dimarts, 31 d’octubre del 2023

Editorial Vicent Partal : I el PSOE acota el cap, quan fa sis anys justs de l’exili

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Tot això que ha passat de dissabte ençà és una victòria amb tots els ets i uts de l'independentisme, que doblega el PSOE per primera vegada des del 2017

 

 

 


 

 

Vicent Partal

30.10.2023 - 21:40

Actualització: 30.10.2023 - 22:15

 

 

En l’editorial d’ahir us deia que tenia la sensació que el vent anava girant. Ho escrivia quan vaig veure el discurs de Pedro Sánchez en què reivindicava l’amnistia, i m’hi referme encara més després de tenir notícia de la reunió formal entre el PSOE i Junts, entre el PSOE i el president Puigdemont, ahir a les oficines parlamentàries de Brussel·les.

Després comentaré les paraules i què pot significar tot plegat, però abans deixeu-me centrar en dos fets, aparentment anecdòtics però molt remarcables, d’aquesta reunió.

El primer. Ahir, justament ahir, feia sis anys exactes que el president Puigdemont arribava a l’exili de Brussel·les, aquell dia encara acompanyat de la majoria del govern legítim de Catalunya. La data de la reunió, per tant, no ho és gens, d’anecdòtica.

Perquè és un reconeixement expressat en el llenguatge més preuat de la diplomàcia, els gests subtils. I perquè, per arribar-hi, els exiliats han hagut de passar sis anys de torcebraç, superar una repressió salvatge, guanyar batalla rere batalla als tribunals europeus, resistir l’exili i, en el cas del president

Puigdemont, també la presó a Alemanya i a Sardenya. Han hagut d’aguantar insults continuats, mentides, l’assetjament mediàtic i el menyspreu i el menysteniment, per exemple, de Pedro Sánchez mateix –que fa quatre dies deia que Puigdemont era una anècdota– i del corifeu mediàtic socialista que s’ha quedat encara en això del “fugit”.

Però el gripau ahir se’l va empassar el PSOE. I això cal remarcar-ho. El gripau se’l va menjar ahir el PSOE que havia anat de bracet de l’extrema dreta el setembre i l’octubre del 2017, el PSOE que va donar suport al 155 i a la repressió, a la presó, a l’exili, a la violència als carrers contra la gent. El gripau se’l va empassar ahir el PSOE que havia volgut segrestar Puigdemont i Comín a la famosa sessió inaugural del Parlament Europeu a Estrasburg. I aquest és el segon detall significatiu que volia explicar de la reunió d’ahir: se’l va menjar molt particularment Iratxe García.

Us recorde la història, per si l’heu oblidada. Som a final de desembre del 2019. El TJUE ha avalat la immunitat d’Oriol Junqueras com a europarlamentari i el president de la cambra, que és el socialista italià David Sassoli, decideix que Puigdemont i Comín tenen reconeguda també la condició d’eurodiputats i que hom els ha de donar les credencials immediatament.

Un dels periodistes més reconeguts a Brussel·les, Jean Quatremer, de Libération, va explicar aquell dia la sorprenent escena que Iratxe García organitzà. García, presidenta del grup del PSOE al Parlament Europeu, va demanar a Sassoli de reunir-s’hi abans de la represa de la sessió plenària on ell havia d’anunciar que Puigdemont i Comín ja podien seure als escons. Es van reunir en una sala del parlament on hi havia nombrosos funcionaris europeus, que després ho explicaren tot. I quan, al cap de pocs minuts de parlar, va veure que Sassoli no canviaria de parer, García va perdre els estreps i va començar a bramar: “No ho pots fer, això, a Espanya! T’adones de què ets a punt de fer?” De la ràbia que tenia, escriu Quatremer, Iratxe García va llançar els papers que duia a terra, als peus mateix del president del parlament. El periodista francès va titular la crònica: “Els espanyols perden els nervis a Estrasburg“. Una victòria dels independentistes catalans, va afegir.

Doncs bé, aquest és el personatge. I aquesta és la dona que ahir va haver d’entrar tota moixa al despatx de Carles Puigdemont i seure en un sofà, acompanyada del secretari d’Organització del seu partit, Santos Cerdán, i del cap de la delegació del PSOE a l’eurocambra, Javier Moreno. Tenint al davant Jordi Turull, un polític que ells van mantenir a la presó durant  1.120 dies. I en un sofà, a més, que tenia com a camp visual una fotografia enorme i molt èpica del Primer d’Octubre, que ella mateixa va voler censurar agafada del bracet de Ciutadans fa quatre dies en una exposició. Jo pagaria diners per saber què passava pel seu cap. Després d’anys de perseguir i menystenir els tres eurodiputats de Junts i Lliures per Europa, ara es trobava reunida en el seu despatx i amb la notícia corrent pel parlament com la pólvora.

En política, i encara més en diplomàcia, els gests compten. Les coses s’expressen amb els gests. I és en aquesta línia que cal interpretar la reunió d’ahir. De moment, això és solament un gest. Però compleix la primera condició que Puigdemont ha posat sempre sobre la taula: Espanya ha de reconèixer la legitimitat del moviment independentista i de la seua actuació política durant aquesta dècada. I ha d’acceptar que el projecte polític de l’independentisme, que és fer de Catalunya un estat independent en forma de república, ha de poder ser realitzable.

I ara ve la frase clau del cap de setmana.

Primer cal llegir un fragment del discurs del president Puigdemont a Brussel·les quan va marcar els límits de la negociació: “Ara per ara res no fa pensar que la necessitat de suport parlamentari sigui suficient per a empènyer-los [els grans partits espanyols] a un canvi històric en què les velles nacions siguin reconegudes i disposin de tots els drets inherents a la seva condició. No ho han fet en situacions molt més evidents, amb milions de persones manifestant-se cada any al carrer i amb més de 2,3 milions de persones votant al referèndum d’independència de l’U d’Octubre. No sembla que ho hagin de fer ara senzillament perquè necessiten el vot de set diputats. O sí? O realment poden fer de la necessitat virtut?

I la resposta està en aquest fragment curt del discurs de Pedro Sánchez de dissabte. “El coratge també es manifesta de vegades fent realitat una dita espanyola ben senzilla i vera: que cal fer de la necessitat virtut.” Qui vulga pensar que l’expressió és casual, que ho pense. No ho és.

Dues consideracions i acabe. La primera és que som un país que ens delectem en la derrota i ens fa pànic guanyar. Això no hi ha manera de corregir-ho. I per això tanta gent posa l’accent a dir que tot és un parany, que ens tornaran a enganyar, que això és una ensarronada, etcètera. En discrepe completament. De moment, tot això que ha passat de dissabte ençà és una victòria amb tots els ets i uts de l’independentisme, que doblega el PSOE –i fins i tot el PP, que algun dia haurem de parlar també de les sorprenents paraules de Feijóo sobre el president Puigdemont…

Ha costat sis anys d’arribar a aquest punt perquè els socialistes espanyols sempre han cregut que amb la repressió i la violència liquidarien “el problema”. I per a convèncer-los que això no passarà, han calgut els esforços de moltíssima gent, començant per aquells que no han fallat mai a cap mobilització, però també aquells que han votat encara independentista malgrat tots aquests anys de desgavell i renúncies. Malbaratar ara tots aquests esforços per la por visceral i el pessimisme atàvic a mi em sembla poc sensat.

Especialment, perquè no sabem encara què negocien. Ni tan sols sabem si hi haurà investidura o no. Venim de sis anys en què, bàsicament ERC però de vegades també Junts, han dit amén a tot i no han aconseguit res. És normal la desconfiança, doncs. Però ara la batuta és a les mans de Puigdemont, que això és el que el PSOE ha anat a reconèixer a Brussel·les. Fa dies us explicava que els socialistes intentaven de portar Puigdemont a una trampa i és evident que el perill encara hi és. Que l’amnistia siga una manera de fer-li pressió personal perquè done el sí en canvi de res. Però el cas és que de dissabte ençà és el PSOE que s’ha ficat sorprenentment en el parany, carregant-se ara ells tota la responsabilitat d’arribar a un possible acord.

No sabem què farà Puigdemont. No sabem si d’aquesta negociació en podrà traure el “canvi històric” que reclamava en el seu discurs. No sabem si aconseguirà de doblegar prou el PSOE per a obligar-lo a reconèixer que hi ha un conflicte polític a Catalunya que arranca de la voluntat multitudinària de la població d’esdevenir un estat independent. No sabem si serà capaç d’aconseguir que el PSOE, i el govern espanyol, hagen de reconèixer i acceptar que la via penal no és tolerable i que cal una via política on ells defensaran la unitat d’Espanya però on no tindran manera d’impedir la voluntat majoritària dels catalans. Però ho veurem d’ací a pocs dies o setmanes. Veurem si el PSOE abans de la investidura accepta canvis realment substancials, com seria, molt especialment, el nomenament d’un mitjancer internacional. O si perilla d’haver de convocar noves eleccions.

Vénen dies i setmanes excepcionals. Perquè el vent ha començat a girar.

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/i-el-psoe-acota-el-cap-als-sis-anys-justos-de-lexili/