Matar un rei a Barcelona

 

 

DIARI DE LA REVOLTA (306)

 

 

Els quinze graons solemnes i semicirculars que permeten accedir al Palau Reial Major van ser l’emblema del poder a Catalunya

 

 

Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 5 de juliol de 2022. 08:00
Temps de lectura: 4 minuts  

 

Els quinze graons solemnes i semicirculars que permeten accedir al Palau Reial Major, al palau dels nostres reis, van ser durant segles l’emblema del poder a Catalunya. A la Catalunya que començà com una tossuderia de no voler ser ni francès ni castellà i que va acabar esdevenint un imperi mediterrani. En aquestes escales, i a les solemnes entrades reials a Barcelona, la nostra monarquia s’exhibia preferiblement davant del poble, amb la corona i els altres atributs propis de la seva condició preeminent. Al peu d’aquestes escales el bon poble de la ciutat de Barcelona es congrega per celebrar el jorn de Ninou, que és com s’anomenava aleshores el Cap d’Any. A l’Edat Mitjana el calendari feia coincidir l’últim dia de l’any amb el dia de Nadal; i aquí era l’indret on s’aplegava la multitud quan havia de ser assabentada d’una decisió o quan esperava que s’impartís justícia.

 

Aquí és on van intentar assassinar el catalaníssim Ferran el Catòlic, al qual els castellans no podien veure ni pintat a l’oli. S’hi va abraonar un pagès de remença anomenat Joan de Canyamars. El 7 de desembre de 1492, a migdia, vet aquí el rei que surt del palau on ha estat administrant justícia durant vàries hores. Se’l veu una mica cansat i baixa les escales de mica en mica perquè li apropin el cavall que el durà a la seva residència fora de les muralles. És a Barcelona des del dia 18 d’octubre, en companyia de la reina Isabel de Castella i dels

infants, per negociar amb els ambaixadors de Carles VIII de França la devolució del Rosselló i la Cerdanya, escapçats del Principat en 1462, durant la guerra civil. Ferran el Catòlic estava obsessionat per reintegrar Perpinyà i tota la Catalunya Nord al Principat. Mentre el rei bada, distret amb els seus pensaments, el pagès, d’uns seixanta anys, se li acosta ràpidament per darrere i alça una espasa de tres pams.

 

Ferran no sap encara res d’Amèrica. Ni ell ni ningú. Ni sap que aquesta paraula, Amèrica, voldrà dir que Castella serà el primer imperi del món. No s’ho pot ni imaginar. Per això està decidit a fer una unió dinàstica amb els castellans a través del seu fill Joan. Així Catalunya assegurarà els seus interessos a la Mediterrània. Ha fet un bon casament amb el qual farà que Castella sigui un satèl·lit de Catalunya. És el pla que té. Segueix el camí que li ha marcat el seu conseller, el cardenal Margarit. Fa el mateix que Ramon Berenguer IV, el qual, casant-se amb Peronella, va adjudicar-se el regne d’Aragó. O com Pere el Gran que s’adjudica el regne de Sicília a través de Constança. O com Alfons el Magnànim que aconsegueix Nàpols a través de Joana de Nàpols. El rei no veu que estan a punt de matar-lo i que ningú no té temps de protegir-lo. Com a comte que és de Barcelona, sospesa les possibilitats reals que té d’esdevenir el monarca universal que proclamen les misterioses profecies mil·lenaristes. Li diuen que serà ell, ell. 

No són marginals els que en parlen, no, no. En 1475 els consellers de la ciutat relacionar En Ferran amb “lo adveniment del Fill de Déu” i, ja tres anys abans, en 1472, el cronista Alfons de Jaén se li havia adreçat dient-li que “vos soys l’excelso vespertilión / qu’están esperando los reynos d’Espanya”. El vespertilió.

 

El vespertilió és el ratpenat, l’animal que representa el comte-rei, mig ratapinyada mig drac fabulós, tal i com se’l pot veure des de l’any 1400 a la façana de la casa de la Ciutat, en la imponent representació que corona les armes reials del rei Pere el Cerimoniós feta per Jordi de Déu. La paraula vespertilió ve de vesper, l’estel d’Occident, ja que, tal i com havia assegurat el savi Arnau de Vilanova, en el futur sorgirà un monarca universal que governaria el món i que, per força, havia de procedir de la casa reial de Catalunya i Aragó. De fet, el seu germanastre, En Carles de Viana havia mort com un sant, venerat pels catalans. Jugant amb la profecia, els consellers de Barcelona li havien escrit, en 1479, a la mort del seu pare per saludar-lo com a nou rei, tot afirmant que l’esperaven “com fehen los Sancts Pares lo Messies”.

 

Aquest eren els pensaments del rei aquells dies quan Joan de Canyamars sortí del seu amagatall a la capella de Santa Àgata que comparteix l’escala amb el palau reial. Feia fred. El dia era clar. El pagès va clavar-li una ganivetada entre el coll i l’espatlla amb un coltell que va trencar-li la clavícula. La ferida fa un forc de llarg i quatre dits de profunditat, d’on raja abundantment la sang. Hi ha un excel·lent retrat del rei pintat pel flamenc Michel Sittow que mostra amb claredat la cicatriu de l’atemptat. El rei va caure damunt les escales, com un plom. Escapar de la mort li va anar “d’un fil d’aranya” segons es va dir a l’època. L’escriptor Pere Miquel Carbonell, col·laborador del rei, reporta que “quant lo rey hagué devallat lo segon grau, ell, com a traïdor venint-li detràs, tragué la espasa nua que tenia dejús la capa, e donà ab aquella un colp entre el cap e coll al rey”. Afortunadament, segons l’escriptor, el rei havia fet dejuni com cada divendres i, per això, la Mare de Déu va obrar el miracle de salvar-li la vida.

 

“Lo rei és mort” deien i repetien tot de veus espantades. A les escales del palau  hi va haver tot de confusió i corredisses, es va ferir i reduir l’agressor, la milícia armada va ocupar els carrers en previsió d’una revolta i la guàrdia va segellar amb un dogal de ferro l’accés a la família reial. Na Isabel, alarmada per l’atemptat i tement una conjura, va voler abandonar immediatament Barcelona i cridà les galeres castellanes per evacuar el més aviat possible l’hereu i els infants. No va caldre. Aviat es va saber que Joan de Canyamars havia actuat tot sol i, segons tots els testimonis, empès per un atac de bogeria. Primer li van guarir les ferides i després fou torturat amb calma. El pagès va assegurar primer que “ho havia fet per lo bé comú” —declaració que ha fet suposar una intencionalitat política a alguns historiadors— i després que havia estat inspirat per l’Esperit Sant, el qual, vint anys enrere li havia revelat que l’autèntic rei era ell i que, matant-lo, podria ocupar-ne el lloc. La persuasió de la tortura el va fer corregir encara la seva declaració en un detall, i va afirmar per últim que el veritable inspirador havia estat el dimoni. La tortura fa dir moltes coses. Amb una crueltat extraordinària, tot i un tímid perdó del rei, el Consell d’Estat, amb servilisme cortesà, va aplicar a Canyamars els més dolorosos càstigs en un suplici inacabable, esquarterant-lo, estenallant-lo, apedregant-lo per, més tard, cremar-ne el cos davant una enfervorida massa de barcelonins. El calvari de l’infortunat va seguir un recorregut que va iniciar-se als peus de l’escala de l’atemptat i que va finalitzar al Portal Nou.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-matar-rei-barcelona_782859_102.html