L’independentisme mira de reinventar-se

 

 

OPINIÓ

 

 

"Queda per saber quins pecats reconeix aquest amant d'Espanya, atès que el seu discurs és el triomfant dels trolls: ERC és un partit de trajectòria impol·luta"

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo

05/09/2024

 

Els republicans han coronat els primers tres anys del govern més incompetent del postfranquisme entregant la Generalitat “republicana” a un partit monàrquic espanyol. Una traca final que els ha deixat en la desairada posició en què Pepe Rubianes veia els partidaris d’Espanya. I per la mateixa raó, la defensa a ultrança de la pàtria; en aquest cas, del partit, única pàtria que ER coneix.

I, a la vista de tothom, que s’ha passat el llarg i càlid estiu fent-se creus de com un partit que diu ser independentista ha comès aquesta canallada contra Catalunya per por a una gairebé segura nova derrota electoral. L’opinió pública, enfurismada, ha agitat les xarxes en una barreja de frustració, decepció, indignació, amargor, ràbia, ira i el desig de venjança.

Sí, les xarxes, que són com torrents, baixen desbocades tumultuoses i contenen moltes impureses, però també llavors d’or. Afegeixen contextos que expliquen les notícies, denuncien les manipulacions i censures dels mitjans i fan públiques les motivacions més indignes dels polítics responsables del desgavell.

En prendre aquesta decisió infausta, ERC s’ha fracturat en dos, majoria i minoria, bolxevics i menxevics, encara que estiguin a l’inrevés, probablement perquè es tracta de

la proporció entre càrrecs amb retribució i sense. “Primer és el menjar; després, la moral”, cantava Bertolt Brecht a Sobre la incertesa de les condicions humanes. La decisió d’obrir el pas als perses pot ser un error (els negociadors han estat enganyats), o un pla deliberat (els negociadors ens han enganyat), però, sigui com sigui, el futur que el networking dibuixa per a ERC és la seva desaparició per un embornal com el de Ciutadans.

Mentrestant, els quadres pensants de l’organització estan callats com a difunts i el discurs triomfalista s’ha encomanat als trolls en nòmina del partit repetint com a lloros els ditirambes a un govern que serà recordat per la seva ineptitud aclaparadora en tots els àmbits de la gestió.

La doctrina dels qui “fan que les coses passin” ha estat substituïda pel silenci, seguint la famosa recomanació de Salvator Rosa “calla, tret que el que diguis sigui millor que el silenci”. Perquè imagini’s el lector si els donés per parlar d’aquesta brutícia inenarrable de l’equip B, el dels cartells, els ninots penjats, els mariachis i la resta d’accions que només poden haver estat dirigides per un pertorbat.

Els dos líders de les faccions oposades han desaparegut en un dens silenci encara que tots dos inspiren o dirigeixen dues candidatures enfrontades que, sent iguals en tot, s’estimen tant com Ròmul i Rem. I, quan parlen, com Marta Rovira a les candeletes de la TV nacional, ploren l’eterna palinòdia de la desfeta que ells mateixos han provocat. O s’ataquen hipòcritament, sobretot Junqueras, el verbós Estel de la Tramuntana, criticant l’altra candidatura per no tenir un lideratge com el seu.

És temps de virtuts, d’anar-se’n al racó de pensar, de reflexionar com sortir-se’n sense empitjorar les coses. Els partits de l’independentisme institucional han cridat a tres congressos per, com es diu, reinventar-se. La CUP espera trobar alguna proposta concreta en el magma de les seves al·lucinacions ideològiques. Junts vol esdevenir el gran moviment patriòtic, sense deixar de ser un partit contagiat de l’esperit introspectiu, l’ANC es convoca a si mateixa amb la més buida i pedant retòrica cupaire. Però, de tots ells, el que té un paral·lelisme més acusat amb el sagrament de la reconciliació és el d’ER.

Això és congruent amb les fermes conviccions vaticanes del seu president que fa mesos que peregrina els camins en compliment d’alguns dels requisits de l’acte com ara l’examen de consciència, el penediment pels pecats i el propòsit de l’esmena. La resta, dir els pecats al confessor i complir la penitència, s’han d’afrontar al congrés i després d’ell. 

Queda per saber quins pecats reconeix aquest amant d’Espanya, assumpte del màxim interès, atès que el seu discurs és el triomfant dels trolls, sense cap vacil·lació: ERC és un partit de trajectòria impol·luta, que tot ho fa bé, el govern del qual ha estat un èxit aclaparador que admiraran les generacions futures i l’únic que garanteix l’accés a la independència.

I encara més intriga produeix la reacció a l’últim requisit, la penitència que ha de complir, si el congrés gosa demanar-li un pas al costat.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE

https://elmon.cat/opinio/lindependentisme-mira-reinventar-se-897515/