OPINIÓ
Enric Vila
Barcelona. Dimarts, 10 de març de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts
M’ha fet gràcia saber que l’Abel Cutillas i el Jaume Clotet van coincidir a l’MDT i que hi publicaven una revista que es deia Poble Insurgent, més o menys a la mateixa època en què Sílvia Orriols militava a Estat Català. Llavors els meus amics de l’Escola Súnion cantaven allò de “zubizarreta ETA ETA”. Jo ja era el més radical de tots i les consignes proetarres i les organitzacions extraparlamentàries em semblaven una collonada, una absoluta pèrdua de temps. Quan Macià Alavedra em va explicar que Jordi Pujol hauria sortit amb el fusell si hagués cregut que podia defensar així la llibertat de Catalunya, el vaig entendre perfectament.
"No és casualitat que Pujol acabi la vida escarnit i que Felipe González i José María Aznar, que li deuen tantes coses, s’hagin fet multimilionaris
Els radicals tenen mala fama a tot arreu, però a Catalunya encara en tenen més, perquè no sols discuteixen les convencions establertes, sinó que posen el país en relació amb la seva història anterior a la formació d'Espanya. Quan va emergir Primàries, el primer que van fer els diaris del sistema va ser acusar Jordi Graupera de ser d’ultradreta. Després, Graupera va penjar l’etiqueta de feixista a Orriols amb un encegament que només s’explica per les confusions que crea la pressió política i pel valor que els premis de consolació han adquirit en la tradició catalanista. No és casualitat que Pujol acabi la vida escarnit i que Felipe González i José María Aznar, que li deuen tantes coses, s’hagin fet multimilionaris.
Des que Catalunya va ser separada del poder, la seva tradició ha tendit a romantitzar les figures derrotades o desposseïdes.
