Ha arribat Espanya Via Ramon Cotarelo

 

 

OPINIÓ

 

Ramon Cotarelo

 

 

 

Ramon Cotarelo 

12/09/2024

En el seu discurs al Comitè Federal del PSOE de dissabte passat el president Sánchez, va exposar els dos fonaments del que anomena “la nova etapa de l’Espanya federal o autonòmica”. El primer és sòlidament material; diners comptants i sonants per a tots. El “finançament singular” de Catalunya, el “concert català”, els grans trofeus del pacte, es redueixen a un nou cafè per a tothom, però amb més cafè. Això permet que cada territori tingui el mateix finançament igualment singular.

L’altre fonament és més eteri, més sentimental: gràcies a la política d’acostament, diàleg i pactes del PSOE, la situació a Catalunya ha canviat radicalment. Ja no es parla de ruptura o de trencament social; ja no hi ha famílies afrontades per aquesta obsessió. Ara hi ha entesa i convivència. S’obre una nova etapa d’Espanya autonòmica, solidària i alhora respectuosa amb les peculiaritats vernacles.

Un to amistós, conciliador, suau, però contundent. És molt d’agrair que en els discursos triomfals espanyols hagi desaparegut el terme

“separatisme”, d’ús freqüent al segle XX. I també ho és que no es faci servir la fanfàrria de l'”Ha arribat Espanya!” d’aquell cartell franquista imprès a Barcelona en entrar les tropes rebels.

Però l’efecte continua sent el mateix. Puny de ferro en guant de vellut. Enardit pel clima espanyol del conclave socialista, l’MHP Illa va respondre dilluns de mala manera, entre insultant i amenaçant a la diputada Sílvia Orriols que s’oposa que hagi arribat Espanya i ho verbalitza potser amb no molta fortuna.

La diputada d’AC, principiant a l’arena parlamentària, és una capsa de sorpreses. L’obstinació a titllar-la d’extrema dreta provoca un fort efecte Streisand. No és d’extrema dreta perquè rebutja la violència, cosa que l’extrema esquerra, per cert, no fa; si més no, amb ella. Sens dubte, els seus postulats són molt conservadors i tradicionalistes. Sembla professar una mena d’independentisme místic, al qual ajuda que aquesta vigatana sigui l’alcaldessa d’un lloc simbòlic com Ripoll. Un nacionalisme del cor, com el que inspirava la donzella d’Orleans i la seva visió: tornar la pàtria als seus compatriotes.

Per la seva banda, la nova Espanya autonòmica/federal que s’anuncia és la resposta del president Sánchez a la pretensió del seu homòleg català a l’exili d’haver arribat a un “pacte històric”. Res del que es va dir que es cobraria per avançat s’ha materialitzat i, a sobre de mals, l’amnistia es troba com l’home de camp de Kafka a les portes de llei. Allí està, però no aconsegueix entrar i mor a l’afany. Això planteja a Junts una disjuntiva: resignar-se a la irrellevància amb el seu candidat en exili perpetu o decidir-se a determinar la política espanyola amb els seus set vots al Congrés.

Són els únics que ho poden fer perquè els seus col·legues republicans preferirien llegir “Heidi” deu vegades abans que dificultar l’estabilitat del govern espanyol. Sense comptar que el desgavell al si del partit li resta la poca veu que li quedava. Les picabaralles de pati de veïns entre Junqueras i Rovira deixen al descobert una estructura tan podrida i unes pràctiques tan degradants que avergonyeixen fins i tot els que les ordenen i executen. Això ja no és un partit, sinó una màfia en crisi.

ERC no sembla disposada a donar una explicació clara de l’autoria intel·lectual i material dels cartells, el ninot, els mariachis i altres activitats d’aquesta mena. És el que fa sempre: encobreix els depredadors sexuals, empara els provocadors i amaga les malifetes dels seus sicaris. I aquests són els que després diuen que Twitter és un femer.

No és estrany que, amb aquest panorama, la Diada hagi estat un fracàs. Els organitzadors, entestats a dir que ha estat un èxit, es veien com el front unitari de la societat que posaria deures als partits i els seus portaveus mediàtics parlen de recuperar els carrers. Tanmateix, la veritat és que ha estat la Diada amb menys assistència des del 2012 i amb un discurs que promet que les dels anys vinents encara seran menors.

Els enterradors de l’1 d’octubre, els que es van carregar la llista cívica de l’ANC, que hagués reanimat la lluita per la independència, ara demanen la unitat dels partits independentistes, com si units no es comportarien com ho van fer desunits.

La unitat no pot ser obra dels partits. Que no veu que per això es diuen “partits”?

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/ha-arribat-espanya-900742/