CULTURA
El guitarrista de Deep Purple i Rainbow, d'un estil únic, ha marcat generacions d'afeccionats al rock de tot el món i continua vigent ara que fa 80 anys
 |
| Els Deep Purple el 1971, un any abans de gravar 'Made in Japan', amb Ritchie Blackmore el segon per la dreta / Wikipedia |
Salvador Cot
13-04-2025
De cop, va començar a arrossegar la guitarra per terra, llançar-la cap amunt, tocar-la amb els peus, destrossar-la… En va agafar una altra i va començar a tocar-la però, en aquell moment, una càmera de televisió es va interposar entre ell i el públic. Aleshores va prendre pel mànec la segona Fender Stratocaster, blanca com totes les seves, i va colpejar, una vegada i una altra, l’objectiu de l’aparell fins a inutilitzar-lo… Mentrestant, un dels amplificadors va esclatar i va originar un incendi espectacular (minut 8’15” del vídeo) dalt de l’escenari i els bombers van córrer ràpidament cap als extintors per sufocar-lo… Fum, el guitarrista cada cop més embogit, el públic cridant… Però Deep Purple no va deixar de tocar mai.
Era el 6 d’abril de 1974 i Ritchie Blackmore (Weston-super-Mare, Anglaterra, 14 d’abril de 1945), per a molts el millor guitarrista de tots els temps, acabava de convertir en imatges inesborrables el mite de la seva bogeria, del seu mal caràcter, de l’individualisme ferotge que acabaria destruint una llegenda del rock del nivell dels Deep Purple. California Jam va reunir 250.000 persones en una gran esplanada californiana, un festival també mític que, per primera vegada, es va emetre íntegre per una gran cadena de televisió, l’ABC, per al públic dels Estats Units. Tots van acabar enfadats amb Blackmore; els seus companys, l’organització, els bombers, l’ABC (que va reclamar els 10.000 dòlars que va costar reparar la càmera) i, sobretot, els Emerson, Lake & Palmer, que s’havien hagut d’empassar les exigències horàries dels Deep Durple i, a sobre, van actuar tard i eclipsats per la fúria del guitarrista ferotge.
Qui eren i què volien del rock Blackmore i Lord
Així i això és Ritchie Blackmore. Això i molt més. Un admirador de Bach i Mozart que va saber combinar, a principis dels anys setanta, la formació clàssica -que compartia amb Jon Lord, teclista i fundador dels Purple- amb la força de la innovació per convertir el rock en hard rock. “No vull tocar simple rock ‘n’ roll de tres acords“, deia en aquells temps, i així va ser. Després d’uns inicis com a músic de sessió, Blackmore va acabar integrant-se en el nucli inicial dels Deep Purple, amb Jon Lord, el bateria Ian Paice, Rod Evans com a cantant i el baixista Nick Simper. Un grup poc definit que va tenir com a èxit fonamental, el setembre de 1968, la popularització del tema “Hush“, que va arribar al quart lloc de les llistes nord-americanes. No gaire més.
 |
| Una entrada per al concert de Deep Purple d’Osaka del 16 d’agost del 1972 on es va gravar ‘Made in Japan’ |
Però Blackmore i Lord tenien molta ambició i un bon bateria, així que van acomiadar cantant i baixista i van integrar Roger Glover, al baix, i Ian Gillan, el nou cantant. Allò va canviar la història del rock. L’any següent, Deep Purple va gravar, amb la Filharmònica de Londres, el Concerto for Group and Orchestra (1969), com a declaració d’intencions, seguit de Deep Purple in rock (1970). La bogeria. L’àlbum, una de les portades icòniques de la història del rock, impacta des del principi amb Speed King; tot és ràpid, tot és agressiu, combinat amb el crescendo poètic de Child in time, a major glòria del tàndem -aleshores ja inestable- Gillan-Blackmore… Havia començat alguna cosa que no deixaria res on era.
‘Made in Japan’, el directe més venut de la història
Al cap d’un any, Machine Head ho trenca tot. Highway Star fa del solo de Ritchie Blackmore una icona universal que és superada, dues cançons més tard, pel riff de Smoke on the water. Els Deep Purple són imparables i amb aquest material se’n van al Japó a marcar, a foc, aquella generació i les posteriors amb tres concerts a Tòquio i Osaka que van donar forma a Made in Japan, el doble en directe més venut de tota la història. Allà la Stratocaster de Blackmore arriba a la màxima expressió. I, mig segle més tard, encara sona, una vegada i una altra a través d’aquell vinil doble, daurat en tots els sentits.
 |
Però la gira del 1973, per gloriosa que resultés per als fans del grup, acaba per trencar el grup. Ian Gillan no suporta el caràcter i les formes de Blackmore: “Ritchie és brillant, però no sap treballar amb altres persones. És com un nen petit que fa una rebequeria quan no se surt amb la seva“. I la contra de Blackmore: “Gillan no canta, crida. Té una veu limitada i no sempre sap què fa“. Quedava inaugurada una de les enemistats més mítiques de la història del rock. Gillan anuncia que marxa de Deep Purple i Blackmore aprofita per dir a la resta del grup que vol liquidar Roger Glover, el baixista. Paice i Lord no ho veuen clar, però li traslladen a Glover que Blackmore el vol fora. “I vosaltres què dieu?“, els respon Glover. “Que volem que Blackmore es quedi“, li deixen anar. I adeu. Ritchie Blackmore és molt bon guitarrista, certament, però ningú no diu que sigui molt bona persona. Feia temps que tothom l’anomenava The Man in Black, i no era casualitat.
De Deep Purple a Rainbow i aparició de Candice Night
L’epíleg de l’etapa clàssica dels Deep Purple arriba amb David Coverdale, com a cantant, i Glenn Hugues com a baixista i segona veu. Burn i el directe Made in Europe signifiquen una segona plenitud que entusiasma crítica i fans, però distancia Blackmore del grup. El disc Stormbringer, que ha incrementat el prestigi amb el temps, s’allunya massa del hard rock pur i Ritchie Blackmore decideix plegar: “El que jo volia fer era heavy rock amb melodies fortes, no música funky o soul. No era per a mi“. Fi -de moment- de la història.
A partir d’aquí, Blackmore munta Rainbow, el 1975, amb el cantant Ronnie James Dio, Cozy Powell a la bateria i, paradoxes de la vida, Roger Glover, el mateix baixista que havia acomiadat de Deep Purple. Aquí explota el hard rock que buscava, amb cimeres creatives com Rainbow Rising i Long Live Rock ‘n’ Roll i gires apoteòsiques, com la que el 3 de juliol de 1981 va portar el grup a la Monumental de Barcelona enmig de l’eufòria dels fans catalans que, fins aquell moment, havien estat fora de tots els circuits.
Amb el temps, però, Ritchie Blackmore es va cansar del rock. Males llengües n’acusen Candice Night, una jove periodista que el va entrevistar el 1989 i, poc després, va convertir-se en la seva parella. Blackmore, al cap d’uns anys, va acabar desplaçant-se cap a la música renaixentista, amb Night de vocalista, tot i que ella no tenia cap experiència musical anterior. Blackmore’s Night ha estat un projecte més intimista, però de llarg recorregut, tot i les esporàdiques resurreccions de Deep Purple o Rainbow, entre elles el concert llegendari a Barcelona dels Deep Purple -amb Blackmore i Gillan- al camp del Sant Andreu, una flor de l’estiu de 1985. En qualsevol cas, ha estat Candice Night la que fa pocs dies ha anunciat que Blackmore, que aquest dilluns fa 80 anys, “va tenir un atac de cor fa un any i mig i el cardiòleg li ha dit que, de moment, no pot agafar cap avió“. I, tot i l’edat i els sis stents implantats, la secta que adora -adorem- Ritchie Blackmore encara ens agafem al “de moment”.
ENLLAÇ ARTICLE DE MÚSICA :
https://elmon.cat/cultura/ritchie-blackmore-80-anys-deep-purple-guitarra-blanca-992361/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada