OPINIÓ - EDITORIAL
Espanya ha tornat a la tradicional marginació –i al menysteniment
d'aquesta marginació– en l'escenari europeu i mundial i, amb això, li ha
tornat la por ancestral de no ser una nació com les altres
Per: Vicent Partal
20.03.2022 21:30
“No podem mostrar gens de feblesa.” La frase, referint-se a Espanya,
la va pronunciar Manuel Bastos el 1921, amb motiu d’allò que s’anomenà
el “desastre d’Annual“.
Aquella derrota de l’exèrcit espanyol a mans dels rifencs va portar al
paroxisme la por d’Espanya de no ser una nació de les grans i, de retop,
va originar la nova concepció de la nació espanyola que els militars
“africanistes” implantaren després durant dècades en la població.
Gràcies al colp d’estat i la dictadura.
Cent anys justos després, aquest “no mostrar cap feblesa” i
aquella por de no saber si Espanya és una nació gran que compta al món i
a Europa, torna a ser, em sembla a mi, la clau més adequada per a
interpretar la sobtada i indignant traïció executada per Pedro Sánchez contra el poble del Sàhara Occidental.
Espanya, una nació que no sap què és
Igual com avui, ara fa cent anys Espanya es movia tota nerviosa en
cerca de la seua substància, delerosa de saber què era com a nació.
Durant segles l’imperi espanyol s’havia considerat a si mateix una
“nació a les Amèriques”, sense pretensions ni gaires connexions, ni
interessos, a Europa. Però la pèrdua de les darreres colònies –Cuba,
Puerto Rico i les Filipines– l’havia deixada de sobte completament
desemparada i sense identitat, sense saber què era. D’allí nasqué
aquella “generació del 98” que s’interrogava plena d’angoixa sobre el seu ésser nacional.
Quan les nacions havien començat a aparèixer com les coneixem avui,
amb la Revolució Francesa, Espanya s’havia desvinculat d’aquell
moviment, pel seu caràcter imperial –que li feia pensar que ser una
nació era poc– i per l’odi a França, probablement el factor
d’empobriment més constant de la seua història. Amb l’agreujant que
durant el segle XIX a bona part d’Europa s’havia anat imposant la imatge
d’una Espanya colorista, “oriental” en el sentit que Saïd va donar a la
paraula, un lloc, com diu Gemma Torres, “de plaers i
d’indolència, lluny dels països on dominava l’ètica de la raó i el
treball”, una terra, en definitiva, exòtica, no gens europea, més aviat
africana i tot. La conjunció d’aquestes dues menes de por –la de no ser
reconeguts i la de no ser reconeguts com a europeus– va fer nàixer el colonialisme compensatori del Marroc
i, alhora, la nova manera d’entendre Espanya. Una manera profundament
nacionalista, masclista, reaccionària i agressiva que l’ha definit i
marcat de fa un segle i que avui Vox encarna a la perfecció.
En aquell temps Espanya es preguntava, angoixada, com podria ser
reconeguda com a membre del club de les nacions europees,
diguem-ne, modernes i civilitzades. Sobretot tenint en compte que a la
primeria del segle XX les grans nacions europees, aquelles que calia
emular, tenien totes imperis colonials. El colonialisme espanyol al
Marroc, com ja he dit, va ser per això mogut per la gran por de no ser
massa europeus. Però, paradoxalment, el resultat no fou l’equiparació a
Europa sinó el contrari: el franquisme i, per tant, la implantació d’una concepció absolutament antieuropea de la societat. Concepció que encara dura avui i que apareix per poc que grates.
La transició, amb la traïció al Sàhara com a pòrtic
