La Catalunya dels 10 milions o com acabar amb la nostra Nació

 

 

CRIT

 

 

 

7 Abril 2025

Per Joaquim Torrent

 

 

 

És una constatació històrica que al llarg dels temps un dels millors mètodes per a assegurar la dominació política d’un territori és l’assimilació i / o la desaparició de la població preexistent. És un mètode que s’ha revelat com a especialment eficaç i que es manté permanentment vigent, posat al dia, és clar. Per exemple a hores d’ara ja no es tolera una desaparició física massiva d’altres pobles -tot i romandre encara casos puntuals-. Seria l’excepció a la regla i constituiria un clar genocidi. Ara aquest concepte ha estat substituït pel d’etnocidi, que pot presentar diverses formes, de l’etnocidi merament cultural al demogràfic (o substitució demogràfica), que poden perfectament coexistir i que tenen en comú l’absorció i la desaparició d’un poble preexistent per mètodes no directament cruents –a diferència del genocidi-.

Com hem apuntat l’etnocidi és una arma que molts estats fan servir per a aconseguir els seus objectius uniformitzadors, una arma que evidentment mai es mostra de forma explícita, sobretot en les nostres latituds, i que sempre s’emmascara sota altres aspectes , suposadament de progrés i altruistes. En realitat no hi ha mètode més eficaç  que l’etnocidi per a subjugar un poble i, per poc que puguin, els estats no dubten d’aplicar-lo a fi d’aconseguir la uniformització  cultural definitiva, i si cal amb l’auxili dels nous mitjans globals. És una tàctica continuada i persistent, sense treva i que, en determinats casos, es pot veure accelerada puntualment tot aprofitant la conjuntura econòmica i internacional.

Així, no ens hauria de sorprendre que estats pregonament jacobins en facin ús, com així ha estat històricament a l’Hexàgon i

a colònies de poblament (com a Algèria) per part de l’Estat francès -només cal recordar el fets recents de Nova Caledònia- , i evidentment per part de l’Estat espanyol a nivell intern. Uns intents que no són propugnats, com ingènuament alguns creuen, des de posicions dretanes o conservadores, sinó que solen tenir el suport de tot l’espectre polític de la nació dominant, de maneres diferents però amb el mateix objectiu.

En aquest aspecte no hi havia gaire diferència entre el dictador Franco i el doctor Negrín, com tampoc no n’hi ha actualment entre PP o Vox i el PSOE o Podemos: tots plegats allotgen en el seu cor el desig íntim de fer-nos desaparèixer. Només cal recordar les declaracions del “desinfectador” Borrell, o com tant aquest com Illa i d’altres destacats membres de l’òrbita socialista van acudir a manifestacions unionistes. I  és clar que no ho diuen explícitament i ho amaguen i dissimulen tant com poden, però el seu desig persistent hi és, i es manifesta en qualsevol ocasió intentant aprofitar-se de la situació mundial, per exemple, i sovint no els cal fer res sinó deixar que les coses actuïn totes soles o donant-los una petita empenta. Ben probablement havent tractat del tema en les corresponents reunions, de la mateixa manera que els dirigents del nacionalsocialisme van tractar el tema dels jueus , i sense deixar testimoniatges.

Ara, concretament, a casa nostra tenim un exemple flagrant de l’actitud reportada, com són les declaracions de la senyora Paneque declarant-se favorable a una “Catalunya dels 10 milions”, sense fer-li escarafalls a una de dotze. Obviant implícitament qualsevol referència a  l’impacte en tots els ordres que podria causar una allau humana semblant i ignorant deliberadament els greus problemes que tenim causats per les darreres allaus. Podria semblar mera  inconsciència -sense cap mena de dubte ho és-, però, a més, amaga una altra cosa, com és el desig íntim de solucionar el problema català per sempre, i sense importar-li gens hipotecar el país per a les futures generacions -tot fent de passada negoci, en conxorxa, per exemple, amb les constructores, a fi d’encabir-hi aquestes masses nouvingudes del tercer món-.

Es tracta d’una carrera desenfrenada i irracional cap a un desenvolupisme a ultrança  sense considerar efectes col·laterals -al contrari, ja els va bé-, el qual es podria qualificar perfectament d’etnocida. Gens sorprenent, però, si sabem de qui ve aquest desenvolupisme, els quals, tot s’ha de dir, no estan sols i no podrien fer el que fan sense el concurs d’unes suposades classes dirigents covardes i submises, de vol gallinaci i només atentes als seus guanys immediats, equiparables a aquells reietons africans que venien els seus súbdits a traficants d’esclaus.

Tot plegat un espectacle lamentable i inqualificable que ens porta a la destrucció del país i de la catalanitat, i sense solució de continuïtat amb l’afany etnocida anticatalà del franquisme, i amb el suport, també, per l’actitud servil de determinades  castes “dirigents” catalanes, predecessores de les actuals. Tinguem-ho clar, doncs, i sapiguem què s’amaga darrera la tergiversació i la propaganda infame dels seus mitjans. Si hem de morir almenys sapiguem-ne les causes. No hi ha res pitjor que morir enganyats.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE D`0PINIÓ :

https://www.estat.cat/la-catalunya-dels-10-milions-o-com-acabar-amb-la-nostra-nacio/