Turull i Junts, venedors d’elixirs: que no ens tornin a enredar!

 

 

Diari El Crit

 

 

12 de maig de 2025

Per Joaquim Torrent

 

 

Ara, segons que sembla, la consigna a Can Junts és fer-se passar per bones persones seguint l’estela del mossèn republicà, en un exercici de jesuïtisme massiu. I de ben segur amb l’aprovació del capellanesc Rull mentre la seva ombra de Nosferatu es reflecteix a la paret. Diuen, en el seu congrés municipal, que Catalunya no s’ha construït mai des de l’odi i, completament desnortats i ostatges de l’esquerra i la pseudoesqerra més tronades, Junts ha decidit camuflar-se sota tones de maquillatge bonístic per a continuar fruint del vot de les tietes i els exminyons escoltes que arribats a la cinquantena encara no han madurat.

Presumeixen farisaicament d’uns trets morals que només són façana ensems que dimonitzen i calumnien sense el menor escrúpol els qui defensen amb fermesa la Nació, una tàctica de baixa volada que els serveix per a camuflar la seva veritable naturalesa, la de moderns perpetuadors de l’esclavisme laboral, fent venir fins a l’infinit masses de tercermundistes per a poder-los explotar impunement, i tot sota una pàtina retòrica de fals i pretès catalanisme, sense tenir en compte, i amb total indiferència, la nostra substitució demogràfica progressiva i generalitzada. L’únic que els mou és el lema “tot per la

La Catalunya dels 10 milions o com acabar amb la nostra Nació

 

 

CRIT

 

 

 

7 Abril 2025

Per Joaquim Torrent

 

 

 

És una constatació històrica que al llarg dels temps un dels millors mètodes per a assegurar la dominació política d’un territori és l’assimilació i / o la desaparició de la població preexistent. És un mètode que s’ha revelat com a especialment eficaç i que es manté permanentment vigent, posat al dia, és clar. Per exemple a hores d’ara ja no es tolera una desaparició física massiva d’altres pobles -tot i romandre encara casos puntuals-. Seria l’excepció a la regla i constituiria un clar genocidi. Ara aquest concepte ha estat substituït pel d’etnocidi, que pot presentar diverses formes, de l’etnocidi merament cultural al demogràfic (o substitució demogràfica), que poden perfectament coexistir i que tenen en comú l’absorció i la desaparició d’un poble preexistent per mètodes no directament cruents –a diferència del genocidi-.

Com hem apuntat l’etnocidi és una arma que molts estats fan servir per a aconseguir els seus objectius uniformitzadors, una arma que evidentment mai es mostra de forma explícita, sobretot en les nostres latituds, i que sempre s’emmascara sota altres aspectes , suposadament de progrés i altruistes. En realitat no hi ha mètode més eficaç  que l’etnocidi per a subjugar un poble i, per poc que puguin, els estats no dubten d’aplicar-lo a fi d’aconseguir la uniformització  cultural definitiva, i si cal amb l’auxili dels nous mitjans globals. És una tàctica continuada i persistent, sense treva i que, en determinats casos, es pot veure accelerada puntualment tot aprofitant la conjuntura econòmica i internacional.

Així, no ens hauria de sorprendre que estats pregonament jacobins en facin ús, com així ha estat històricament a l’Hexàgon i

Per un veritable catalanisme i independentisme, no pas uns succedanis

 

 

CRIT

 

 

25 de març de 2025

Per Joaquim Torrent

 

 

A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat espanyol  “no hi ha res a fer” i que en realitat l’única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en  què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.

De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle, a les acaballes del S. XIX, precedit, això sí, per un llarg període d’activisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat,  davant l’endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la