L'any 2007 els llavors joves polítics britànics Jeremy Hunt i Greg
Clark, ambdós membres del partit Conservador del Regne Unit, van
publicar un interessant article, o breu assaig, anomenat "Qui és
progressista ara?" (Who is progressive now?) en el qual amb gran brillantor venien a redefinir el concepte de progressisme i a apropiar-se no només del mateix sinó, també, de l'espai polític que aquest representava.
En poques pàgines, entre Hunt i Clark van aconseguir desplaçar el
partit Laborista cap a un extrem del tauler polític donant a entendre, i
fent creure, que les autèntiques idees i polítiques progressistes eren les del partit Conservador i
que, per això, eren ells i no altres els cridats a ocupar l'espai del
progressisme i a ser els legítims mereixedors de tal qualificatiu, amb la qual cosa això tenia en l'imaginari d'un ampli sector de la població britànica de llavors.
De cop, es va redefinir l'espai polític britànic sense que ningú del
partit Conservador s'hagués mogut ni un centímetre de les posicions en
què l'havia col·locat la dura Margaret Thatcher i això va ser un gran
exercici tant de comunicació política com de cinisme que, a més, va
acabar arrelant i del qual va treure profit durant molts anys tot el
conservadorisme del Regne Unit.
Bàsicament, Hunt i Clark el que venien a dir és que "Progressista" no
és un terme d'esquerres o de dretes, sinó que implicava un moviment
positiu per millorar, i la política ha de voler canviar les coses per a
millor si és que pretén tenir algun sentit.
Per a ells, el rellevant era que al Regne Unit hi havia una tradició o
tendència, durant anys, de demonitzar el "conservador" com a algú que
no es preocupava per la societat, que es caracteritzava per ser
ambiciós, egoista o individualista i, d'alguna manera, venal i
desagradable quan, en realitat, no hi havia res més progressista que els
conservadors britànics i les idees que ells defensaven.
De passada, també redefinien conceptes tals com redistribució,
solidaritat, igualtat i tants altres que xocaven directament amb el nou
concepte de progressia que pretenien implantar; lògicament, i sempre des
d'un gran cinisme, aquestes idees van arrelar perquè eren senzilles
d'acceptar pels mateixos conservadors i, també, perquè eren fàcils de
"vendre" o instal·lar en l'imaginari d'amplis sectors d'una societat
que, en aquells moments, estava profundament desconcertada.
Seguint la tècnica, i també la tàctica, d'Hunt i Clark a Espanya,
encara que segurament ni tan sols els coneixen ni hagin llegit res del
que ells han escrit, a Espanya s'ha viscut i s'està vivint un fenomen de
similars característiques que té per protagonistes a una sèrie
d'individus, grups de poder, partits i espais polítics que, provenint
del franquisme s'han instal·lat en allò que han anomenat
"constitucionalisme".
Com si es tractés dels demòcrates de tota la vida, s'han apropiat de
la Constitució, del concepte —constitucionalisme—, dels emblemes i,
sobretot, d'un espai polític que se suposava reservat o ocupat pels qui a
la mort de Franco proposaven un canvi de règim, una modificació
integral del sistema i un viratge definitiu cap a valors reprimits per
moltes dècades.
A Espanya s'ha viscut i s'està vivint un fenomen que té per
protagonistes a una sèrie d'individus, grups de poder, partits i espais
polítics que, provenint del franquisme s'han instal·lat en allò que han
anomenat "constitucionalisme".
Així, posicionant-se com els únics i autèntics defensors de la
Constitució i dels seus valors, han redefinit no només el text
constitucional sinó, sobretot, el sentit de cada un dels seus termes amb
la rebaixa i degradació dels estàndards democràtics que això comporta.
En un moviment molt hàbil han "afranquitzat" una Constitució
que va ser pensada, o això crèiem, per sortir del Franquisme i avançar
en un procés de transició a la democràcia i integració en l'entorn
geopolític europeu. La redefinició de conceptes i la
reinterpretació de l'articulat constitucional ha permès, d'una banda,
redefinir el text constitucional i, d'una altra, redirigir-lo cap a una
visió de l'Estat que, cada dia més, costa identificar amb una democràcia.
No és que la Constitució digués i pretengués el que ells promulguen,
sinó que, mitjançant l'apropiació del text, dels emblemes i del
concepte, l'han modificat perquè, des d'un començament, els resultava
molesta i contrària als seus propis interessos, als interessos que
sempre havien defensat.
Posicionats com els autèntics intèrprets de la Constitució, com els
"constitucionalistes" de veritat, van redefinir l'espai
polític-democràtic i estan cisellant la societat, o a una majoria
d'aquesta, per donar-li una forma que, analitzada des d'una perspectiva
històrica, resulta més franquista que aquella que va sortir del
franquisme.
L'apropiació del concepte i de l'espai per part dels qui són els
dinamiters més importants d'un text, sens dubte millorable, que si era
correctament interpretat donava espai per a una de millor i més sana
convivència. Avui, després del pas dels "constitucionalistes" resulta
difícil plantejar una simple millora perquè ja res no s'entén, s'interpreta ni se sent com diu la lletra del text sinó com ens ho han fet veure aquests falsos demòcrates.
L'èxit de tan pèrfida estratègia política és evident i per això fa
anys que veiem com, un dia sí i un altre també, els mateixos mitjans de
comunicació acaben assumint com a vàlida la tensió entre, per exemple,
"constitucionalistes" i "independentistes" o entre "constitucionalistes"
i "antisistema" quan, analitzat objectivament, els autèntics
constitucionalistes som, justament, aquells a qui se'ns presenta com a
contraris a la constitució, com a enemics del sistema.
És un error pensar, i fer creure, que és propi de defensors de la
Constitució interpretar-la segons el que preveu el seu article 2 —la
indissoluble unitat de la nació espanyola— o que la resta dels drets
econòmics, socials, polítics i humans són modulables, restringibles i
fins i tot suprimibles en funció d'aquesta indissolubilitat nacional, el
que és tant com negar l'essència mateixa d'aquest text darrere el qual
fa tants anys que són parapetats i en la defensa del qual tantes
aberracions es justifiquen.
És un error pensar, i fer creure, que és de constitucionalistes, o d'autèntics defensors de la Constitució, vulnerar drets tan bàsics com el del jutge predeterminat per Llei, el de la presumpció d'innocència o el del jutge imparcial,
per citar només alguns, o que aquestes restriccions o vulneracions de
drets fonamentals són part del sacrifici que cal fer per defensar la
sacrosanta unitat nacional, que seria el principal valor de la
Constitució, quan no ho és.
És un error pensar, i fer creure, que és de constitucionalistes utilitzar i abusar dels recursos públics i de les institucions per perseguir tot aquell que no combregui amb la sacrosanta unitat nacional.
La redefinició de conceptes i la reinterpretació de l'articulat
constitucional ha permès, d'una part, redefinir el text constitucional
i, d'una altra, redirigir-lo cap a una visió de l'Estat que, cada dia
més, costa identificar amb una democràcia.
En realitat, l'autènticament constitucional, el que és d'autèntics
constitucionalistes, és just el contrari; és a dir, el que el text
constitucional permetia i garantia, en la seva correcta i democràtica
interpretació, era exactament l'oposat a allò que es va fent per part
dels mal anomenats "constitucionalistes" perquè és dins d'aquest text
constitucional on cabien tots i cada un dels desitjos d'aquells a qui
ara se'ns defineix com a antisistema i, també, com a independentistes.
Parlar català o eusquera no era contrari a la Constitució, es
tractaven de llengües oficials perquè així ho establia la Constitució
que, a més, deia que "la riquesa de les diferents modalitats
lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte
d'especial respecte i protecció"; però des de l'apropiació del
concepte i de l'espai constitucional per part dels hereus del
franquisme, drets tan bàsics com aquests van passar a ser no ja pecats
sinó autèntics delictes.
El dret a decidir, fins i tot passant pel desig de marxar, tenia ple
encaix constitucional i l'únic que no cabia a la Constitució era
prohibir-lo; tanmateix, i des que aquells que a la mort de Franco es van
amagar a espera de millors temps s'han apropiat del concepte i de
l'espai, aquest tipus de drets també va passar a ser una mena de crim de
lesa constitució.
El problema de la sistemàtica instal·lació de tal visió de la
realitat, en la qual els franquistes són definits i acceptats com a
"constitucionalistes", és que s'acaba per desgastar un text
constitucional fins a acabar per deslegitimar-lo com a marc de
convivència i cabuda de totes les aspiracions ciutadanes.
Avui, i gràcies als "constitucionalistes", la Constitució no sembla
reformable sinó més aviat un autèntic impediment per a la supervivència i
consolidació d'un estat democràtic i de dret.
En definitiva, la dinamitació de la Constitució per part
d'aquests mal anomenats "constitucionalistes" obliga que tot autèntic
"antisistema" —en realitat demòcrata— busqui sortides alternatives que
van des d'un procés constituent fins a la secessió perquè, en realitat, l'únic
que acaba no tenint encaix en una visió democràtica de la vida és el
fet de continuar defensant com a pròpia una Constitució de què ja s'han
apropiat, probablement de forma definitiva, aquells
que, autoproclamant-se i ja sent reconeguts com a "constitucionalistes"
no han estat cap altra cosa que els seus dinamiters.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/boye-de-constitucionalistes-a-dinamiters_709458_102.html
