La impostura no paga

 

 

OPINIÓ

 

 

"La soledat i la irrellevància d'ERC en aquesta ocasió no es pot amagar per feixuga que sigui la propaganda"

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
28/09/2023 19:19 

 

 

 

 

 

 

Ha estat una casualitat del destí que la investidura/no investidura (per ara) de Feijóo hagi contraprogramat el moment sublim de la política catalana, el discurs sobre política general, que no es diu “sobre l’estat de la nació” suposo per por als veïns. Si ja era prou evident que el govern està fora de joc en el procés de negociacions “històriques”, la fatal superposició d’imatges ha estat letal.

El líder de la dreta va oferir un espectacle entre trist i ridícul. Va pujar al faristol més com una litúrgia parlamentària que com un candidat a la presidència del gobierno. Estava convençut d’antuvi que no assoliria els fatídics 176, malgrat les crides dels seus al transfuguisme. Venia encès per la manifestació dominical a la zona nacional i disposat a anorrear l’oposició amb un argument que, palesant la seva grandesa moral, deixés en evidència la petitesa dels seus adversaris. Tot disposant dels vots, no els ha volgut al preu del desmembrament de la Pàtria. S’estima més “honra sense vaixells que vaixells sense honra”, com deia el contraalmirall Méndez Núñez. En realitat tot es redueix a l’argument pedestre de l'”estaven verds” de la faula.

En aplicació de la llei de l’esforç menor, Feijóo no presentava un programa de govern, sinó unes propostes contràries a les polítiques del govern sovint basades en mentides clamoroses que tothom coneix. Doncs va convertir la investidura

en una mena de moció de censura a un gobierno submís a les exigències dels enemics de l’esmentada Pàtria. Era un discurs per damunt dels caps dels diputats, el discurs de la “rebel·lió nacional” d’Aznar, adreçat al noble poble espanyol. Perquè la dreta parla sempre a tot el poble.

Igual, sembla, que el MHP Aragonès qui, lluny d’adonar-se que té el suport de menys de la quarta part de la Càmera i el 15% del vot popular, parla sempre en nom de tots els catalans. I fa una compareixença de cap d’estat a cap d’estat, demanant uns gestos del govern espanyol al si d’unes negociacions en les quals no participa. Generós, invita les altres forces independentistes a aprofitar l’ocasió i unir-se a l’estratègia del seu govern que és el protagonista de tot plegat i ja té aconseguida l’amnistia. 

Ho repeteixen els seus a tot arreu i l’aparell de propaganda de TV3 es fa ressò i ho mostra, vinga o no en compte, amb la cadència del bolero de Ravel. El president de la Generalitat compareix en seu parlamentària i exigeix al president del gobierno, sigui quin sigui, un compromís de fons.

És com si Aragonès tingués problemes greus en la comprensió de la realitat. És obvi que les negociacions no són entre governs, sinó entre partits. I no menys obvi és que el seu no hi pinta res, ni com a govern ni com a partit. Ironies de la vida, ell mateix havia vetat els delegats de JxC a la taula de diàleg amb el pretext que era una taula entre governs i no entre partits.

La crua realitat és que ERC no sap res de les negociacions. Tanmateix, fa l’ullet i parla de papers pel “ja m’entens” de la tradició. Fins al gobierno espanyol ha trobat temps per desmentir que s’hi hagués acordat quelcom. Realment, la soledat i la irrellevància d’ERC en aquesta ocasió no es pot amagar per feixuga que sigui la propaganda i solemnes i cerimonials que siguin els discursos parlamentaris.

El tret mortal a tota la impostura ha estat una breu declaració del també MHP Puigdemont en meitat d’un corredor, contestant a una periodista en passant. No se sent concernit per res del que diguin a ERC. Com tothom, sembla.

El tarannà autoritari d’aquest president vicari i la seva incapacitat per entendre la realitat li duen a situacions absurdes. Presentar al Parlament l’acord de claredat que el Parlament ja havia rebutjat és un acte tan inaudit que, com no es pot pensar en una provocació, un trágala, s’ha de pensar en alguna mena de trastorn mental. Sembla com si Aragonès es trobés en un estadi anterior de l’autoconsciència en la teoria de Jaynes de la “ment bicameral”, com si el seu hemisferi dret sentís al·lucinacions (les veus dels seus superiors al partit) i donés al de l’esquerra l’ordre d’actuar, tots dos inconscientment i sense assabentar-se de què fa cada hemisferi. Ell mateix no pot ser conscient de la barbaritat dictatorial d’aquest capficament.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/la-impostura-no-paga-734355/