OPINIÓ - EDITORIAL
Hem de ser conscients de la feliç coincidència en el temps entre la constitucionalització d’Europa en mans d’un tribunal democràtic i l’enfrontament català amb Espanya
Vicent Partal
02.04.2023 - 21:40
Actualització: 02.04.2023 - 21:43
El retorn de Clara Ponsatí i les polèmiques interessades que ha suscitat es poden aclarir i contextualitzar llegint un d’aquells llibres que ho expliquen tot. Parle de L’Union par le droit (SciencesPo), d’Antoine Vauchez, un volum que porta un subtítol ben aclaridor: “L’invention d’un programme institutionnel pour l’Europe”. Vauchez hi explica amb tota mena de detalls que les institucions judicials europees han anat creant un programa capaç de donar sentit i unitat a la complicadíssima i no sempre ben resolta trama política que ha evolucionat d’ençà del tractat de Roma fins a l’actual Unió Europea. I explica, sense deixar marge a la discussió, que el dret ha esdevingut la palanca principal amb què Europa s’ha pogut afermar com un nou centre de poder, per damunt dels estats que la componen. Això significa, parlant del conflicte nacional català, que Espanya ha triat el pitjor camp de batalla que podia triar.
Vauchez ens recorda que, als inicis de la integració europea, als tractats de París i Roma no hi havia cap idea concreta sobre el paper que hi havia de fer la justícia, més enllà d’una vaga referència a l’acostament entre les legislacions estatals. I, a partir d’això i de la feina dels primitius tribunals de les comunitats europees, dibuixa davant els nostres ulls, d’una manera metòdica, com s’ha bastit allò que defineix d’autèntica “catedral jurídica”, aquesta utopia realitzada que és el dret europeu.
La seua explicació és apassionant, entretinguda i tot, perquè Vauchez ens detalla les intimitats dels tribunals que s’han anat succeint fins a arribar a l’actual TJUE, parlant dels jutges i juristes que han estat
més determinants en el procés i que han sabut i han pogut imposar en cada moment la primacia del dret europeu sobre les legislacions i codificacions de cada estat. Que no ha estat de cap manera un procés fàcil ni lineal, però que ha acabat creant allò que Michel Gaudet, un dels grans directors dels serveis jurídics europeus, ha anomenat “un ordre jurídic propi [europeu]” que origina, ni més ni menys, una “limitació definitiva dels drets sobirans dels estats”. Limitació i definitiva. Cal apuntar-s’ho, això.
Per entendre’ns, al començament del camí hi havia dues possibilitats, dues lògiques jurídiques de la construcció europea, que Vauchez denomina el “programa feble” i el “programa fort”. El programa feble, que ha fracassat, hauria acabat considerant els tractats europeus com a tractats internacionals que havien de guiar la relació entre estats completament sobirans. En canvi, el programa fort, que és el que ha triomfat, veu en els tractats una constitució única que obliga tots els estats membres i també afecta els ciutadans. I d’ací se’n deriven qüestions essencials. En la versió feble, coexistirien les regles estatals i les europees; en la forta, en canvi, el dret europeu és jeràrquicament superior als drets de cada estat. En la versió feble, el dret europeu es faria des de les institucions estatals, a partir de la negociació entre els governs i els parlaments, però en la forta el dret és judicial i es construeix sobre la jurisprudència, independentment de què vulguen o deixen de voler els estats. En fi, en la versió feble qui manaria seria el consell de ministres i els estats, però en la versió forta mana la Comissió i, sobretot, mana el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Fins al punt que hi ha un moment clau d’aquesta història: el 1986 els jutges, per primera vegada, fins i tot corregeixen els tractats, a iniciativa dels Verds, argumentant que hi ha una “comunitat de dret amb conseqüències lògiques” que permet de decidir coses –en aquell cas, que existia un dret de recurs del parlament davant el Tribunal de Justícia.
La conclusió del llibre de Vauchez és que, superats ja els cinquanta anys del tribunal –i els seus predecessors–, el TJUE ha esdevingut l’únic punt fix de la construcció europea, l’únic que no es mou mai de lloc, que sempre ocupa la mateixa posició, reforma rere reforma dels tractats; i l’únic que defensa la integritat d’Europa, contra els interessos estatals. I especialment es constata que, després dels mig fracassos dels tractats de Maastricht i Niça, la lògica jurídica que es desprèn de la jurisprudència del TJUE és l’instrument constitucional europeu. I ho és com més va més.
En relació amb això, a nosaltres ens és imprescindible de ser conscients que hi ha una feliç coincidència en el temps –res més que això, però tampoc res menys– entre la constitucionalització d’Europa en mans d’un tribunal democràtic i coherent, garant de la defensa de les llibertats que va ser l’objectiu de l’Europa de postguerra, i l’enfrontament català amb una Espanya que fa servir un sistema jurídic completament contrari al que representa el TJUE, antieuropeu, precisament per a frenar la dissidència.
Ja he dit mil vegades que la independència no vindrà de fora i que cal guanyar-la dins. Però, dit això, és suïcida de menystenir que Espanya ha triat el pitjor camp de batalla que podia haver triat i no fer ús d’un aliat circumstancial d’aquesta magnitud. De manera que val més que siguem plenament conscients de què significa això, en compte de perdre el temps argumentant amb teories partidistes que, al final, anant contra la història, neguen el valor d’aquest procés constitucional europeu i pretenen mantenir el cas català com un afer intern, reduït a simples processos polítics espanyols, com ara una negociació entre partits o governs. Entre més raons, perquè seríem boigs si no féssem servir, per avançar cap a l’acompliment de la independència, aquesta palanca que ha creat un poder autònom europeu, superior al dels estats.
PS. En el darrer editorial, Marcel Banús va escriure aquest comentari: “Soc militant d’ERC des del 1994. He sigut alcalde de la Masó (1995-2003), conseller comarcal (1999-2003), president comarcal del partit a l’Alt Camp (2003-2005). Estic en desacord amb la línia política del partit; del tot [si voleu, ho podeu escriure en majúscules]. Dit això, ¿podem debatre sense insultar? Ens perjudica a nosaltres. I engreixa els espanyols. Gràcies (de debò).”
Vull dir en públic que estic completament d’acord amb ell i li agraesc això que ha dit. Ja ho he escrit unes quantes vegades i ho escriuré tantes voltes com calga. Insultar és una pèrdua de temps. Insultar és reduir i rebaixar el debat tan ric que hi ha en aquesta comunitat de subscriptors.
Ací a VilaWeb, com comproveu cada dia, tothom pot dir el que vulga i es poden fer les crítiques més fortes que hom puga imaginar al govern, als partits, al diari, a mi mateix i a tothom qui es considere oportú. Però els qui fem aquest diari voldríem que els insults, especialment aquestes caricatures personals que pretenen ser graciosetes a còpia d’assenyalar característiques físiques que no importen a ningú, restassen fora d’aquestes pàgines. Perquè van en contra del model de diari rigorós, seriós i elegant que fa vint-i-vuit anys que anem construint, i també perquè, com diu molt bé Marcel Banús, ens perjudica a nosaltres i engreixa els espanyols.
El debat sobre on s’acaba la llibertat d’expressió no és mai un debat senzill, i per això a VilaWeb estem convençuts que cal deixar-lo obert al màxim, fins i tot acceptant la publicació de comentaris que de vegades em repugnen personalment. Però, al costat d’això, també crec que és important de recordar que si volem fer un país distint, millor i diferent d’Espanya, això es comença a fer de baix estant i a partir de l’acció de cadascú en tot moment. També quan s’expressa una idea.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada