Les parts defineixen el conjunt

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Barcelona. Divendres, 17 de juny de 2022. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

 

En matemàtiques, i explicat d'una manera molt simplificada, els conjunts es defineixen pels seus elements o, més ben dit, per una qualitat o propietat comuna present en totes les parts, encara que en altres propietats puguin diferir. Als estats els passa el mateix i, per tant, per poder definir un estat com a democràtic s'ha de buscar la qualitat democràtica que, necessàriament, ha d'estar present en tots els elements, encara que no coincideixin en altres aspectes, perquè, en cas que no es trobi en tots, no podríem dir que és democràtic, per molts adjectius qualificatius amb què vulguem decorar-ho.

 

Ara, quan ja han passat dos mesos des que The New Yorker i Citizen Lab van fer públic l'escàndol del CatalanGate, sembla un bon moment per comprovar si al conjunt denominat Espanya se'l pot qualificar de democràtic.

 

Miraré de fer-ho a través d'una revisió superficial dels diferents elements d'aquest conjunt, però, segurament, abans d'entrar en aquesta anàlisi, és convenient establir un marc base i, per definir l'escenari en el qual

ens movem, resulta molt útil fer-ho a partir de la cita d'una sentència del Tribunal Suprem d'Espanya, que el 2012 deia que aquest tipus de pràctiques "en els temps actuals només es troben en els règims totalitaris en què tot es considera vàlid per obtenir la informació que interessa, o se suposa que interessa a l'Estat, prescindint de les mínimes garanties efectives per als ciutadans i convertint d'aquesta manera les previsions constitucionals i legals sobre el particular en meres proclamacions buides de contingut".

 

Dit això, no seré jo qui discrepi d'aquest raonament i, per tant, podem assumir que l'espionatge polític a què hem estat sotmesos molts, bastants més dels que fins ara es coneixen, és una pràctica que només es dona en règims totalitaris, però no en un estat democràtic i de dret. A partir d'aquesta base, haurem de veure si els elements del conjunt presenten una característica comuna que ens permeti qualificar-lo de democràtic.

 

La reacció del govern central al CatalanGate ha consistit, bàsicament, a justificar els fets, situar-se en la posició de víctima i provar de generar una cortina de fum mitjançant la qual tapar les vergonyes perquè l'olor de putrefacció es dissipi amb el pas del temps i de la intensitat de l'actualitat política. Bàsicament, no han fet res per investigar realment què ha passat ni per exigir responsabilitats, més aviat al contrari.

 

El Legislatiu no s'ha diferenciat del que ha fet l'Executiu: res, i d'aquest poder, que segurament reuneix un altre nombre significatiu d'espiats —molts d'ells encara s'han de conèixer—, poca cosa es pot esperar, perquè en aquesta legislatura, més que en qualsevol altra, s'ha perfilat com una prolongació del poder executiu, en lloc d'actuar com el seu contrapoder natural.

 

" En situacions com la del CatalanGate els estats demostren en quina categoria han de ser enquadrats, i Espanya aquest examen no només no l'ha superat, sinó que ha demostrat que totes les parts que el componen manquen d'un element comú que permeti definir el conjunt com a democràtic

 

La reacció de les altes instàncies jurisdiccionals no s'ha distingit de la resta, més aviat han fet pinya entorn de Pablo Lucas Murillo, el "jutge del CNI", que va ser qui va autoritzar els, com a mínim, 18 espionatges assumits pel govern espanyol i que no tenen res a veure amb el denunciat en el CatalanGate. El jutge del CNI va simultaniejar dues activitats incompatibles: la funció jurisdiccional resolent els nostres recursos i la d'anar autoritzant, alhora, l'espionatge a través del qual anava coneixent els passos que faríem en aquests mateixos assumptes que ell havia de resoldre.

 

El Defensor del Poble, que és "l'alt comissariat de les Corts Generals encarregat de defensar els drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans mitjançant la supervisió de l'activitat de les administracions públiques espanyoles", molt lluny d'indagar en els fets i defensar els drets fonamentals dels qui hem estat espiats, es va posar al capdavant de la manifestació justificadora de tot plegat defensant l'indefensable i emparant Pablo Lucas Murillo, jutge del CNI, assumint que aquests delictes no eren delictes, sinó que tot va ser legal perquè es va comptar amb "un elevat grau de detall en la informació que disposava el magistrat del Tribunal Suprem per poder adoptar una decisió d'autorització o no autorització".

 

Del quart poder, el periodisme, tret d'honroses excepcions que no permeten la necessària generalització com a element del grup, tampoc no se n'han pogut rescatar notes característiques que permetin designar-los com a comuns denominadors d'un conjunt autènticament democràtic. En termes generals, el silenci sobre el que ha passat o, obertament, la seva justificació han estat la tònica dels qui estan cridats, per imperatiu constitucional, a ser els qui ens aportin una informació veraç i, a més, actuïn com a contrapoder de tots els altres poders.

 

Però res de tot això no seria realment greu si no fos per l'ampli suport social que ha tingut el fet que fóssim espiats. No calen profundes enquestes per tenir clar que una àmplia majoria dels ciutadans de l'Estat donen suport al que s'ha fet i, si algú vol desmentir-me, només caldria fer una enquesta en profunditat que demostrés com és d'ampli el suport social amb què compta l'espionatge polític, de caràcter massiu, al qual hem estat sotmesos molts, força més dels que s'han assumit fins ara.

 

Si la societat, majoritàriament, no justifiqués o acceptés que l'Estat o aparells paraestatals espiïn els seus ciutadans, no a qualsevol sinó només als independentistes, llavors no hi hauria poder prou fort per defensar aquest tipus de pràctiques que "en els temps actuals només es troben en els règims totalitaris".

 

És en situacions com la sorgida a partir del CatalanGate quan els estats demostren en quina categoria han de ser enquadrats i, per molt que s'hi entestin, Espanya aquest examen no només no l'ha superat, sinó que ha demostrat que totes les parts que el componen manquen d'un element comú que permeti definir el conjunt com a democràtic. No superat l'examen, tant és quants i com d'intensos siguin els adjectius a través dels quals es pretén dotar-lo d'unes qualitats que no té.

 

Han passat dos mesos i tots, absolutament tots, han quedat en evidència justificant, donant suport, encobrint o silenciant uns fets que acrediten unes pràctiques que, com bé diu el Tribunal Suprem, "en els temps actuals només es troben en els règims totalitaris" i, aquesta vegada, sens dubte, he de donar la raó a un Tribunal Suprem que veurem com es desdiu de les seves pròpies paraules.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-parts-defineixen-conjunt_774111_102.html