Com a Andorra, un estat és l’única cosa que necessites

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

La llengua, el català, és la mateixa a Andorra la Vella que a Alacant, a Sant Cugat, a Elna i a Palma. Allò que no és igual és el poder polític. I és això, tan sols això, que marca la diferència

 

 

 
Vicent Partal

05.09.2024

Actualització: 05.09.2024 - 23:47

 

 

 

 

 

 

Un argentí a Andorra la Vella és tan argentí com un argentí a Alacant. Un canadenc a les Escaldes és tan canadenc com un canadenc a Sant Cugat. Un senegalès al Pas de la Casa és tan senegalès com un senegalès a Elna. Un paquistanès a Engordany és tan paquistanès com un paquistanès a Palma. I, tanmateix, dimarts, l’argentí d’Andorra la Vella, el canadenc de les Escaldes, el senegalès del Pas de la Casa i el paquistanès d’Engordany van actuar de manera ben diferent. Tots es van connectar al seu ordinador per aconseguir una plaça als cursos oficials de català que oferia el govern d’Andorra. Al cap de deu minuts, ja no quedaven gaires places, i al cap de mitja hora, cap ni una. Com si fossen entrades per a un concert de Taylor Swift.

La llengua, el català, és la mateixa a Andorra la Vella que a Alacant, a Sant Cugat, a Elna i a Palma. Allò que no és igual és el poder polític.

Andorra és un estat independent i legisla sobre la llengua amb el poder que li dóna el fet de ser un estat. Ja ho havia fet en el passat –tres vegades d’ençà de l’ordenació del Consell General, el juny del 1938–, però ara ho ha fet amb més contundència que mai, aprovant una llei que no tan sols obliga a entendre el català sinó a parlar-lo en l’esfera pública. Si vols ser cambrer, dependent d’una botiga o monitor d’esquí, per dir alguna cosa,

hauràs de demostrar que saps el català mínim i imprescindible per a fer la teua feina. Perquè tan sols així, quan algú se t’adrece en català, estarà segur que no serà discriminat. La llei andorrana, no cal dir-ho, és un far per al país sencer, un camí a seguir no tan sols per a evitar una minorització encara més gran de la nostra llengua, sinó, sobretot, per a recuperar el model demogràfic català, que de sempre ha estat basat, més que no en una gran natalitat, en la capacitat demostrada de catalanitzar els qui hi arriben.

Però per a fer això cal la independència. I un estat propi. I voluntat política, després. I clarividència: que a Andorra ningú no s’empassa aquesta estupidesa segons la qual el castellà –i curiosament el castellà i prou– també és una “llengua catalana”.

Per això, qualsevol altra solució que no siga un estat és un pegat inservible. Un parany. Un entreteniment per a anar passant i fer la viu-viu. Les autonomies i els seus estatutets no ens valen, això és més que demostrat. I aquesta és, doncs, una raó més per a reprendre el camí allà on érem el 2017. O tot o res. O independència o mort. Acomodar-se al terror espanyol i pensar que hi ha camins possibles que no passen per la secessió és un error monumental, però sobretot és una pèrdua de temps miserable.

I, per si calia, ara ens ho recorden els estrangers que viuen a Andorra, tot exhaurint en deu minuts totes les ofertes per a fer classes de català.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/com-a-andorra-un-estat-es-lunica-cosa-que-necessites/