DIARI DE LA REVOLTA (326)
Jordi Galves
Barcelona. Dijous, 29 de setembre de 2022. 07:39
Temps de lectura: 4 minuts
Sembla que Carles Puigdemont s’hagi despertat d’un son molt llarg i que ara es recordi de nosaltres. Sí, nosaltres encara som aquí, hola, president, ja ho podeu veure, sí, ’nar fent com podem.
Fou venturós el Gran Carles perquè encarnà la dignitat de la
Generalitat rebel, coratjós, esmunyint-se una vegada i una altra de
Mòrdor, del Xèrif de Nottingham, de l’Estrella de la Mort, de la Guàrdia
Civil. Fou Serrallonga i també Carrasclet. Però com que la distància és
l’oblit, i encara més en l’Europa de les noves tecnologies, dels grans
invents del professor Puigneró de Copenhaguen, després de cinc anys
clavats del Primer d’octubre, Carles el Gran ja no és qui havia estat.
Ha quedat deixatat en Carles l’Absent, en Carles l’Inconstant,
l’Empetitit, el Distret. El Mut.
Cap polític en tota la història de Catalunya ha dilapidat com ell el
prestigi, el respecte i, sobretot, la tirada electoral. Ningú ha estat
tan estimat. Clara Ponsatí, qui no li és precisament enemiga, ha
explicat en un llibre de memòries la notable habilitat psicològica que
té Fuigdemont en fugues i abruptes desaparicions. La veritat és que el
president legítim va demanar que el votéssim per poder tornar, però al
final no va tornar pas. Es va estimar més despullar-se de la legitimitat
i acceptà que