya com a líder d’un partit, perquè són els set diputats del partit els que li donen la força. Voldria ser líder de país, però és un home de partit; i és impossible reconèixer un líder de país en un home de partit.
No és casual que el congrés de JxC debati i, segurament, accepti, una proposta de derivar els acords amb Espanya a referèndum de les bases. Sens dubte, es tracta d’un mecanisme preventiu de protecció per al cas que s’arribi a una decisió crucial i el president es trobi enfrontat a la part menys independentista del seu partit.
I la decisió crucial, com tothom sap, és fer caure el govern espanyol si aquest no compleix els acords en llurs termes estrictes.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/parany-unitat-independentista-909050/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada