Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SAHARA OCCIDENTAL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SAHARA OCCIDENTAL. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de maig del 2023

Brahim Gali: “Pedro Sanchez’s is the third betrayal to the people of Western Sahara”

 

 

In English

 


Interview with the President of the Sahrawi Arab Democratic Republic, who is very critical of Pedro Sánchez's change of attitude towards Morocco and wonders what kind of blackmail could be behind it

 

 

 

  


 

 

 

 

 Kristina Berasain 

 

[En català | Euskaraz]

 

 

 

Brahim Gali (Smara, Western Sahara, 1949) must be the only president who lives in a refugee camp. The president of the Sahrawi Arab Democratic Republic lives in exile in Tindouf, Algeria. He lives in a modest and elegant adobe house. He is barefoot, sitting on the ground next to a small table with water, juice, tea, and dates. It is Ramadan,  –Kristina Berasain, a journalist from Berria, interviewed him a month ago. He starts talking after the iftar, the breakfast that Muslims eat to break the fast after sunset. Occasionally, the call to prayer is heard from the mosque.

 

Gali’s life and the struggle of the Sahrawi people are parallel. They cannot be understood without each other. He was one of the founders of the Polisario Front, the first Secretary-General, and has worked both on the battlefield and in diplomacy. He has the reputation of a skilled and exceptional soldier. He was the military leader of the Battle of El-Khanga on May 20, 1973, the first armed action against Spanish colonialism.

 

Gali worked alongside historical leaders Mohamed Sidi Brahim Basiri and El-Uali Mustafa Saied in the national liberation movement. On October 22, 1975, Gali, El-Uali, and Mahfoud Ali Beiba met with the

divendres, 10 de juny del 2022

Argelia suspende su tratado de amistad con España y su «injustificable» giro en el Sáhara Occidental

 

 

Le recriminan la campaña emprendida para tratar de argumentar un giro político que, según han esgrimido, suponen una "violación de las obligaciones jurídica, moral y política" de la que sigue siendo "potencia administradora" del Sáhara Occidental. La Asociación de Bancos de Argelia ya ha bloqueado todas las transacciones con España.

 

 

por Josep Herrera

 
 
 

 
 
 

El presidente de Argelia, Abdelmayid Tebune, ha anunciado la suspensión «inmediata» del tratado de amistad suscrito con España hace casi dos décadas como represalia por su «injustificable» apoyo al plan de autonomía de Marruecos sobre el Sáhara Occidental.

 

Las autoridades argelinas recriminan a las españolas la campaña emprendida para tratar de argumentar un giro político que, según han esgrimido, suponen una «violación de las obligaciones jurídica, moral y política» de la que sigue siendo «potencia administradora» del Sáhara Occidental.

 

En este sentido, Argel afea el respaldo del Ejecutivo de Pedro Sánchez a una «fórmula ilegal e ilegítima» como es la

dimecres, 23 de març del 2022

El País filtra la carta de Sánchez a Mohammed VI que consuma la traïció al Sàhara Occidental

 

 

MÓN - ESPANYA

 

 

"Totes aquestes accions es faran amb la finalitat de garantir l'estabilitat i integritat territorial dels nostres països", assegura el president espanyol  

 





Per: Redacció

23.03.2022  09:16

 

 

El govern espanyol va consumar la traïció al Sàhara Occidental el 14 de març –quatre dies abans que ho anunciés el Marroc–, segons que informa El País, que ha publicat la carta de Pedro Sánchez a Mohammed VI per donar suport al seu pla d’autonomia limitada per al Sàhara Occidental. En el document, de poc més d’una pàgina, Sánchez assegura que la prosperitat de l’estat espanyol està lligada al Marroc i viceversa.

 

El govern espanyol no va avisar Algèria del canvi de criteri sobre el Sàhara Occidental

 


Sàhara: la gran traïció espanyola

 

“Reconec la importància que té la qüestió del Sàhara Occidental per al Marroc i els esforços seriosos i creïbles del Marroc, en el marc de les Nacions Unides, per

dimarts, 22 de març del 2022

El poble sahrauí abandonat pels partits independentistes i progressistes

 

 

No fos cas que algun dia el món acceptés el mateix per l’autodeterminació de Galizia, Euskal Herria o els Països Catalans…

 

 

Joan Puig 20/03/2022

 

 

 

Els saharauis es preparen per una intensificació del combat contra el Marroc per aconseguir la independència.

 

 


El greu error del Front Polisari va ser acceptar la pau amb la promesa de les Nacions Unides, i també d’alguns grans estats del concert mundial, que la seva autodeterminació es respectaria amb la celebració d’un referèndum. Fa molts anys estan esperant aquesta sortida mentre que el Marroc l’ha anat contínuament boicotejant i, paral·lelament creant a la zona conquerida un territori on s’hi viu molt millor que en els camps de refugiats. Amb l’ajuda i complicitat de cada cop més països, el Marroc ha comprat desercions i reduint el poder dels saharians i del mateix Front Polisari.

 

Us recorda alguna cosa, l’actuació de tots aquests països? Recordeu els fets d’octubre a Catalunya? Ens van prometre que, si aturàvem la Declaració d’Independència, hi hauria negociacions sobre el nostre dret d’autodeterminació. I vàrem cometre el mateix error que ara el Front Polisari: aturar-ho tot, en un acte de bona disposició, per acabar sent enganyats. Molt pocs són els líders independentistes que ho han reconegut. Ho ha fet, i més d’un cop, el president legítim de Catalunya, el MHP Carles Puigdemont, i ben pocs més. I desenganyem-nos, sense reconèixer aquest error, difícilment recuperarem la

Editorial Vicent Partal : Sàhara Occidental: el desastre del 98 per l’Espanya de Juan Carlos i Pedro Sánchez (I), i PSOE: la traïció com a manera permanent de viure (i 2)

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Espanya ha tornat a la tradicional marginació –i al menysteniment d'aquesta marginació– en l'escenari europeu i mundial i, amb això, li ha tornat la por ancestral de no ser una nació com les altres  

 

 





Per: Vicent Partal

20.03.2022  21:30

 

 

 

“No podem mostrar gens de feblesa.” La frase, referint-se a Espanya, la va pronunciar Manuel Bastos el 1921, amb motiu d’allò que s’anomenà el “desastre d’Annual“. Aquella derrota de l’exèrcit espanyol a mans dels rifencs va portar al paroxisme la por d’Espanya de no ser una nació de les grans i, de retop, va originar la  nova concepció de la nació espanyola que els militars “africanistes” implantaren després durant dècades en la població. Gràcies al colp d’estat i la dictadura.

 

Cent anys justos després, aquest “no mostrar cap feblesa” i aquella por de no saber si Espanya és una nació gran que compta al món i a Europa, torna a ser, em sembla a mi, la clau més adequada per a interpretar la sobtada i indignant traïció executada per Pedro Sánchez contra el poble del Sàhara Occidental.

 

 

Espanya, una nació que no sap què és

 

Igual com avui, ara fa cent anys Espanya es movia tota nerviosa en cerca de la seua substància, delerosa de saber què era com a nació. Durant segles l’imperi espanyol s’havia considerat a si mateix una “nació a les Amèriques”, sense pretensions ni gaires connexions, ni interessos, a Europa. Però la pèrdua de les darreres colònies –Cuba, Puerto Rico i les Filipines– l’havia deixada de sobte completament desemparada i sense identitat, sense saber què era. D’allí nasqué aquella “generació del 98” que s’interrogava plena d’angoixa sobre el seu ésser nacional.

 

Quan les nacions havien començat a aparèixer com les coneixem avui, amb la Revolució Francesa, Espanya s’havia desvinculat d’aquell moviment, pel seu caràcter imperial –que li feia pensar que ser una nació era poc– i per l’odi a França, probablement el factor d’empobriment més constant de la seua història. Amb l’agreujant que durant el segle XIX a bona part d’Europa s’havia anat imposant la imatge d’una Espanya colorista, “oriental” en el sentit que Saïd va donar a la paraula, un lloc, com diu Gemma Torres, “de plaers i d’indolència, lluny dels països on dominava l’ètica de la raó i el treball”, una terra, en definitiva, exòtica, no gens europea, més aviat africana i tot. La conjunció d’aquestes dues menes de por –la de no ser reconeguts i la de no ser reconeguts com a europeus– va fer nàixer el colonialisme compensatori del Marroc i, alhora, la nova manera d’entendre Espanya. Una manera profundament nacionalista, masclista, reaccionària i agressiva que l’ha definit i marcat de fa un segle i que avui Vox encarna a la perfecció.

 

En aquell temps Espanya es preguntava, angoixada, com podria ser reconeguda com a membre del club de les nacions europees, diguem-ne, modernes i civilitzades. Sobretot tenint en compte que a la primeria del segle XX les grans nacions europees, aquelles que calia emular, tenien totes imperis colonials. El colonialisme espanyol al Marroc, com ja he dit, va ser per això mogut per la gran por de no ser massa europeus. Però, paradoxalment, el resultat no fou l’equiparació a Europa sinó el contrari: el franquisme i, per tant, la implantació d’una concepció absolutament antieuropea de la societat. Concepció que encara dura avui i que apareix per poc que grates.

 

La transició, amb la traïció al Sàhara com a pòrtic