La Kíiv del 2017

 

 

OPINIÓ

 

 

"Qui es cregui que a Espanya els o les ministres de Defensa o els presidents manen sobre l'exèrcit, té un problema greu"

 

 

Joan Rovira
06/03/2022 21:07 

 

 

 

 

 

 

 

Entre el març del 2017 i el gener del 2020, és a dir, entre el PP de Rajoy i el PSOE de Sánchez, entre Dolores de Dospedal i Margarita Robles, amb el vist-i-plau de Felipe VI, el general Fernando Alejandre va ser el JEMAD de l’exèrcit espanyol. És a dir, el cap de l’estat major, el número dos, el màxim comandament de l’exèrcit per sota del rei. Més o menys al mateix nivell que les ministres de Defensa, tot i que dissimulant una mica. Qui es cregui que a Espanya els o les ministres de Defensa o els presidents manen sobre l’exèrcit, té un problema greu amb la realitat. Qui mana és el rei, i això inclou els paramilitars de la Guàrdia Civil i gran part de la Policia Nacional, a més d’altres estructures d’estat, com la justícia.

 

L’exgeneral Alejandre acaba de publicar un d’aquests llibres farcits de «testosterona castrense», però hàbilment camuflats amb una mica d’OTAN, de missions «de pau» de les Nacions Unides i de constitucionalisme d’estar per casa… Poca broma amb el títol, que ho diu tot: «Rey servido, patria honrada». Té claríssim qui mana i a qui es deu: ni se li acut escriure «pueblo servido» o «gobierno servido». Ell serveix al rei, com aquella cançoneta aparentment infantil: «De Cataluña vengo, de servir al rey…».

 

Doncs bé, ell va servir el rei i ho confessa al seu llibre de memòries, on es comença a dibuixar una certa llum sobre una zones d’ombra de la tardor de 2017.

 

Diu el general Alejandre a una entrevista, molt pendent de no ficar la pota:

«Flaco favor hubiéramos hecho las Fuerzas Armadas y el Ministerio de Defensa si no hubiésemos tenido previsto un plan de contingencia. En ese sentido cuento esa anécdota: la ministra nos dio una autorización e hicimos un planeamiento que contemplaba cualquier tipo de posibilidad, habida y por haber».

 

I també explica el discret encàrrec de la ministra Cospedal: «Me pidió que, para mantener el círculo aún más cerrado, fuera yo mismo quien redactara un borrador de esa directiva para activar a los militares».

 

Traduït: l’exèrcit espanyol, per encàrrec del govern espanyol i amb l’aprovació, sempre a l’ombra, del rei espanyol, tenia un pla per convertir Barcelona en la Kíiv del 2017 i Catalunya en l’Ucraïna del 2017.

 

No va ser necessari treure els tancs al carrer, perquè amb les hòsties de l’ú d’octubre, la «fake» declaració d’independència, els exilis precipitats, les presons, els partidismes i els efectes tan poc heroics del 155 n’hi va haver prou.

 

Però els tancs estaven a punt per sortir al carrer, si calia, i fer la seva feina, a les ordres del seu rei, a través del seu JEMAD. Aquesta és la història que està per investigar i per escriure: la d’un rei que s’amaga rere l’organigrama jeràrquic de l’exèrcit, però que avala llançar els tancs, els míssils i el que calgui contra Catalunya. A sang i a foc. I en aquesta història s’intueix, i cal reconèixer-ho, que el govern del PP tenia moltíssimes menys ganes de guerra que el gris monarca espanyol i els seus soldats: confiaven més en els jutges, les presons i les represàlies econòmiques.

 

Catalunya no hauria resistit a l’embat, no cal que en dubtem ni un segon. Catalunya es va comportar el 1714 amb el mateix heroisme magnífic i desesperat que l’Ucraïna de 2022. Però tres segles després, la veritat és que no hi havia cap possibilitat. Ni una. El conte interessat de la Catalunya pacifista i rendida, com si mai no hagués tingut ni un soldat, com si no hagués estat un regne, com si no hagués tingut història pròpia abans de l’absorció per Castella, ha funcionat extraordinàriament bé: ens l’hem cregut tan a fons que ens hem rendit abans de començar l’autèntica partida, per a la qual teníem algunes possibilitats interessants.

 

Però Espanya no. Per això un general com Alejandre tenia els seus plans militars per a Catalunya, perquè no se’n refien ni se’n refiaran mai dels catalans. Per això els militars espanyols voten Vox massivament. Per això tenim un rei de Vox. Per això ens expliquen fantasies sobre la modernització i democratització de l’exèrcit espanyol, però sempre tenen a punt, com un míssil, la defensa de la unitat de la pàtria, patètica missió d’un exèrcit que no està preparat militarment per defensar Espanya de cap enemic exterior, però sí per reprimir qualsevol enemic interior.

 

Cinc anys després del 2017, en el context del pròleg a la història del món després de Putin, enmig de l’heroica resistència dels ucraïnesos contra un invasor que els supera de llarg, gràcies al general Alejandre anem entenent coses sobre Espanya… i treient-ne conclusions.

 

No és una invitació a la rendició, sinó a la intel·ligència i a l’estratègia.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/la-kiiv-del-2017-377577/