Aprendre’n dels gitanos

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

Els gitanos han estat uns grans defensors de la llengua catalana i l'han mantinguda viva enmig de les repressions, com no ho ha fet ningú

 

 

Acte de celebració del Dia del Poble Gitano, ahir al Parlament de Catalunya (fotografia: Gerard Artigas).

 

Vicent Partal

8-04-2025-21:40h

 

 

 Un vent nou bufa en les geografies oblidades del món. Els pobles indígenes –que van veure arribar estranys vaixells a les platges o exèrcits a les muntanyes, que van haver d’aprendre llengües foranes i assumir costums imposats des de continents allunyats– avui alcen el cap amb una dignitat renovada. Ja no és aquell enyor romàntic del “noble salvatge”, sinó una reivindicació política concreta, una presència institucional guanyada a pols. Els maoris de Nova Zelanda, que fa dos segles rebien trets dels mosquets britànics, avui són com més va més reivindicats com l’essència d’aquella nació. Les nacions originàries d’Amèrica, de les tundres del nord als boscs australs, recuperen lentament el seu espai en constitucions i parlaments, fent voleiar banderes multicolors. D’alguna manera és com si el món, cansat de tanta imposició, reconegués finalment els seus pecats històrics.

Mentre passa això en unes altres latituds, Europa contempla el fenomen amb un cert aire de desorientació i ignorància, que és un greu error. Perquè a Europa hi viuen també dos pobles indígenes, encara que no tinguem el costum d’anomenar-los així. Hi ha els samis, pastors de rens en les terres glaçades del nord escandinau que tenen parlaments propis i organitzacions sòlides i reivindicatives; i els

gitanos, estesos com una constel·lació vivent per tota la geografia del vell continent. Dos pobles que representen dues maneres concretes de sobreviure al marge de l’estat nació, aquesta invenció que tants incendis ha causat en el nostre món del segle XVIII ençà. 

“Uns europeus nats”, així va definir els gitanos Günter Grass, amb aquella agudesa que caracteritzava l’escriptor alemany. I la frase conté més veritat que cent tractats d’història. Perquè els gitanos eren europeus abans que Europa existís com a concepte polític, i ho eren d’una manera molt més natural que no els constructors d’estats i fronteres. Van arribar un dia per les rutes orientals i d’ençà d’aleshores han viscut sempre als marges d’una societat que no els ha entesos mai del tot. Han sobreviscut a persecucions, a lleis discriminatòries, a intents d’assimilació forçosa, a l’extermini nazi, un holocaust també contra ells, a la pobresa endèmica. I, tanmateix, havent passat per tot això i més, continuen existint, parlant les seues llengües, mantenint els seus costums i, sobretot, transmetent els seus valors.

Els catalans hem mantingut de sempre una relació molt especial amb el poble gitano, encara que no en siguem prou conscients. Des que “don Johan de Egipte Menor” va travessar terres catalanes al segle XV, amb un salconduit signat pel rei Alfons el Magnànim –redactat, òbviament, en català–, els gitanos han esdevingut un element viu del paisatge humà d’aquest país. A Barcelona, a Alacant, a Lleida, a Palma, a Perpinyà, els barris gitanos han estat i són part de la nostra història urbana. Hi ha hagut persecucions, sí; hi ha hagut incomprensió i rebuig, hi ha hagut violència innecessària, molta com pertot arreu. Però també s’han teixit uns ponts molt especials de convivència i d’influència mútua que ja han deixat una empremta inesborrable en la cultura catalana.

Els gitanos, per exemple, han estat uns grans guardians de la llengua catalana en circumstàncies en què la nostra llengua era perseguida. A Perpinyà, quan el francès s’imposava amb la força de l’estat centralista, els gitanos del barri de Sant Jaume continuaven parlant català als fills. I ho fan avui, tossudament. Més i tot: imaginem un mapa de la catalanitat, un d’aquells mapes lingüístics amb fronteres ben definides que tant agraden als filòlegs. Ara afegim-hi taques de color que s’estenen molt més al nord de Salses: cap a Montpeller, on hi ha uns cinc mil catalanoparlants gitanos; cap a la Gironda, on en viuen sis mil més; cap a Niça, on n’hi ha mil cinc-cents que parlen avui català; cap a Tolosa de Llenguadoc, amb tres mil; i encara més, en poblacions petites, com una xarxa invisible de presència catalana que s’estén fins a Bordeu, fins a Lió, fins a Angulema. Són “desenes de milers de catalanòfons de nacionalitat francesa”, en paraules d’Eugeni Casanova, que parlen una llengua “basada en la dels gitanos de Perpinyà, que no és rossellonès, sinó una barreja d’aquest dialecte i el central, amb singularitats úniques”. Una comunitat lingüística que “ha desconegut ancestralment les fronteres i que ha tingut com a pàtria principal la carretera” i que mostra una lleialtat cap a la nostra llengua que és fins i tot superior a la que nosaltres mateixos tenim.

La fidelitat d’aquests gitanos és una fidelitat epidèrmica a una llengua que no és la de l’estat on viuen, que no és tampoc la de prestigi ni la de promoció social, que no és la que parlen els seus iguals dels altres països, però que és la seua, tant o més que la nostra. El cas de Kendji Girac, un jove gitano catalanoparlant –i catalanocantant si és que la paraula existeix– de la Dordonya que va triomfar en el programa The Voice de la televisió francesa, va fer obrir els ulls a molta gent, però després ha tornat el silenci. I això que cada dia aquests “catalans invisibles” continuen parlant la nostra llengua, transmetent-la als fills, fent-la sonar en les seues músiques, utilitzant-la en la vida quotidiana d’una manera que hauríem de reconèixer adequadament.

Ahir un seguit d’institucions del nostre país van celebrar de manera solemne el Dia Internacional del Poble Gitano. És un reconeixement institucional que cal valorar en la justa mesura. Admetent que aquests darrers anys hi ha hagut avenços significatius en les polítiques adreçades a aquesta comunitat. Però encara hi ha un llarg camí per recórrer. Les proclames oficials, les declaracions solemnes, fins i tot les commemoracions, poden convertir-se en un vel que amaga la realitat quotidiana, que encara no és tan fàcil i normal com hauria de ser.

Per això he defensat unes quantes voltes que quan Catalunya siga definitivament una república lliure i es puguen canviar les obtuses lleis electorals espanyoles seria un acte de justícia i de lucidesa política seguir l’exemple de certes democràcies europees que reserven escons parlamentaris a les seues minories nacionals. En el nostre cas els occitans aranesos i els gitanos haurien de poder elegir a banda i amb garanties pròpies els seus diputats, haurien de tenir una veu pròpia, no filtrada per intermediaris ni per partits que responen a unes altres lògiques. Perquè declarar dies oficials i fer celebracions institucionals, si això no va acompanyat d’una representació política efectiva, és un exercici que podria acabar caient en la hipocresia.

Ara que Europa s’enfronta a una crisi d’identitat sense precedents, ara que dubta, tenallada per aquesta por identitària que ens volen ficar al cos, potser per a nosaltres seria el moment d’aprendre alguna cosa d’aquests “europeus nats”. Que han sabut ser-ho durant segles, sense necessitat de passaports, sense bandera fins fa quatre dies, sense exèrcit ni fronteres, sense ni tan sols un nacionalisme propi. Perquè aquests europeus que han viscut als marges potser ens poden ensenyar a tots a viure al centre. I perquè potser si els escoltàssem, si els miràssem sense prejudicis, descobriríem que hi ha una Europa feta de pobles i cultures, que fa segles que existeix en ells, en els campaments, en els barris apartats, en les músiques nocturnes, en les mirades profundes d’aquesta gent que sempre ha dit que “no” a la història oficial, però que no ha deixat mai de moure’s i de viure, acomboiada amb les seues paraules, que, per sort, són les nostres també.

PS1. El febrer passat el director general d’IB3, Albert Salas, va presentar la renúncia al càrrec, i tot d’una el PP i Vox van veure una oportunitat d’or per a controlar els mitjans públics. I ahir al parlament balear van aconseguir-ho amb el nomenament de Josep Maria Codony, un personatge de memòria nefasta pel seu lamentable paper en les hores més fosques i difícils de l’ens. Martí Gelabert ens fa la crònica d’aquest assalt organitzat per la dreta i l’extrema dreta: “PP i Vox culminen ‘l’assalt’ a IB3 i proclamen Codony nou director general”.

PS2. El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, va intervenir ahir davant l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa i va anunciar que l’avortament es despenalitzaria abans d’acabar la legislatura. És una notícia tan inesperada –a voltes s’aprofita un escenari important per a dir les coses importants– com transcendental, que us expliquem en aquest article.

PS3. Amine Toumi és un professor de català que va aparèixer en el documentari de TV3 sobre Lamine Yamal, i que ens explica la seua vida, la seua implicació amb la llengua i la seua visió sobre el futur de la nostra societat, en aquesta entrevista de Clara Ardévol: “Per què pel meu aspecte no podria ser professor de català?”

PS4. El president dels Estats Units continua fent-ne de les seues. La borsa es va calmar una miqueta ahir, però Trump ens va tornar a sorprendre elevant fins al 104% els aranzels per a la República Popular de la Xina. He fet aquesta Pissarreta mirant d’explicar les coses més absurdes d’una decisió que causa un autèntic daltabaix mundial.

PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://www.vilaweb.cat/noticies/aprendre-dels-gitanos/