Polítics que no fan la feina

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (330)

 

 

La incapacitat demostrada de la classe política nacional hauria de precipitar una renovació urgent de la plantilla 

 

 

 

 

 Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 18 d'octubre de 2022. 07:38
Temps de lectura: 3 minuts 

 

 

 

 

 

Que estem en mans d’incapaços i d’esmaperduts ho sap tothom. Oriol Junqueras plorava un dia davant d’un micro radiofònic, molt abans de la presó, i l’altre dia, plorava també Jordi Turull a través de les ones, dolent-se de la trencadissa de l’independentisme polític, del Cafarnaüm que quotidianament escenifica l’exèrcit de Pancho Villa, d’aquest descrèdit que cap reputació pot suportar. El secretari general de Junts no abundava en llàgrimes per solidaritat, i ara, pels més de 4.000 ciutadans independentistes i anònims que avui persegueix la Justícia espanyola. Només plorava d’impotència per ell i pels seus, pel seu mal que de soroll, no en vol. Plorava perquè s’ha adonat que aquest món és massa injust amb les persones d’ordre, amb la classe humana superior de Catalunya. Amb una aristocràcia encimbellada que, per fabulació imprudent, per fantasia insana ⸺ probablement perquè estan molt acostumats a mentir ⸺ van acabar amenaçant l’estat espanyol amb la independència catalana. Esperant que Europa els tragués les castanyes del foc.

 

Jordi Turull és conegut en alguns àmbits de l’independentisme com a Canelons Turull, perquè un gloriós dia, també davant del micro de Jordi Basté, provà de buscar èpica en aquella grotesca vaga de fam presidiària que va fer envermellir tot un poble. “El primer dia anava molt conscienciat. I diumenge van fer el millor àpat del mes: canelons i pollastre. Va ser una autèntica prova de foc que vaig superar bé.” D’aquesta pasta heroica estan fets els generals de l’epopeia independentista, en contrast amb l’autèntica valentia, determinació i el sacrifici del poble català. El poble català que no només ha suportat els cops, les mutilacions, sinó que ha pagat puntualment totes les

Junts o el pànic a les urnes

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (327) 

 

 

 

 Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 4 d'octubre de 2022. 08:47
Temps de lectura: 4 minuts 

 

 

 

La direcció de Junts per Catalunya té pànic del què pugui passar a la propera consulta dels dies 6 i 7 d’octubre. I és que moltes persones del partit poden perdre la feina en l’actual context de crisi del gas i dels aliments. Entre tres-centes i cinc-centes famílies, segons les estimacions internes, depenen dels sous que s’ingressen gràcies a la col·locació dins la Generalitat autonòmica. Però, el que és encara més greu, és que sense aquesta font de finançament inconfessable però vital, un partit de masses com Junts avui no és financerament viable. Més encara quan ha de mantenir-se alerta, permanentment enfrontat al partit siamès que ja ha decidit governar contra els seus compromisos públics, Esquerra Republicana. El partit a l’altra banda del mirall està militaritzat i domina la immensa majoria dels mitjans de comunicació públics i privats. I ha decidit continuar endavant sense mirar el que deixa al darrere, com Lot, salvant-se de la destrucció de Sodoma i Gomorra, que és així com veuen l’actual política catalana.

 

Si Junts tingués confiança en les seves bases avui no estaria paralitzat per la paüra, no actuaria de manera desesperada i encongida. Encara que algunes fonts interessades diuen que els partidaris de Laura Borràs i de Carles Puigdemont són partidaris d’abandonar el govern de coalició, no sembla lògic que ho puguin acabar materialitzant i alhora, mantenir l’acord de govern amb el PSC-PSOE a la Diputació de Barcelona, una altra font indispensable de finançament partidari. Si la direcció actual de Junts confiés, de veritat, de veritat de la bona, en les

Catalunya, entre dos presidents incapaços

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (326)

 

 

  Jordi Galves
Barcelona. Dijous, 29 de setembre de 2022. 07:39
Temps de lectura: 4 minuts 

 

 

 

Sembla que Carles Puigdemont s’hagi despertat d’un son molt llarg i que ara es recordi de nosaltres. Sí, nosaltres encara som aquí, hola, president, ja ho podeu veure, sí, ’nar fent com podem. Fou venturós el Gran Carles perquè encarnà la dignitat de la Generalitat rebel, coratjós, esmunyint-se una vegada i una altra de Mòrdor, del Xèrif de Nottingham, de l’Estrella de la Mort, de la Guàrdia Civil. Fou Serrallonga i també Carrasclet. Però com que la distància és l’oblit, i encara més en l’Europa de les noves tecnologies, dels grans invents del professor Puigneró de Copenhaguen, després de cinc anys clavats del Primer d’octubre, Carles el Gran ja no és qui havia estat. Ha quedat deixatat en Carles l’Absent, en Carles l’Inconstant, l’Empetitit, el Distret. El Mut. 

 

Cap polític en tota la història de Catalunya ha dilapidat com ell el prestigi, el respecte i, sobretot, la tirada electoral. Ningú ha estat tan estimat. Clara Ponsatí, qui no li és precisament enemiga, ha explicat en un llibre de memòries la notable habilitat psicològica que té Fuigdemont en fugues i abruptes desaparicions. La veritat és que el president legítim va demanar que el votéssim per poder tornar, però al final no va tornar pas. Es va estimar més despullar-se de la legitimitat i acceptà que

Que esclati tot d’una vegada

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (325)

 

 

 

Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 27 de setembre de 2022. 05:30
Actualitzat: Dimarts, 27 de setembre de 2022. 07:15
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

 

Amb un meló rodonet a cada mà, com per fer més pitrera, Giorgia Meloni apareixia en un vídeo hores abans de quedar primera a les eleccions italianes. La veritat és que aquesta mitja virtut fa més gràcia que Donald Trump o que Marine Le Pen, cal ser justos amb els nostres cosins germans d’Itàlia. Als catalans no hi ha res que ens agradi més que la Commedia dell’arte, una bona estripada còmica, la duem tan endins que la vivim des del bressol fins que ens foten dins la caixa. O és que no heu vist com ha reaparegut la màscara humana de Silvio Berlusconi, un dels millors Pantalone de la història; o com ha reviscolat Matteo Salvini, un carrabiner digne de la millor conga imaginada per Federico Fellini? Aquí ha arribat la Meloni exhibint-se amb dos melons a cada mà i ha guanyat la partida, si més no aquesta partida sí que l’ha guanyada. 

L’estàtua de Pitarra, a la Rambla de Barcelona, ha quedat ben il·luminada.

 

Es parla molt de la nova política, de la feminista, de la que han de fer les dones que són, com sap tothom, molt millors persones que els mascles nocius, tots llastimosos errors de la

Una molla sempre és una molla

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (313)

 

 

Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 9 d'agost de 2022. 08:34
Actualitzat: Dimarts, 9 d'agost de 2022. 14:52
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

D’història, com de medicina o de cuina, se’n sap o no se’n sap.

Amb el sentit comú passa el mateix, perquè també se n’aprèn si t’hi poses, però és que li cal temps, almenys que passi el temps damunt teu. Per això els vells tenen la possibilitat de ser millors historiadors i especuladors que els joves, perquè la formació no s’improvisa però la resistència física tampoc. 

Només els cossos gastats, eixorcs com la terra aquella del poeta Eliot poden, de cop i volta, descompondre’s i fer-se miques sense avisar, negar-se com l’allioli precipitat. El decrèpit mur de Berlín ningú no va preveure que cauria inesperadament ni l’acceleració del temps en aquell temps.

Ningú ens havia anunciat tampoc que la dieta sana i la drogoaddicció tindrien tants partidaris en la nostra època contradictòria. Per això fan tanta gràcia els enterradors de l'independentisme polític, els beneits que diuen que això ja està acabat, dat i beneït. Repeteixen el mateix error dels

La bona educació dels independentistes

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (312)

 

 

Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 2 d'agost de 2022. 08:31
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

Vaig entendre en què consisteix la bona educació i el respecte un dia com un altre, a París. Com passa de vegades érem molts, innombrables, dins d’aquell metro urgentíssim, arrossegats com anàvem dins d’aquella clamor o séquia pregona que s’estira i es va estirant dins la foscor, que va sucant amb glopades de gent la gran ciutat per les arrels, que és per on es nodreixen, i també es podreixen, boscúries, males herbes i la intel·ligència de les flors. Recordo, de les meves memòries del subsol com, tot d’una, em van clavar un cop de colze al ventre perquè deixés passar, em van aixafar un peu, em van empentar a la manera que només sap fer el més brillant cosmopolitisme. Pardon va afegir aleshores una veu, amb aquell exquisit grésillement del bon francès de les bones maneres. Amb el francès de la bona educació i de l’altiva superioritat de la Sorbona i Nanterre, que sempre en té una per dir.

 

Pardon em va abocar al damunt aquell delinqüent metropolità, com qui afegeix una rúbrica d’arabescos a la signatura de pròpia mà, com qui et somriu després de fer-te acceptar una capitulació militar, un préstec del banc, una ruptura amorosa. 

Perquè no en té prou amb maltractar-te primer i humiliar-te després, no, i ara. Això només és el començament. A més a més t’ha de fer saber que és intocable, un ésser inevitable com els núvols que et passen pel damunt, perquè viu refugiat en l’eminència de la bona educació. I tu, com a persona també ben educada, no t’enutjaràs ni deixaràs mai de perdonar perquè

Matar un rei a Barcelona

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (306)

 

 

Els quinze graons solemnes i semicirculars que permeten accedir al Palau Reial Major van ser l’emblema del poder a Catalunya

 

 

Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 5 de juliol de 2022. 08:00
Temps de lectura: 4 minuts  

 

Els quinze graons solemnes i semicirculars que permeten accedir al Palau Reial Major, al palau dels nostres reis, van ser durant segles l’emblema del poder a Catalunya. A la Catalunya que començà com una tossuderia de no voler ser ni francès ni castellà i que va acabar esdevenint un imperi mediterrani. En aquestes escales, i a les solemnes entrades reials a Barcelona, la nostra monarquia s’exhibia preferiblement davant del poble, amb la corona i els altres atributs propis de la seva condició preeminent. Al peu d’aquestes escales el bon poble de la ciutat de Barcelona es congrega per celebrar el jorn de Ninou, que és com s’anomenava aleshores el Cap d’Any. A l’Edat Mitjana el calendari feia coincidir l’últim dia de l’any amb el dia de Nadal; i aquí era l’indret on s’aplegava la multitud quan havia de ser assabentada d’una decisió o quan esperava que s’impartís justícia.

 

Aquí és on van intentar assassinar el catalaníssim Ferran el Catòlic, al qual els castellans no podien veure ni pintat a l’oli. S’hi va abraonar un pagès de remença anomenat Joan de Canyamars. El 7 de desembre de 1492, a migdia, vet aquí el rei que surt del palau on ha estat administrant justícia durant vàries hores. Se’l veu una mica cansat i baixa les escales de mica en mica perquè li apropin el cavall que el durà a la seva residència fora de les muralles. És a Barcelona des del dia 18 d’octubre, en companyia de la reina Isabel de Castella i dels

Aquest és el pla per destruir Catalunya

 

 

DIARI DE LA REVOLTA  (266)

 

A Alacant, on encara es parla català, V🤢x ha ensenyat el pla final que tenen dissenyat contra la nostra llengua 

 

 

Jordi Galves
Barcelona. Divendres, 4 de febrer de 2022. 08:00
Actualitzat: Divendres, 4 de febrer de 2022. 11:40
Temps de lectura: 5 minuts 

 

 

 

 

 

 

 

La notícia ha passat sense pena ni glòria amb aquests mitjans de comunicació distrets en altres coses. A Alacant, una de les zones més erosionades i difícils on encara es parla català, V🤢x ha ensenyat el pla final que tenen dissenyat contra la nostra llengua i contra la nostra cultura, la solució final. La formació d’extrema dreta comparteix, amb PP i Ciutadans, aquesta obsessió per exterminar-nos com a cultura o per obligar els catalanoparlants a marxar de casa nostra. Volen esborrar-nos del territori on vivim ininterrompudament des de l’Edat Mitjana. Així V🤢x, amb el suport del PP i l’abstenció de Ciutadans, un cop constatat que la ciutat d’Alacant ja està sòlidament castellanitzada, han demanat a l’Ajuntament que s’autoexclogui del territori català, dels Països Catalans-Valencians, i que a tots els efectes legals sigui considerada una zona castellanoparlant. Com Oriola, el Racó d’Ademús o Requena. Que la capital d’una de les tres províncies valencianes passi a considerar el valencià-català com a llengua estrangera.

 

La proposta no ha prosperat però és la tercera vegada que ho intenten. N’hi haurà una quarta, no en tinguin cap dubte que hi tornaran. V🤢x i PP —que acabaran convencent o devorant Ciutadans, que s’ha abstingut de moment— exigeixen que,