OPINIÓ
Carles Puigdemont
Waterloo (Bèlgica). Dijous, 8 de febrer de 2024. 19:24
Temps de lectura: 7 minuts
Quan el meu partit va decidir votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez com
a primer ministre espanyol i permetre una altra legislatura amb un
govern d’esquerres a Espanya era perfectament conscient d’algunes de les
conseqüències negatives que això comportaria. Algunes d’elles les vaig
anticipar als meus interlocutors polítics, que em miraven incrèduls.
No vaig haver d’esperar massa temps. El dilluns 6 de novembre de 2023
era el dia que inicialment havíem escollit fer públic a Brussel·les
l’acord subscrit entre el meu partit i el PSOE que permetria la
investidura de Pedro Sánchez. Aquell mateix dia, ni abans ni després,
sinó justament aquell 6 de novembre, el jutge de l’Audiencia Nacional
espanyola García-Castellón decideix investigar-me per un delicte de
terrorisme. El cas en el qual ara se’m persegueix com a terrorista
estava aturat des de feia uns anys; no s’havia procedit a cap diligència
ni s’havia pres declaració a ningú de la suposada trama terrorista que
va organitzar el 2019 les protestes ciutadanes contra la sentència del
Tribunal Suprem espanyol que condemnava líders polítics i socials
catalans a un conjunt de 100 anys de presó. El fet que el jutge decidís despertar el cas el mateix dia que s’havia d’anunciar l’acord polític d’investidura no és una casualitat,
perquè des de fa anys se sap —i, lamentablement, s’accepta com a cosa
inevitable— que alguns magistrats coordinen les agendes judicials amb
les polítiques.
Que García-Castellón és un jutge extremadament amable amb el
PP ho descriu el seu currículum i també les seves decisions. La seva
persecució contra Podemos i Pablo Iglesias per una suposada trama de
finançament il·legal i blanqueig de capitals passarà a la història dels
manuals de lawfare, també en el de la impunitat judicial per
