Ja només és cosa de tres

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 20 de gener de 2023. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts  

 

 

 

 

 

En moments de confusió no hi ha res millor que la serenitat i la distància respecte de la situació per poder tenir una panoràmica més bona que permeti una anàlisi més encertada del que realment està passant. En el cas de la persecució als exiliats, i especialment en aquests moments, passa el mateix i, per això, si enretirem la taula i ho mirem tot amb l'adequada perspectiva, segurament serem capaços no només d'entendre què està passant, incloses les iracundes reaccions d'alguns, sinó també saber què va ser el que ens va portar a l'escenari actual i, sobretot, tenir clar quin ha de ser el camí a seguir.

 

No hi ha dubte que som on som com a resultat d'una poc afortunada reforma legal que va intentar, des d'una aproximació exclusivament política —tàctica més que estratègica—, solucionar un tema complex com és el de la

judicialització de la política i la seva afectació al cas català, suposant que aquest fos realment l'objectiu. En qualsevol cas, és clar que no tots els que van abordar la reforma ho van fer tàcticament, sense treure que em consta que almenys un dels seus artífexs ho va fer des de l'honestedat.

 

He dit moltes vegades que reformar el Codi Penal és una feina complexa i que potinejar-lo no només era una irresponsabilitat, sinó que, a més, seria la font de problemes més grans i més complexos, molts dels quals ja els estem veient en una inusual confrontació entre el jutge Llarena, d'una part, i la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, de l'altra, i a aquesta discussió també ens afegim nosaltres, només que amb arguments estrictament jurídics.

 

Si la reforma hagués estat tan clara i beneficiosa que se'ns va vendre, avui el panorama no seria el que tenim. És a dir, l'origen de l'actual situació no és altre que una reforma que es va gestar i articular erròniament, sense ni tan sols entrar a analitzar quin és el preu pagat a canvi de no obtenir res.

 

En qualsevol cas, i a partir d'aquesta modificació de l'escenari penal, l'actitud de Llarena es pot resumir o analitzar separadament, segons es tracti de la sedició/desordres públics agreujats o de la malversació.

 

" Sembla clar el que pretenen la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, i no és cap altra cosa que estirar el dret penal al màxim per mirar de servir, amb safata de plata, el cap del president abans de les pròximes eleccions generals

 

Quant a la sedició, diu que amb la derogació no es poden aplicar els nous tipus penals dels desordres públics agreujats i, ni tan sols, el dels antics desordres públics.

 

A la interlocutòria de Llarena, tan combatuda per les acusacions públiques, ja que Vox encara no es pronuncia —segurament perquè ni tan sols entén què està passant—, ja estableix el que, probablement, serà la postura de la sala penal del Suprem en raonar que "el delicte de desordres públics de l'article 557 no preveia ni tan sols l'actuació il·lícita que aquí s'analitza (...) la pau pública amb actes de violència sobre les persones o sobre les coses, la qual cosa no és predicable dels processats que, com s'ha dit, van desplegar i van impulsar una desobediència civil i una insurrecció institucional orientada a alterar l'ordre constitucional, sense cap crida a la violència".

 

Llarena, en el tema dels desordres públics, sembla apropar-se a la tesi alemanya que va entendre que no eren subsumibles els fets de l'1-O en aquest tipus penal o, almenys, no eren atribuïbles al president Puigdemont... Només ha tardat quatre anys i mig a assimilar el raonament del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein, que el juliol del 2018 va establir: "La violència introduïda per alguns grups autònoms en alguns llocs de votació no era el mitjà pel qual el reclamat pretenia assolir la independència de Catalunya".

 

I més encara el tribunal alemany va sentenciar que "tampoc no es pot afirmar que el reclamat hagi incorregut en un delicte de pertorbació de l'ordre públic", per fer-ho "seria necessari que el reclamat hagués ostentat el domini del fet, una cosa necessària, segons els principis generals, per poder atribuir-li com a actes propis de l'autor els actes violents o amenaces realitzats a l'empara de la multitud".

 

L'anàlisi alemanya del cas, basada en una còpia íntegra del procediment espanyol remès pel mateix Llarena, contradiu, en pocs paràgrafs, tot el que ara estan al·legant Fiscalia i Advocacia de l'Estat.

 

Tanmateix, quant a la malversació, forçant i canviant els fets provats de la sentència d'octubre del 2017, Llarena sí que creu aplicable el delicte de malversació, creant una conducta autònoma i, a més, agreujada. Sens dubte, estem davant d'un error tècnic que, entre altres coses, refuta la mateixa sentència del procés i, també, alguna jurisprudència més recent dictada pel mateix Suprem, amb Llarena de ponent, dictada fa escassos 4 mesos en un altre assumpte molt diferent... però després es queixen si parlem de persecució política.

 

Quant a les posicions de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, en vista dels seus recursos, sembla clar el que pretenen i no és cap altra cosa que estirar el dret penal i els seus principis rectors al màxim per intentar el que és més difícil encara: mirar de servir, amb safata de plata, el cap del president abans de les pròximes eleccions generals... Com si això no fos més que un somni infantil impossible de materialitzar, perquè ni tan sols si ens sortís tot malament, això passaria abans de molt avançat el 2024.

 

" El tan anunciat final del procés, la tornada a l'autonomisme i l'anhelat aïllament del president Puigdemont es van construir sobre una base falsa, egoista i deslligada de la realitat

 

És evident que les acusacions, segurament també el Suprem, continuen sense assumir que aquest lliurament no tindrà lloc, perquè cap estat europeu extradirà el president ni Toni Comín partint d'uns fets com els d'octubre del 2017, que no van ser delictius sinó polítics.

 

Evidentment, no som davant d'una resolució, la de Llarena, ni davant uns recursos de La Moncloa —presentats per Fiscalia i Advocacia de l'Estat— que puguin considerar-se peces jurídiques de gran abast, en realitat, més aviat manquen de molts dels elements que els haurien permès fer un pas endavant, no només cap a una autèntica desjudicialització del conflicte, sinó, també, un acostament al dret de la Unió, que és el gran absent en tot aquest procediment.

 

Però, a partir d'aquests moviments, si hi ha una cosa que sembla clara, és que en aquest tauler o partida, si així se li vol dir, ja només queden tres jugadors amb fitxes per continuar jugant: La Moncloa, el Suprem i el president Puigdemont. M'explicaré.

 

El procés de reforma del Codi Penal va generar un debat polític, que no jurídic, mitjançant el qual, interessadament, es va silenciar l'exili i el que aquest representa i en el qual una sèrie de jugadors es van comprometre en una solució del conflicte que, en vista dels resultats, no només ha acabat sent irreal, sinó que s'ha demostrat com una autèntica enganyifa que ells mateixos es van acabar creient, encara que el resultat era previsible des d'un començament... Els va moure l'ambició del passerell.

 

El tan anunciat final del procés, la tornada a l'autonomisme i l'anhelat aïllament del president Puigdemont es van construir sobre una base falsa, egoista i deslligada de la realitat. Van pretendre modelar l'ànim i la voluntat popular orientant-la cap a una determinada direcció que està lluny de ser l'elegida pels catalans l'octubre del 2017.

 

Va ser un autèntic procés de colonització de l'imaginari, en el qual s'han invertit ingents quantitats de recursos públics i en el qual uns van empenyorar el que els quedava de credibilitat, els qui ara veuen com, en aquesta partida, el paper que els havien assignat no era el de jugadors, o seriosos interlocutors, sinó el de passerells.

 

La situació em recorda molt a una escena de la pel·lícula El cop, on el personatge de Henry Gondorff, interpretat per Paul Newman, li diu al seu soci, un altre estafador pretensiós i insignificant: "Si estàs jugant una partida de pòquer, mires als altres jugadors i si no saps qui és el passerell, llavors és que ets tu" ... Això i no una altra cosa és el que ha passat i, a la vista està, els passerells tot just ara s'adonen que s'han empenyorat la fortuna de tots a canvi de res i que el conflicte, lluny de solucionar-se, no ha fet més que agreujar-se i, pitjor encara, els han expulsat d'una partida que ja és només cosa de tres.

 

Mentre tot això passa, els juristes que tenim encarregada la defensa de l'exili hem de dedicar-nos a lluitar amb les fallades sistèmiques endèmiques que han generat la repressió viscuda des del 2017 i a desmuntar els desgavells creats a partir d'una reforma que ha acabat mostrant-se com el que sempre va ser: una gran partida de cartes pensada per plomar els passerells i, d'aquesta manera i amb la complicitat d'aquests, aconseguir que no canviï res, encara que al final s'hagi aclarit el tauler i ja això sigui només cosa de tres

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/cosa-tres-gonzalo-boye_954933_102.html