OPINIÓ
"La soledat i la irrellevància d'ERC en aquesta ocasió no es pot amagar per feixuga que sigui la propaganda"
Ha estat una casualitat del destí que la investidura/no investidura (per ara) de Feijóo hagi contraprogramat el moment sublim de la política catalana, el discurs sobre política general, que no es diu “sobre l’estat de la nació” suposo per por als veïns. Si ja era prou evident que el govern està fora de joc en el procés de negociacions “històriques”, la fatal superposició d’imatges ha estat letal.
El líder de la dreta va oferir un espectacle entre trist i ridícul. Va pujar al faristol més com una litúrgia parlamentària que com un candidat a la presidència del gobierno. Estava convençut d’antuvi que no assoliria els fatídics 176, malgrat les crides dels seus al transfuguisme. Venia encès per la manifestació dominical a la zona nacional i disposat a anorrear l’oposició amb un argument que, palesant la seva grandesa moral, deixés en evidència la petitesa dels seus adversaris. Tot disposant dels vots, no els ha volgut al preu del desmembrament de la Pàtria. S’estima més “honra sense vaixells que vaixells sense honra”, com deia el contraalmirall Méndez Núñez. En realitat tot es redueix a l’argument pedestre de l'”estaven verds” de la faula.
En aplicació de la llei de l’esforç menor, Feijóo no presentava un programa de govern, sinó unes propostes contràries a les polítiques del govern sovint basades en mentides clamoroses que tothom coneix. Doncs va convertir la investidura
