Junts o el pànic a les urnes

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (327) 

 

 

 

 Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 4 d'octubre de 2022. 08:47
Temps de lectura: 4 minuts 

 

 

 

La direcció de Junts per Catalunya té pànic del què pugui passar a la propera consulta dels dies 6 i 7 d’octubre. I és que moltes persones del partit poden perdre la feina en l’actual context de crisi del gas i dels aliments. Entre tres-centes i cinc-centes famílies, segons les estimacions internes, depenen dels sous que s’ingressen gràcies a la col·locació dins la Generalitat autonòmica. Però, el que és encara més greu, és que sense aquesta font de finançament inconfessable però vital, un partit de masses com Junts avui no és financerament viable. Més encara quan ha de mantenir-se alerta, permanentment enfrontat al partit siamès que ja ha decidit governar contra els seus compromisos públics, Esquerra Republicana. El partit a l’altra banda del mirall està militaritzat i domina la immensa majoria dels mitjans de comunicació públics i privats. I ha decidit continuar endavant sense mirar el que deixa al darrere, com Lot, salvant-se de la destrucció de Sodoma i Gomorra, que és així com veuen l’actual política catalana.

 

Si Junts tingués confiança en les seves bases avui no estaria paralitzat per la paüra, no actuaria de manera desesperada i encongida. Encara que algunes fonts interessades diuen que els partidaris de Laura Borràs i de Carles Puigdemont són partidaris d’abandonar el govern de coalició, no sembla lògic que ho puguin acabar materialitzant i alhora, mantenir l’acord de govern amb el PSC-PSOE a la Diputació de Barcelona, una altra font indispensable de finançament partidari. Si la direcció actual de Junts confiés, de veritat, de veritat de la bona, en les

bases i en els seus votants, simpatitzants i assimilats, obriria immediatament les urnes a qualsevol persona que volgués participar-hi. Ho hem vist moltes vegades, tota mena de partits, quan els interessa, obren les urnes a la participació de tothom que vulgui acostar-se al partit.

 

Si Junts per Catalunya però sense Catalunya, si Junts pel poble però sense el poble, fos capaç de confiar en el populatxo, en la temible massa, podria acollir, d’aquesta manera els votants descontents d’Esquerra, de la CUP, del PDeCat i d’altres formacions. Podria aspirar a recuperar, fins i tot, els més de 700.000 vots orfes que van quedar perduts en el no-res. Podria guanyar per KO a Esquerra. El resultat de la consulta seria el que tothom s’espera, però la formació que dirigeix Jordi Turull guanyaria legitimitat i confiança. Seria la primera vegada és que permetria, des del Primer d’octubre, que el poble de Catalunya pogués tornar a votar i a opinar. 

 

Seria radicalitat democràtica i no el que embarbussa Albert Batet. I encara una cosa més important. Demostraria que la famosa llista cívica, l’única que té possibilitats reals de capgirar l’actual panorama polític independentista, hauria de ser la llista de Junts. Projectant a primera línia nous lideratges que estiguin disposats, realment, a sacrificar-se personalment per la independència de Catalunya. Ningú de l’actual direcció de Junts per Catalunya hi està disposat i és una opció ben legítima. Però precisament per això, per aquesta opció legítima, no serveixen, cap ni un, per enfrontar-se a l’Estat espanyol. 

 

" Imagineu-vos el que suposa independitzar Catalunya sense la gent. No només és impossible: també és mentida

 

La que va començar com la revolució dels somriures ha acabat esdevenint la revolta, la petita queixa, la fressa de porcellana. Les noies i els nois de porcellana, ja ho va explicar Pau Riba, no aguanten gaire els cops. I és que no es pot fer una revolta, ni tan sols el motí del Caine, ni el del Bounty sense la gent. 

 

Ara imagineu-vos el que suposa independitzar Catalunya sense la gent. No només és impossible: també és mentida. Sense comptar amb la gent de veritat, tot el que puguin dir els polítics independentistes serà paper mullat, serà comèdia, serà un profundíssim classisme. Diuen alguns historiadors, dels millors, que la Revolució Francesa s’hauria pogut evitar amb quatre bones reformes, amb una tímida transformació, amb un mínim d’empatia. Almenys havent aconseguit que el poble no passés fam, que no se sentís humiliat i avergonyit en la misèria mentre l’aristocràcia vivia la dolce vita. Al final ho van perdre tot perquè primer no van estar disposats a compartir res.

 

Perquè el gran problema, excel·lències, de l’independentisme de Junts, d’Esquerra, de la CUP i del PDeCat, és el classisme i la creixent distància amb el poble. Amb els que no són ningú. Ahir va fer cinc anys que sa Majestat el Rei va adreçar-se només als espanyols, a la gent com cal i de profit, als partidaris de l’Espanya Gran dins de la seva rica multiplicitat i diversitat folklòrica. A la immensa majoria. Com pertoca. Als que són algú o s’ho pensen que són algú. 

 

El Rei, amb tota la raó, no va tenir ni una sola paraula per als més de dos milions i mig de sediciosos que ens vam alçar, tossuts, i vam votar sobre la independència de Catalunya. Tant és que siguem dos milions i mig o els trenta-sis milions i mig de tots els súbdits amb dret a vot. Aleshores com ara continuem sense ser ningú. O és que algú li demana al gos de casa la seva opinió? Respon només quan et preguntin, idiota. 

Els inferiors només hem de votar quan se’ns permet. Quan se’ns demana si volen el partit únic o bé el partit únic una mica baix en calories. Si volem el PSOE o el PP, el PP o el PSOE que són dues versions molt aconseguides de la mateixa mentida. A la gent cal tenir-la controlada sempre. I entretinguda. Ho va dir Eva Granados, del PSC-PSOE, el 12 de setembre de 2019: “La ciutadania no ha de dirimir sobre la independència. La solució a una qüestió tan important no la podem deixar en mans dels ciutadans sinó dels polítics”. 

 

Com fan els criats de totes les cases amb criats només hem de parlar quan se’ns pregunta. Només hem de ser a determinats llocs si podem fer servei. “Aquí ja no hi fem res, tornem cap a casa” van dir cap a les onze de la nit Jordi Sànchez i Jordi Cuixart als concentrats davant del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017. Quan ja no et necessiten et fan fora, ja sigui d’una fàbrica multinacional o del servei de la reina d’Anglaterra, un cop morta la corona ja no necessita tant de personal. Els qui no som ningú només hem de moure les mans per aplaudir o per treballar. Només hem de parlar o de xiular quan se’ns diu de fer-ho. Mentrestant, hem de mantenir-nos submisament dòcils i distrets, sense participar realment en política ni entendre res, que és una ocupació de senyors importants. Només hem de votar per agraïment als que ens manen i pareu de comptar. Gràcies als senyors importants la nostra societat va tant i tan bé. I els que ho critiquem estem directament malament del cap. En realitat aquesta és una lectura absurda, subversiva, escrita per un arreplegat, per un obès pretensiós que ni tan sols té una feina de veritat. Aquest article s’adreça als disconformes i malcontents, crítics i maleducats, emprenyadors, gentussa que només pensa i raona per fer mal, per contestar, per discutir l’ordre establert. Els que ens pensàvem que fèiem una revolució i només era un simulacre. Una independència proclamada i immediatament suspesa després, per sempre. 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/junts-panic-urnes-jordi-galves_894318_102.html