Oratòria dels polítics catalans

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si per conduir un camió de gran tonatge fan tota mena d’exàmens psicotècnics, potser que comencem a exigir a aquells que han de conduir una societat que passin alguna petita prova"

 

 

 

 

 

 

 Santiago Espot
30/10/2023 19:02 

 

 

 

Sovint, quan veig i escolto les dissertacions dels polítics catalans, no puc evitar recordar una llegendària conferència de Carles M. Espinalt que duia un títol suggerent: “El secret de l’eloqüència”. Pronunciada fa més de trenta anys, el seu contingut manté una vigència absoluta. Si en aquell moment denunciava la poca talla oratòria dels dirigents d’aleshores, no vull ni pensar què diria dels actuals. Tot parlant de com havia de ser un discurs, va citar la descripció que en feia Aristòtil: “el discurs ha de ser majestuós i commoure”. Afirmava que, després d’aquesta definició del geni grec, no calia dir res més. El filòsof havia sentenciat per a l’eternitat allò que era un veritable discurs. Us sona llunyà tot plegat?

El més normal, quan escolteu els parlaments que fan els diputats de la cambra catalana, és que penseu que potser Aristòtil no va existir mai. El to de “ses senyories” sempre és apagat i monòton, la passió inexistent i la gesticulació, la d’un ninot. Això pel que respecta a la qüestió formal. Si anem al contingut, res va més enllà de quatre consignes tronades i el relat oficial del partit. Cap idea o plantejament original. Mancats de qualsevol idealisme, les frases que pronuncien són embarbollades i

els confereix l’aire del gris buròcrata. Són incapaços de no provocar res més que un sentiment on es barreja la pena i el fàstic. 

La pobresa que demostren en els seus discursos és el reflex de la seva impotència política. No podran mai arribar a entendre el poder dels mots, tal com explicava meravellosament Václav Havel en el seu breu escrit “Paraules sobre la seva paraula”. Allà, el que fou president de la República Txeca i referent polític per a tota Europa, escrivia: “la paraula té més força que cent divisions”. Naturalment, perquè la paraula tingui aquest efecte, ha de ser pronunciada “majestuosament”. Serà així com podrà “commoure”, sacsejar l’ànima i esdevenir el motor de qualsevol canvi per difícil que pugui semblar.

De tot això que estic dient, en resulta una conseqüència que hauran pogut experimentar vostès personalment. Siguem sincers. Quantes vegades, després d’escoltar unes declaracions o un discurs de molts polítics catalans, no s’han preguntat: “però com pot ser diputat algú que parla i s’expressa tan malament?” Ens interroguem així nosaltres mateixos per l’evidència que no podem entendre un cirurgià amb el mal de Parkinson o un advocat quec. 

No en volem saber gaire d’aquestes coses. Segurament perquè, de forma inconscient, veiem que ens limita com a poble tenir al capdavant una gent tan inepta a l’hora d’expressar-se en públic i en privat. Si per conduir un camió de gran tonatge, fan tota mena d’exàmens psicotècnics, potser que comencem a exigir a aquells que han de conduir una societat que passin alguna petita prova que acrediti que poden articular un mínim discurs. Ni que sigui per estalviar-nos el ridícul col·lectiu.

Per fundar un estat independent, abans que demanar aixecar la DUI o reclamar el mandat del primer d’octubre, ens cal entendre que, sense saber fer discursos com Déu mana, no arribarem ni a la cantonada.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/oratoria-politics-catalans-749906/