OPINIÓ
"Ben mirat, Catalunya ho té tot per ser independent. Només li manca la voluntat"
“Voler és poder”, diu la veu popular. Certament, la voluntat està íntimament lligada al poder des de temps immemorials. Si repassem la trajectòria dels personatges que han marcat la història, en tots ells hi trobarem una ferma voluntat com a tret psicològic comú. És el camí més recte per assolir el poder.
Aquesta norma que regeix per a les individualitats, també ho fa en referència als pobles. La pregunta doncs és inevitable: els catalans tenim la voluntat d’esdevenir una nació independent? Si som sincers amb nosaltres mateixos, i fugim de l’autocomplaença que sovint vol emmascarar les nostres febleses, haurem de dir que no. Manifestem un anhel i un desig (que sempre és el problema d’Espanya), però no la determinació insubornable per assolir l’objectiu. Ben mirat, Catalunya ho té tot per ser independent. Només li manca la voluntat.
Carles M. Espinalt, que fou qui millor va estudiar la nostra psicologia col·lectiva dels darrers cent anys, afirmava respecte del que estem parlant:
“Per sotmetre als pobles, se’ls ataca a través de dominar la seva voluntat”. Quan l’enemic la controla, sigui mitjançant els tribunals o les guerres psicològiques, té la partida guanyada. La fa ballar com vol i és una simple joguina a les seves mans. Qui pensa en aquestes coses?Exigir que ho facin els responsables polítics seria com demanar la lluna en un cove. Massa complicat per a mentalitats superficials. Suposaria haver de teoritzar més enllà d’una piulada al Twitter. Deixem-ho córrer i posem-nos-hi nosaltres mateixos. Si dominen la nostra voluntat per mantenir-nos sotmesos, l’hem d’enfortir per contrarestar-ho. Fer-ho, suposa tenir l’objectiu clar d’assolir el poder. Però ens espanta la possibilitat d’exercir-lo. Han estat massa segles de veure’l en mans de l’ocupant, i de forma inconscient pensem que no podem actuar igual. Aquí és quan ell (l’ocupant) comença a dominar la nostra voluntat i esdevenim presoners de les seves consignes. Ens ha posat la bota al coll.
Fa pena veure com les aptituds dels dirigents de casa nostra es valoren exclusivament en funció de la seva capacitat mediàtica o de les seves ocurrències puntuals. Tot això està molt bé per poder tenir un escó, no pas per resoldre el nostre veritable problema: superar la mentalitat de l’esclau a còpia d’una fèrria voluntat. Aquesta és la primera premissa per assolir la llibertat.
Les nacions que són propietàries del seu destí parlen del canvi climàtic, de la immigració o de la justícia social. Poden permetre’s aquest luxe perquè tenen resoltes les “necessitats bàsiques”. Catalunya fa veure que és com elles i es despista amb debats sobre els quals no té capacitat per decidir res. Mentrestant, Madrid i els seus colonitzadors destinats aquí en forma de jutges, funcionaris o càrrecs i seguidors de partits polítics espanyols, es mofen quan veuen als “indígenes” estar a matadegoll per si el perdó de la metròpoli en forma d’amnistia és més bo o més dolent. O si els àrabs i els negres són els culpables de la descatalanització de la nació. No oblidem que l’errada més habitual dels aprenents de polític és no saber exactament per a qui acaba treballant.
Tot plegat, acabem jugant a allò que vol Espanya. Les eleccions del vinent 12 de març en seran la prova més evident. Per la senzilla raó que els seus protagonistes no cerquen el poder, només acontentar a la respectiva parròquia sense molestar l’amo. Les rialles “rojigualdas” s’escampen des d’Algesires fins a Santander.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/voluntat-poder-i-eleccions-825247/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada