Les presses, en tot, són males conselleres i quan es tracta d'analitzar una sentència per la qual una persona que defensem és condemnada injustament, el que cal—almenys, el que ens correspon als professionals del dret— és analitzar-la amb fredor, amb el necessari repòs i, sobretot, amb paper, retolador i llapis que és com els antics millor abordem qualsevol mena de text i més encara un que no és ni lineal ni senzill, perquè per condemnar no podia fer-se de cap altra forma.

 

El judici, la línia de defensa i el com s'ha arribat fins aquí és per tots conegut i, per tant, podem saltar-nos aquelles etapes i anar directament a l'esmentada sentència de la qual, d'entrada, extraiem una sèrie de punts que ens porten a concloure que el cúmul de vulneracions de drets fonamentals produïdes per poder condemnar és tan elevat que estem davant una resolució que ni resistirà el pas del temps, ni el pes dels recursos.


No s'ha arribat a aquesta condemna sense més ni més, el camí ha estat llarg i també s'hi han produït vulneracions de drets fonamentals que estava a les mans del tribunal sentenciador corregir, però no ho va fer.

 

En privar indegudament Laura Borrás, per part de la Mesa del Parlament, dels seus drets i obligacions com a presidenta, devia actuar-se en conseqüència i assumir que quedava desproveïda, igualment, de l'aforament propi del càrrec i, per tant, sembla evident

que la primera de les vulneracions va ser la del jutge preestablert per Llei a la qual, sens dubte, ha d'unir-se la del jutge imparcial, ja que a ningú no se li escapa que el jutge Barrientos no era imparcial respecte de Laura ni de cap independentista, cosa que sabem pels seus actes i les seves paraules.

 

 

Però, a més tant, a escala mediàtica com política —diria que també ciutadana— a la presidenta Laura Borrás se li va vulnerar la presumpció d'innocència, aquesta que protegeix la Directiva Comunitària 2016/343, segons la qual es vulnera la presumpció d'innocència quan a una persona se la presenta com a culpable sense que hi hagi una sentència que així ho determini. L'escarni ha estat tal que se la va tractar com a culpable des d'un principi.

 

 

Tots els que han seguit el procés, però especialment el judici, saben que, a més, se li va vulnerar el dret de defensa que havia de ser protegit pel mateix Tribunal i això en diverses formes a partir d'uns pactes contra natura que han portat dos acusats a assumir delictes que, com reconeix la mateixa sentència, no han pogut cometre. Això demostra el nivell de rendició al qual se'ls va portar: acceptar haver comès allò que mai no van poder cometre, a canvi d'incriminar-la. La mateixa sentència estableix la seva innocència, el preu ja el sabem: havien d'acusar-la prèviament. I això es va fer, malgrat que durant tot el procediment totes les defenses vam compartir estratègia comuna.

 

 

Com si res d'això no fos prou, per arribar a la condemna, des del començament, se li va vulnerar a la presidenta el dret al secret de les comunicacions, així com el dret a la intimitat i a la protecció del denominat entorn virtual.

 

 

" Estem davant una condemna política d'una política independentista i l'única raó de ser tant del procés com de la condemna no és cap altra que el paper que la presidenta Borrás juga a l'interior del que no és sinó un grup objectivament identificable de persones que, cada dia, ens semblen més necessitades de protecció ".

 

 

 

Les suposades proves així obtingudes, no van ser conservades degudament i, per tant, no s'ha pogut garantir ni la integritat ni l'autenticitat d'uns correus que diuen contenir evidències de la comissió d'uns delictes que, com més aviat que tard s'acreditarà, mai no han estat comesos. Fraccionar contractes no és delicte i, si ho fos, no quedarien cel·les a les presons per a tants que fraccionen com a única via per mantenir el funcionament d'una maquinària pública necessitada d'altres formes de contractació i, tot això, sense perjudici d'autèntics fenòmens de corrupció que sempre comporten l'enriquiment que en aquest cas no s'ha donat.

 

 

Dit més clarament, s'ha vulnerat el dret a un procés amb les degudes garanties, entre les quals es troba la cadena de custòdia d'aquells elements que es volien utilitzar i van utilitzar com a proves.

 

 

Però, és més, també es va vulnerar la presumpció d'innocència a partir del mateix moment en què existeix un buit probatori immens que s'ha intentat omplir amb les declaracions de dos coacusats i unes altres dues persones que, en cas de mantenir-se la tesi acusatòria, s'haurien d'haver assegut també al banc dels acusats i no ser presentats com a testimonis. Però, a més, es fa tot això a través d'un judici d'inferència il·lògic, irracional i allunyat de qualsevol regla de l'experiència.

 

 

Un element essencial dels delictes pels quals han condemnat la presidenta és el frau, sobre el qual cap prova no es va practicar i, contradictòriament, la mateixa sentència assumeix que no hi va haver desviació de fons, ni enriquiment personal, ni perjudici per a l'administració, cosa que fa més miserables encara si és possible les declaracions públiques que vinculen aquest cas amb la corrupció.

 

 

Molt ens hauria agradat trobar a la sentència que recorrerem alguna menció de com i per part de qui es va destruir el portal de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), que és on realment es va generar un perjudici a l'administració i una minva inacceptable del dret de defensa.

 

 

Altres vulneracions de la sentència són molt menys visibles per a qualsevol ciutadà, però sí que ho són per als juristes, com les que afecten el principi de legalitat en relació amb el dret fonamental al non bis in idem i que fan incompatible condemnar per prevaricació i, alhora, per falsificació; els qui creguin que no és així llavors que estudiïn el vot particular que en això sí que encerta.

 

 

Fins i tot, assumint la sentència com a base de discussió, també podem veure com es vulnera, una vegada més, el principi de legalitat i el de proporcionalitat, que porta a una extensió del càstig desmesurada, tan desmesurada que el mateix tribunal sentenciador així ho estableix i demana un indult que la presidenta no ha sol·licitat.

 

 

L'anterior, és clar, ens porta a la vulneració, per desproporció, del dret a la llibertat personal, ja que no ens oblidem que estem davant una condemna amb pena de presó que, a més, implica la privació del dret de participació i representació política.

 

 

Tot això és la conseqüència d'una investigació prospectiva en la qual no s'investigaven uns fets concrets, sinó una persona concreta, arribant-se a l'absurd de sostenir que quan es buscaven les paraules "Laura Borrás a l'ordinador de l'altre coacusat, s'estaven buscant fets i no persones. Sent aforada, se la investigava a ella i després ja es veuria... això és propi d'un sistema no ja antidemocràtic, sinó gairebé tribal.

 

 

La sentència —i el cas—, no es queda en aquestes vulneracions, però a partir de les mateixes podem afirmar, i en això no ens equivoquem, que estem davant una condemna política d'una política independentista i l'única raó de ser tant del procés com de la condemna no és cap altra que el paper que la presidenta Borrás juga a l'interior del que no és sinó un grup objectivament identificable de persones que, cada dia, ens semblen més necessitades de protecció.

 

 

Cosa molt diferent, i en això no ens deixem enredar, és el posicionament de polítics, més aviat de vividors del que és públic, encantats de trepitjar moqueta, encara que aquesta sigui aliena, que no dubten a canviar-se de vorera per, justificant l'injustificable, agradar a l'amo i intentar legitimar un procés i una condemna que en democràcia mai no s'hauria donat.

 

 

En resum, som davant una sentència que, sigui aquí o a Europa, està condemnada a no resistir ni el pas del temps ni el pes dels recursos.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/ni-pas-temps-pes-recursos-boye_1000839_102.html