Que esclati tot d’una vegada

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (325)

 

 

 

Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 27 de setembre de 2022. 05:30
Actualitzat: Dimarts, 27 de setembre de 2022. 07:15
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

 

Amb un meló rodonet a cada mà, com per fer més pitrera, Giorgia Meloni apareixia en un vídeo hores abans de quedar primera a les eleccions italianes. La veritat és que aquesta mitja virtut fa més gràcia que Donald Trump o que Marine Le Pen, cal ser justos amb els nostres cosins germans d’Itàlia. Als catalans no hi ha res que ens agradi més que la Commedia dell’arte, una bona estripada còmica, la duem tan endins que la vivim des del bressol fins que ens foten dins la caixa. O és que no heu vist com ha reaparegut la màscara humana de Silvio Berlusconi, un dels millors Pantalone de la història; o com ha reviscolat Matteo Salvini, un carrabiner digne de la millor conga imaginada per Federico Fellini? Aquí ha arribat la Meloni exhibint-se amb dos melons a cada mà i ha guanyat la partida, si més no aquesta partida sí que l’ha guanyada. 

L’estàtua de Pitarra, a la Rambla de Barcelona, ha quedat ben il·luminada.

 

Es parla molt de la nova política, de la feminista, de la que han de fer les dones que són, com sap tothom, molt millors persones que els mascles nocius, tots llastimosos errors de la

naturalesa. Però a l’hora de la veritat va i surt aquesta política italiana que, almenys, no és una velina, una dona decorativa de la tele, d’aquelles que viuen d’ensenyar els pits, també anomenats mamelles per Lluís Salvadó, gran polític d’ERC. 

Precisament per aquest motiu Meloni ha gosat sortir a la xarxa ensenyant dos melons, perquè amb ella no, no hi ha confusió possible. Ella és una dona autènticament empoderada i, per ara, guanyadora en simpatia i popularitat. Perquè la política ha acabat esdevenint això, amigues i amics, entre tots n’hem fet aquest grotesc concurs de popularitat.

 

Naturalment que Meloni és una farsant i una insensata, i tant que sí. I també és una poca-solta, una de tantes Clares Petaccis que diuen que arreglaran el país amb quatre falses solucions, solucions que es proclamen cada dia a les barres dels bars. Però almenys els seus trucs i manipulacions són molt més eficaços que el vestit negre de penitent penedida d’Anna Gabriel davant del jutge o que la retòrica buida de Tània Verge, consellera honorable d’Igualtat i Feminismes. Una consellera que té l’atreviment de parlar de sororitat en un tuit mentre les dones iranianes lluiten contra la tirania. Tot això ho explico perquè hi ha gent que no sap ni qui és aquesta senyora ni què fa. Ni com pot ser possible que hi hagi tants polítics perfectament ociosos i prescindibles, tants polítics que matí, tarda i nit, per la via dels fets consumats, donen la raó la ultradreta, als enemics de la democràcia.

 

Estava pensant en això dels populismes i la veritat és que no li trobo diferència amb Felipe González, Jordi Pujol o Pasqual Maragall. O amb Margaret Thatcher, Susana Díaz o Isabel Díaz Ayuso. Mirava imatges de Giorgia Meloni i m’ha fet pensar en la defenestració de Boris Johnson i en una pregunta que li van fer al periodista John Carlin en una televisió espanyola durant un d’aquells dies. Li van demanar que com era que els britànics, una gent tant com cal, inventors de la democràcia, del futbol i de molts altres jocs de societat, haguessin pogut votar massivament per algú com Boris Johnson, primer com a batlle de Londres i després com a primer ministre. “Teniu raó, va respondre mentre s’arronsava d’espatlles, però és que... és un polític tan divertit”.

 

Tot sovint la ment humana passa de la preocupació a la desesperació. I encabat de la desesperació al plor, i del plor al riure i d’aquí al sarcasme. Hem passat de votar convençuts i amb il·lusió una llista electoral a desitjar que s’obri la terra i se’ns empassi a tots, la mare que els ha parit. Que l’ésser humà s’extingeixi pel bé de l’univers. Hem arribat a un punt en què acabem votant contra els que ens han traït, decidits a no perdonar Mario Draghi, el que signa els bitllets que ens roben de les mans, els bitllets que no podem guardar i molt menys estalviar. A Catalunya no estem tan lluny d’això, ni de viure situacions de venjança política. Ignacio Garriga no ho faria pitjor que els que són ara al govern i segur que és més divertit que Pere Aragonès. I si Vox aconsegueix tancar la Generalitat per sempre, tot això que l’independentisme haurà guanyat. Ens quedarem els de sempre, ells i nosaltres, com el Primer d’octubre de 2017, com el 1714, com sempre hem estat, ells i nosaltres. I almenys haurem eliminat la font de finançament dels col·laboracionistes. Faran molt de riure quan vegin que han perdut la feina. Per inútils.     

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/esclati-tot-vegada-galves_890382_102.html