OPINIÓ
Segons el supremacisme, l'existència de col·lectius suposadament superiors legitima la discriminació, la subjugació o la segregació dels considerats inferiors. La seva extinció
NÚRIA CADENES
27.09.2023 - 21:40
Actualització: 28.09.2023 - 11:44
El primer títol que havia pensat per a aquest article era alguna cosa similar a “La impotència del Senyor X”, però aleshores he trobat que podria semblar que parlava d’Elon Musk i de la tírria que mostra contra la xarxa social que va comprar, que ell ha volgut batejar amb l’anodina X i que al navegador es continua anomenant Twitter, i, per tant, ho he deixat estar. Que tot plegat també és una qüestió de narcisisme destructiu, certament, però que la personalitat d’aquests individus m’interessa, ara, entre poc i gens.
Felipe González va ser secretari general del PSOE entre el 1974 i el 1997, i president del govern espanyol entre el 1982 i el 1996. Alfonso Guerra en va ser el secretari d’organització i, al govern que tenien, vice-president. Feien tàndem: la típica complementarietat del policia bo i el policia dolent, cara amable – element mossegaire. Eren o es consideraven o semblaven amics. Fins que un dels casos de corrupció dels que van implicar públicament el PSOE (el del germà de Guerra, Juan) va forçar la dimissió a la vice-presidència. Era el 1991. Des d’aleshores la distància es va anar fent més i més gran. I freda. Àrtica. El primer signe públic de desgel entre els dos personatges va arribar el 2007, quan es van trobar a l’acte de presentació d’un llibre signat per Rafael Vera.
Passats trenta anys del trencament, González i Guerra es van tornar a aplegar en un acte públic conjunt. Va ser ara fa poc, el
