Les reaccions a partir del descobriment del CatalanGate són moltes i diverses: mentre uns tracten de banalitzar l'espionatge, altres d'encobrir-lo i no pocs simplement de silenciar-lo a veure si mitjançant el silenci mediàtic i el pas del temps se'ns oblida que som davant d'un dels escàndols coneguts més greus des de la Transició i quin impacte té i tindrà en una Europa que mira l'estat espanyol amb preocupació i els seus ciutadans amb llàstima.

 

Mentre tot això passa, altres que ens hem vist directament afectats per uns actes tan escandalosos i delictius com aquests, anem repassant situacions, agendes, vivències, documents i resolucions per anar lligant caps i veure com és de profund el mal infligit no només a la nostra intimitat i drets, sinó, també, a un sistema que es presenta com a democràtic quan no ho és. "Democràcia plena", en diuen, però no és més que una trista tramoia que mira de representar un escenari democràtic que, ben mirat, està molt lluny de ser-ho.

 

En l'esmentat procés de recerca i encaix de peces anem lligant uns caps amb els altres, la qual cosa ens porta a poder afirmar que la paciència

té un límit a partir del qual ja no es pot considerar paciència. En el meu cas, la paciència va deixar de ser una virtut perquè la persecució, l'ultratge, el menyspreu, les amenaces, l'assetjament i l'espionatge han superat qualsevol punt assumible per una persona que només pretén viure en un estat autènticament democràtic.

 

Fent la vista enrere veig que, segurament i pel que a mi respecta, tot va començar a partir del 10 de desembre de 2017, just després de guanyar el primer duel de la batalla de l'exili, quan el director d'un mitjà de comunicació es preguntava: "És que no es van assabentar que Puigdemont estava preparant la fugida a Bèlgica, a través d'advocats el passat dels quals els hauria de mantenir per tota la vida en el punt de mira de qualsevol servei d'intel·ligència?".

 

Vist en perspectiva, no era una pregunta retòrica, sinó un clar assenyalament del que s'havia de fer per neutralitzar la defensa dels exiliats i, cinc anys després, podem comprovar que aquesta "pregunta" sí que ha estat plenament entesa no només per la intel·ligència espanyola sinó per tots aquells "patriotes" que creuen que "salvar la pàtria" val la comissió de qualsevol delicte, perquè el fi justifica els mitjans.

 

Ara per ara, i respecte al 2018, no sabem com es va anar treballant en la línia marcada pel qüestionable periodista, però en tenim algunes pistes a partir del descobriment de balises al cotxe del president Puigdemont, la detecció de seguiments a Bèlgica i Alemanya, violacions il·legals al meu despatx, amenaces escrites i verbals, així com un nombre rellevant d'altres incidents que no han estat mai mínimament investigats.

 

El que sí que sabem és que, com que res d'això no donava resultat, el 2019 es va passar a l'espionatge oficial, aquell dut a terme pel CNI amb autorització del jutge del Tribunal Suprem Pablo Lucas Murillo i que es va prolongar més d'un any mitjançant contínues pròrrogues que autoritzaven la intercepció del meu telèfon i, després, es va passar a l'espionatge amb Pegasus, que es va desenvolupar a partir del 2020, materialitzat per l'empresa NOS i per compte de subjectes encara per determinar.

 

En paral·lel, l'íntima amiga de l'esposa del periodista em va obrir una segona causa penal, aquesta vegada per blanqueig de capitals, basant-se en el testimoni premiat d'un presumpte assassí i les declaracions del qual no han resistit ni la més mínima prova científica, però, amb tot, el procediment segueix un curs inexorable cap a un judici absolutament injust.

 

" El magistrat que ocupava la posició de jutge de garanties de les activitats del CNI i que coneixia el contingut de les meves converses, alhora, estava resolent assumptes judicials en els quals jo actuava com a advocat defensor

 

En qualsevol cas, i tornant a l'espionatge, ara en sabem moltes coses, algunes ja fetes públiques, altres que es publicaran a poc a poc, però del que no tinc cap dubte és de la rellevància que unes pràctiques tan infames tenen a l'hora de valorar els comportaments democràtics, fins i tot de l'encaix d'alguns en conductes clarament delictives.

 

Durant l'any 2019 i fins a principis del 2020, mitjançant successives pròrrogues, el CNI va anar interceptant el meu telèfon amb l'autorització, trimestre a trimestre, del jutge del Tribunal Suprem Pablo Lucas Murillo qui, al mateix temps que autoritzava aquestes escoltes actuava com a jutge i ponent en diversos procediments contenciosos administratius que afectaven el president Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i, també, els del president Torra, en els quals jo era i continuo sent l'advocat defensor.

 

Per als qui s'hagin perdut, la cosa és senzilla: mentre, per la meva part i juntament amb el meu equip, treballàvem en les línies de defensa dels temes electorals dels exiliats i del president Torra, el magistrat davant de qui estàvem actuant ocupava, com si això fos compatible, la posició de jutge de garanties de les activitats del CNI i, per tant, coneixia el contingut, total o parcial, de les meves converses quan, alhora, estava resolent assumptes judicials en els quals jo actuava com a advocat defensor.

 

Coneixia, per tant, tota la nostra estratègia de defensa, inclosos els criteris que vam seguir per recusar-los —també a ell—, abans ni tan sols que els nostres escrits arribessin a la seva taula i hagués de resoldre'ls ja no com a "jutge del CNI", sinó com a ponent de les diverses causes contencioses administratives sorgides a partir de l'elecció com a eurodiputats dels exiliats o del procés de destitució del president Torra.

 

La gravetat d'aquesta conducta és un fidel reflex del que denuncio des de fa anys: una expropiació de l'Estat i les seves estructures per part de persones que senten que estan per damunt la llei i que s'han autoatribuït la defensa de la unitat de la nació espanyola.

 

No existeix cap explicació ni cap excusa que justifiquin que un jutge pugui espiar les meves converses al matí i posar-se a resoldre els meus escrits a la tarda. Això s'endinsa en el terreny de la falta d'imparcialitat i trasllada la discussió a l'àmbit penal.

 

Les línies defensives del magistrat Pablo Lucas Murillo aniran per diverses vies, però cap no supera el barem establert pel mateix Tribunal Suprem en el cas del jutge Baltasar Garzón que, per molt menys, va ser durament condemnat per delicte de prevaricació.

 

Es dirà que les escoltes no coincideixen amb la data del dictat de les sentències; fals, perquè coincideixen amb les dates de tota la tramitació dels diferents procediments que porten al dictat d'aquestes sentències i resolucions. Les sentències no cauen del cel, sinó que són producte d'uns determinats processos durant els quals el jutge Pablo Lucas Murillo estava escoltant el meu telèfon.

 

Es dirà que quan acordava les pròrrogues no escoltava les cintes amb les meves intercepcions; fals, perquè és inassumible que qualsevol jutge acordi pròrrogues d'intervencions telefòniques sense fer un mínim control dels resultats previs i de la necessitat de continuar amb la mesura.

 

Es dirà que, com que són escoltes del CNI, no apliquen els criteris jurídics que s'utilitzen en les causes penals; fals, perquè si fos així, primer, no existiria ni seria necessari el jutge del CNI i, segon, s'estaria establint un criteri incompatible amb els drets afectats, com són el del secret de les comunicacions, el de la intimitat, el del secret professional, etc.

 

" Existeix una expropiació de l'Estat i les seves estructures per part de persones que senten que estan per damunt la llei i que s'han autoatribuït la defensa de la unitat de la nació espanyola

 

No existeix cap justificació per al que ha passat, que, a més, acaba sent un fidel reflex d'allò que molts han assumit com a lògic fins ara: contra els independentistes i els seus advocats val tot, perquè el primer és la indissoluble unitat de la nació espanyola.

 

Però el mal generat no només afecta els processos contenciosos que ha resolt el magistrat Pablo Lucas Murillo, també arriba als temes penals que estem portant al mateix Tribunal Suprem —pensar que hi ha compartiments estancs dins de l'esmentat tribunal és pensar des de la més absoluta ingenuïtat— i, com si amb tot això no n'hi hagués prou, no podem oblidar que tots aquests procediments en què ha participat Lucas Murillo tenen la seva continuació en altres tants procediments europeus que es veuen afectats, irremeiablement, per una actuació incompatible amb la legalitat vigent.

 

No oblidem una cosa essencial: l'espionatge del CNI i el de Pegasus no pretenien aclarir delictes, perquè no se n'ha comès cap, sinó, simplement, recollir informació i, en el meu cas, obtenir-la respecte a l'estratègia i passos a seguir en la defensa dels exiliats i molts altres líders independentistes que, per molt que els pesi, continuen sent subjectes titulars de drets bàsics com és el de defensa.

 

No m'equivoco si dic que durant l'espionatge del CNI i l'espionatge amb Pegasus s'ha atacat l'essència mateixa d'un estat democràtic i de dret danyant una cosa tan essencial com és el dret de defensa o, dit en paraules del mateix Tribunal Suprem, s'ha acudit a "pràctiques que en els temps actuals només es troben en els règims totalitaris en què tot es considera vàlid per obtenir la informació que interessa, o se suposa que interessa, a l'Estat, prescindint de les mínimes garanties efectives per als ciutadans i convertint d'aquesta manera les previsions constitucionals i legals sobre el particular en meres proclamacions buides de contingut".

 

Insisteixo, no existeix cap justificació per al que ha passat i, a partir de la constatació d'aquests fets, ja només falta saber quin serà el procés d'exigència de responsabilitats sobre aquest espionatge en concret, així com les conseqüències que això tindrà en l'àmbit dels procediments que estem seguint a Europa.

 

Ja n'hi ha prou de continuar guardant silenci, això és complicitat, ja que cadascú haurà d'assumir les conseqüències dels seus propis silencis perquè, quan finalment tot vegi la llum, potser comprovarem que molts hem estat  espiats i cap de nosaltres per raons legalment justificables... i ja no estic parlant d'ètica.

 

En qualsevol cas, mentre tot això passa, el que sí que tinc clar és que estic fart, cansat i emprenyat d'haver de viure sota un constant escrutini, una permanent ombra de sospita i una insistent i demolidora persecució que només pretén destruir-me com a persona i com a professional i, tot això, per un únic motiu: fer la meva feina i fer-la bé.

 

Dit això, que ningú no es confongui, del meu tedi, cansament i emprenyament és d'on trec i trauré les forces per continuar fent el que faig, que no és cap altra cosa que defensar uns mínims estàndards democràtics, dels quals tan allunyats estan els qui ens han espiat i els qui guarden un silenci còmplice que, segurament, és el que més em molesta i dol.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-ja-prou_759966_102.html