OPINIÓ
Carles Puigdemont
Waterloo (Bèlgica). Dijous, 8 de febrer de 2024. 19:24
Temps de lectura: 7 minuts
Quan el meu partit va decidir votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez com a primer ministre espanyol i permetre una altra legislatura amb un govern d’esquerres a Espanya era perfectament conscient d’algunes de les conseqüències negatives que això comportaria. Algunes d’elles les vaig anticipar als meus interlocutors polítics, que em miraven incrèduls.
No vaig haver d’esperar massa temps. El dilluns 6 de novembre de 2023 era el dia que inicialment havíem escollit fer públic a Brussel·les l’acord subscrit entre el meu partit i el PSOE que permetria la investidura de Pedro Sánchez. Aquell mateix dia, ni abans ni després, sinó justament aquell 6 de novembre, el jutge de l’Audiencia Nacional espanyola García-Castellón decideix investigar-me per un delicte de terrorisme. El cas en el qual ara se’m persegueix com a terrorista estava aturat des de feia uns anys; no s’havia procedit a cap diligència ni s’havia pres declaració a ningú de la suposada trama terrorista que va organitzar el 2019 les protestes ciutadanes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol que condemnava líders polítics i socials catalans a un conjunt de 100 anys de presó. El fet que el jutge decidís despertar el cas el mateix dia que s’havia d’anunciar l’acord polític d’investidura no és una casualitat, perquè des de fa anys se sap —i, lamentablement, s’accepta com a cosa inevitable— que alguns magistrats coordinen les agendes judicials amb les polítiques.
Que García-Castellón és un jutge extremadament amable amb el PP ho descriu el seu currículum i també les seves decisions. La seva persecució contra Podemos i Pablo Iglesias per una suposada trama de finançament il·legal i blanqueig de capitals passarà a la història dels manuals de lawfare, també en el de la impunitat judicial per