L’independentisme no són els partits

 

 

OPINIÓ

 

 

"Quan s'arriba al punt d'inflexió en què es troba ara l'independentisme, és el moment d'aturar-se a pensar què s'ha de fer d'una manera diferent"

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sílvia Barroso
14/05/2024 10:59 

 

 

 

“Catalunya castiga l’independentisme”. Així titulava la seva portada el diari Abc aquest dilluns, l’endemà de les eleccions. “El triomf d’Illa enterra el Procés”, deia El País. Dues idees que satisfan la premsa de Madrid i tot el sistema polític i econòmic espanyol –amb puntals com del BBVA, que intenta quedar-se el Banc Sabadell i garantir que mai tindrà una direcció catalanista ni per accident– però que algú els hauria de matisar. Que el Procés s’acaba és cert, però no pel triomf de Salvador Illa, sinó de mort natural i des de ja fa temps. 

I això no vol dir que s’acabi l’independentisme. El que han castigat els votants catalans són els partits independentistes. Però encara continua havent-hi 1.361.942 vots independentistes –inclosos els 118.302 d’Aliança Catalana, un senyal d’alarma que han d’analitzar la resta de formacions sobiranistes, que saben que no poden

pactar-hi– d’un total de 3.148.378. Malgrat tot el que han anat perdent des del 2017 i en un moment de desmobilització, els partits independentistes encara arrosseguen un volum molt important de l’electorat. És la punta de l’iceberg d’un moviment de base que busca nous instruments.

Tornem al de sempre. L’independentisme no són els partits. I, al pas que porten, cada dia estaran més lluny del projecte al qual ha arribat una gran part de la societat catalana –amb avis catalans, extremenys o argentins– després de segles d’intentar reformar Espanya i veure que el resultat és trobar cada matí un tren de Rodalies que no funciona. Això ho han d’entendre des de Madrid però també des dels partits independentistes.

Els partits són imprescindibles per vehicular les demandes socials cap a les institucions. Per això han d’arribar als governs. Per això han d’existir. Però no n’hi ha cap que sigui imprescindible. Tots es poden substituir. Si posen al centre de la seva acció la seva pròpia supervivència, o ho fan els seus líders, el tracte amb els votants s’espatlla. No és això el que n’esperen. I quan s’arriba al punt d’inflexió en què es troba ara l’independentisme, és el moment d’aturar-se a pensar què s’ha de fer d’una manera diferent. Diferent de veritat, sense limitar-se a renovació de lideratges però sense defugir-la.

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/independentisme-no-son-partits-852852/