OPINIÓ
"El pitjor de tot plegat és que per aturar tot això, Catalunya només té l’estil pusil·lànime, el to baixet i el somriure de conill de la majoria dels dirigents catalans"
Sorprèn l’absència gairebé absoluta del mot “odi” en el panorama mediàtic català quan hom comenta les manifestacions contra l’amnistia. Tan difícil és veure-ho? No cal ser un perspicaç observador per veure que aquest sentiment és el motor de les mobilitzacions que omplen els carrers de les ciutats espanyoles. Les seves formes i consignes ens traslladen als anys trenta del segle passat.
El problema rau en la mentalitat catalana que ha generat els segles de colonització i que ens impedeix (o no desitgem) veure les evidències. Constatar l’odi contra catalans per la seva simple condició d’origen, significa acceptar que el nostre conflicte no només és de caràcter polític, ho és també ètnic. Ens espanta?
Pensem que qualsevol lluita política s’ha de moure només per la raó, i llavors quedem sorpresos per l’instint destructiu d’una part majoritària de la societat espanyola contra qualsevol cosa que pugui
semblar favorable a la nostra nació. La possibilitat d’una amnistia és vista com una derrota més enllà de l’Ebre. Com pot ser, es pregunten, que després d’haver-los derrotat el 2017 (als catalans) puguem tenir clemència amb ells? Impensable per a una mentalitat col·lectiva com la dels veïns que, de la venjança i de la humiliació contra el sotmès, han fet el seu “modus vivendi”.Quedem desconcertats i esglaiats davant l’allau d’odi que provoquem. No entenem res i ho intentem interpretar a còpia de llegir entre dretes i esquerres. Donat que no odiem ningú, ens resulta inversemblant que un altri ho faci amb nosaltres. Ara, salvem el president espanyol en funcions, però oblidem deliberadament que, amb l’estil del xèrif, va afirmar el 2019 que es comprometia a portar Puigdemont per tal que rendís comptes amb la justícia. No hi ha gaire diferència entre aquell to del cap dels socialistes i l’eslògan de “Puigdemont a prisión!”, que és el més repetit aquests dies en els aquelarres “rojigualdos”.
Ignoro les motivacions de l’estrambòtic acord entre Junts i PSOE, però sospito que una de les principals raons del juntaires, a part de salvar la seva gent, ha estat el pànic que els produïa veure que les hordes feixistes tenen el vistiplau dels grans poders de l’estat. El refugi que han triat es diu Pedro Sánchez. Tot plegat, l’únic que s’ha fet és allargar l’agonia de l’anomenat “procés” que fa temps que és l’UCI. D’aquí a quatre dies, hom li cantarà les absoltes. Descansi en pau.
Mentrestant, el món del PP, Vox i tota la fanfàrria nazi que els acompanya, estan disposats a “muntar un Vietnam” per enterrar a la Catalunya que consideren “traïdora”. El seu llenguatge va adquirint un to casernari o mafiós, segons com es miri. No debades, Ayuso, ahir, davant de desenes de milers de psicòpates de la “unidad de la patria”, va amenaçar d’encarregar-se de “devolver golpe por golpe”. Exactament, igual com si fossin en les trinxeres de la guerra del 36 o en una reunió dels Corleone. Aquests trastorns psicòtics només s’expliquen per l’odi als catalans.
El pitjor de tot plegat és que per aturar tot això, Catalunya només té l’estil pusil·lànime, el to baixet i el somriure de conill de la majoria dels dirigents catalans. Amb aquesta defensa, la golejada està assegurada. Perquè continuem sense entendre que, en els moments difícils, cal posar al capdavant del país als homes i dones més durs i, si cal, antipàtics. I que entenguin allò que significa l’odi contra la seva gent. Fins quan viurem en la inòpia?
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada