La taca d’oli

 

 

OPINIÓ

 

 

"Illa no és només un espanyol nascut a Catalunya que odia el seu país i la llengua que parla; és un representant de l’espanyolisme més agressiu"

 

 

Ramon Cotarelo 
21/11/2024 20:04

 

Dins la seva silenciosa, però pertinaç, lluita contra la catalanitat, Illa ha inaugurat la fira de l’oli de Jaén a Catalunya i tot l’independentisme ha omplert de jeremiades les xarxes. Les mateixes xarxes que els seus amics i clients dels mitjans de comunicació tradicionals volen tancar per raons indecentment corporatives; és a dir, perquè els estan deixant sense feina.

El president tenia amagada la seva indestructible espanyolitat, amb la mateixa cura que l’emperador Julià el seu paganisme. Un cop proclamat president, lliure de compromisos, pot manifestar el seu tarannà: exerceix de cortesà assidu als actes del rei; frisa per fer les Espanyes explicant que Catalunya és una d’elles; una més. L’acció del seu govern relega a segon pla tot el que és català, des de la llengua que empra en les seves relacions amb els administrats, fins al simbolisme dels adorns de carrer.

Tot i això, cap d’aquests desaires ha suscitat tanta indignació com la promoció d’oli de la competència. Les ofenses a la simbologia catalana es podien passar per alt. No, en canvi, l’atac al compte de resultats. Tanmateix, estava clar des de l’inici, que l’anticatalanisme d’Illa no seria merament simbòlic, sinó que

aniria a l’arrel de la qüestió, la indústria del país, la seva columna vertebral. Perquè Illa no és només un espanyol nascut a Catalunya que odia el seu país i la llengua que parla; és un representant de l’espanyolisme més agressiu, un fidel seguidor de Societat Civil Catalana. I els que l’han fet president ho sabien. Per això l’han fet president.

I perquè és, el suport més sòlid de què disposa el president Sánchez a Madrid. Ningú espera que els catorze vots independentistes plantegin problemes al Congrés. Els d’ERC perquè, de fet, són del gobierno i els de Junts perquè n’aspiren a ser-ho. Ha quedat claríssim en els últims moviments al si del partit: el president Puigdemont torna a encapçalar-lo, s’estableixen acords de cavallers amb els derelictes de CiU, es recuperen les memòries del passat i tot coronat amb la intervenció de Toni Castellà al Parlament oferint lleial col·laboració al govern de la Generalitat, com un partit seriós i responsable.

El que s’acorda a Catalunya no es desacordarà a Madrid. O sí? El marge d’acció de JxC està marcat per la situació anòmala d’un líder a l’exili, amb escasses possibilitats de retornar en un futur raonable. El mateix Puigdemont, que assegurava deixar la política si no era elegit president, es troba ara que la política el deixa a ell com es prova pel fet que el president Illa no s’hagi molestat a visitar-lo. L’única manera d’evitar l’eclipsi del president a l’exili és que els set vots de Junts a Madrid siguin problemàtics. O, dit en altres termes, que es compleixin les amenaces de votar en contra del gobierno si hi ha raons per a fer-ho. El que és difícil és fer-ho per resoldre el futur d’una persona.

Amb el congrés de JxC es va reconstruir el partit de la dreta catalana de tota la vida que malda per aconseguir l’entesa amb el PSC per mor, clar, de la governabilitat del país. En el moment que el Tribunal Constitucional ha anul·lat la decisió de la mesa del Parlament sobre la ILP de la independència, moguda per un recurs del PSOE/PSC, amb els quals se cerca l’entesa. Es tanca el cicle de l’independentisme que va arrencar el 2010, va assolir un punt crític el 2017 i, després va anar declinant fins a arribar a la qüestió de l’oli.