La Catalunya que seríem ara

 

EL CRIT

 

 

14 ABRIL 2025

Per Miquel Soler 

 

 

 

 

 

 

 

Molts catalans encara no són conscients que fins el 1714 el Principat de Catalunya tenia la sobirania política d’un estat independendent actual. Que tenia un cap d’estat (compartit amb altres territoris) sotmès a les lleis catalanes, un govern (la Generalitat), un parlament efectiu (que legislava, que podia fer lleis i controlar al govern), lleis pròpies, sistema judicial propi, administració pública (la Cancelleria), ambaixadors, exèrcit i marina de guerra, moneda pròpia, hisenda pròpia i control total sobre els impostos, control de fronteres i de concessió de la nacionalitat.

Els més de tres-cents anys transcorreguts i la imposició del marc mental espanyol han fet que aquests catalans -la majoria dels polítics i molts catalans del carrer- no sàpiguen què és un estat independent. Que no siguin incapaços d’entendre el que significa ser un estat independent. Per això els costa tant de plantejar la resolució dels problemes des d’una òptica d’estat, per exemple. O adoptar la postura més lògica o correcta davant de determinades situacions.

Mirem de fer l’exercici mental de pensar en com seria avui Catalunya si no hagués perdut la seva sobirania política el 1714. Tant se val els detalls concrets que ho haguessin permès (un acord amb el rei Felip IV -Felipe V a Castella-, el primer dels Borbons, o el triomf de Carles III, l’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic).

Llevat que hi hagués hagut alguna revolució o un canvi radical, dràstic, el Principat de Catalunya seria

un estat monàrquic. Segurament compartiríem aquest monarca amb Castella (que es diria així, i no “España”) i amb els altres estats de la Corona d’Aragó (el regne d’Aragó, el de València i el de Mallorca).

Seríem una monarquia parlamentària, això sí. Però no amb una constitució escrita sinó amb un  corpus de lleis de caracter constitucional, com a Anglaterra o a Israel. Un corpus legal constitucional que aniria renovant-se contínuament, modernitzant-se i adaptant-se als temps de manera força flexible.

El nostre poder executiu, el nostre govern, seria la Generalitat, que no estaria subjecta a cap altre poder ni control més que el del Parlament de Catalunya, el nostre poder legislatiu. Naturalment, la seva composició del parlament hauria canviat i seria un parlament amb representants elegits democràticament, per sufragi universal. En qualsevol cas no hauria de patir perquè les lleis aprovades poguessin ser aturades, modificades o derogades per un parlament o un tribunal aliens.

El poder judicial seria i funcionaria com el de qualsevol altre país democràtic europeu. Potser millor, perquè nosaltres l’any 1714 els portàvem avantatge, els anàvem per davant. No ens haurien d’ensenyar res.

L’únic idioma oficial seria el català, amb tot el que això suposa. El català seria l’únic idioma conegut de manera obligatòria per tots els ciutadans i per tots els estrangers residents. El català seria l’únic idioma que farien servir les administracions públiques (Generalitat, Parlament, judicatura, ajuntaments) i qualsevol institució i organisme, tant públic com privat (policia, exèrcit, ensenyament, indústria, comerç…). El castellà seria un idioma absolutament estranger, desconegut per força part de la ciutadania. Potser algú l’aprendria per interès personal, per motius professionals o per turisme, però no seria el cas de la immensa majoria de la gent. De fet, la majoria dels catalans seria monolingüe en català. Com passa a la resta del món quan una nació té estat propi.

Tindríem les nostres pròpies forces armades militars: un exèrcit de terra, una marina de guerra i una força aèria. Seria similar, segurament, a les de Suïssa o Israel en el sentit que existiria el servei militar obligatori, amb uns efectius en actiu no excesivament nombrosos, però amb una reserva summament nombrosa i ràpidament mobilitzable. També en això estàvem avançats. Un exèrcit capacitat per a defensar el país d’una invasió estrangera i poder preservar la independència. El 1714 els castellans tot sols no ens haurien guanyat. Va ser gràcies a la col·laboració dels exèrcits francesos que Felip V de Castella ens va derrotar. I tot i així li va anar de ben poc.

Seríem un país industrial i industriòs. Amb la diferència que la legislació i l’administració no ens anirien a la contra, sinó que procurarien pels nostres interessos. Amb el consegüent benefici del país i enriquiment de tothom, treballadors inclosos.

No hauríem patit cap dèficit fiscal d’ençà de 1714, com ara. Tots aquests diners nostres que ens han estat arrabassant haurien estat invertits en benefici del país, en carreteres, ferrocarrils, hospitals, escoles, subvencions i ajudes, en inversions profitoses. No hauríem d’envejar a cap país europeu. Els nostres joves podrien rebre ajudes d’estudis o per a habitage, els nostres grans podrien jubilar-se als 60 anys. Els nostres avis podrien rebre assistència al seu domicili o gaudir de residències de qualitat.

Segurament estaríem a l’Unió Europea, però hi hauríem entrat pactant les nostres condicions, no havent d’acceptar les pactades pels espanyols, que ens han fet molt de mal. I si no ens hagués agradat el resultat en podríem haver sortit, com han fet els britànics.

La immigració seria mínima i estaria plenament integrada. Si no fos així, si algun immigrant no s’integrés, se l’expulsaria. No patiríem l’altíssim índex de delinqüència actual. Ara mateix més del 50% dels delinqüents que operen a Catalunya són estrangers no espanyols. Però si afegíssim els ciutadans espanyols no catalans l’índex de delinqüència es reduiria si no a zero, si a un 2 o 3% de l’actual. És per a pensar-hi seriosament.

Val la pena pensar en tot això? No és una pèrdua de temps? Sí que val la pena pensar-hi. Sobretot aquells que han deixat de pensar com a catalans i pensen com a espanyols. Aquells que accepten el marc mental espanyol. Perquè és absurd d’acceptar la situació que patim quan podríem estar molt millor. I perquè és bo que la gent deixi d’acceptar les idees absurdes de determinats col·lectius que fan unes propostes ridícules i insostenibles que, a més, ens volen imposar per la força, ja que no ho poden fer pel convenciment.

El marc mental espanyol fa que molta gent trobi normals coses que no ho són: com ara que tots els catalans sabem parlar espanyol, que és una llengua estrangera. i que la gent catalanoparlant canviï ràpidament al castellà quan li sembla que el seu interlocutor no l’entendrà. Fins i tot si és un estranger que pot saber tant de castellà com de català. O que cada any una quantitat immensa dels impostos pagats pels catalans se’n vagin cap a les arques de les Comunitats Autònomes espanyoles, on serviran per a contractar desenes de milers de funcionaris, tenir hospitals ben servits, escoles ben dotades, alumnes amb un ordinador portàtil de regal o carreteres de primera categoria per on no passi cap cotxe.

Aquest marc mental fa que molta gent trobi que les decisions que pugui prendre el govern català estan supeditades a normes elaborades pel govern espanyol, sovint contràries al nostre tarannà o interessos, o que les lleis aprovades pel Parlament català puguin ser aturades pel govern espanyol, mitjançant un simple recurs de “constitucionalitat”. I que una desena de membres del “Tribunal Constitucional” espanyol puguin esmenar la plana als nostres diputats i als nostres ciutadans, retallant o, directament, suprimint les lleis aquí aprovades.

El marc mental espanyol també fa normal que no poguem decidir que el nostre idioma propi sigui de coneixement i ús obligatori, quines i com han de ser les nostres lleis, qui entra o qui surt de Catalunya, si podem o no expulsar delinqüents estrangers, quins acords comercials o polítics podem tenir amb altres països, que la nostra llengua és una de sola, no dues o tres de diferents, qui és català i qui no…

Podeu fer un exercici molt senzill: penseu que Catalunya va guanyar la Guerra dels Segadors i que es va separar de Castella, mentre que Portugal va perdre la Guerra dels Restauradors i ara és una Comunitat Autònoma espanyola, en les condicions actuals de Catalunya. O, encara més fàcil, que sou portuguesos i no catalans.

 

No es tracta de deixar de ser catalans. Es tracta de deixar de ser imbècils.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :

https://www.estat.cat/la-catalunya-que-seriem-ara/