La independència arribarà amb l’ajuda d’Espanya

 

 

OPINIÓ

 

 

"La independència arribarà amb l’ajuda inestimable d’Espanya, que amb la seva fúria posarà la conjuntura ideal i ens farà molta feina"

 

 

 

 

 

 

Víctor Alexandre
14/11/2023 22:26 

 

 

 

 

 

Soc conscient que en aquests moments hi ha molts catalans independentistes que viuen hores de desconcert. Puc imaginar-me el neguit amb què s’ho miren les persones de més de vuitanta anys que pensen que el més calent del que van votar l’U d’Octubre és a l’aigüera. Una persona d’edat avançada, justament perquè no té allò que se’n diu ‘tota una vida al davant’, s’impacienta quan veu com es dilata el temps a l’hora d’assolir un objectiu de tan extrema necessitat, com és el de la llibertat de Catalunya. És comprensible. Jo, que l’1-O vaig ser responsable d’un col·legi electoral, recordo els moments màgics viscuts cada cop que la cua immensa de votants cedia el pas a una persona molt gran que, ajudada per familiars o en cadira de rodes, duia el seu vot a la mà. N’hi havia que ja feia temps que no sortien de casa i que aquell dia, tanmateix, van voler sortir per anar a votar. I ho van fer emocionats. No els va importar la remor de sabres, no els va importar la remor de porres ni el crit de guerra d’una policia espanyola catalanofòbica. Eren allà, volien votar i van votar. 

Han transcorregut sis anys d’aleshores ençà, Catalunya continua sotmesa i és lògic que molta gent es neguitegi. Què se n’ha fet, d’aquell poble que va admirar el món per la fermesa amb què reivindicava els seus drets nacionals, amb manifestacions cíviques mai no vistes de dos milions de persones? Ha desaparegut? Ha renunciat als seus anhels? Hi ha molta gent que, de fora estant, s’ho pregunta, això. La meva resposta, si m’ho permeteu, és que el poble català ni ha desaparegut ni ha renunciat a res. A res. Ha demostrat un comportament estrany, és ben cert; un comportament que, per als qui no el coneixen, pot semblar una reculada, una derrota silenciosa. No són pocs els polítics, periodistes i tertulians de dreta i d’esquerra, tant d’Espanya com de Catalunya, que han repetit que el procés català

era mort i enterrat. Els espanyols ho deien per ignorància; els catalans per la necessitat de creure’s la seva pròpia mentida. 

No us negaré que per a una persona com jo, que a banda del naixement de les meves filles, no puc concebre un dia més feliç a la meva vida que el de la independència de Catalunya, la victòria de l’amnistia té gust de poc, em deixa fred. Com saben els meus amables lectors, he escrit moltes vegades a les pàgines d’El Món que l’única via que em sembla factible per doblegar un Estat autoritari i dogmàtic com l’espanyol és la desestabilització de la seva economia, i de retruc l’europea. Cap altre escenari –que no vingui forçat per la Unió Europea o les Nacions Unides– no durà mai Espanya a un referèndum com el d’Escòcia. Encara que governés Sumar amb majoria absoluta. Però no sembla que a Catalunya es contempli aquesta via. Així les coses, intentem imaginar com estaríem ara sense la figura del president Puigdemont. Imaginem com estaríem si el president Puigdemont no hi fos. Imaginem en quina situació hauria quedat Catalunya aquests darrers sis anys sense la seva figura. Ha estat la seva fermesa, vencent un darrere l’altre tots els intents espanyols d’empresonar-lo i ridiculitzant la justícia espanyola, el que ha mantingut viva de cara al món la resistència catalana i la seva irrenunciable voluntat de ser. D’aquí l’odi que Espanya li té. Si no fos un símbol, només despertaria indiferència. De fet, ha estat aquesta mateixa projecció seva un dels factors que ha forçat el PSOE a acceptar l’amnistia exigida per Junts: llevar-li la condició d’exiliat per intentar apagar els focus internacionals que segueixen les seves passes.

Però tot això és present, no pas futur, ja que una cosa són els acords i una altra els compliments, i seria la notícia del segle que Espanya, per una vegada a la vida, una de sola, complís íntegrament allò que signa. Ja veurem, perquè Sánchez –un falsari de la talla de Nixon– compta que allò que ha signat no depèn només d’ell, sinó d’altres instàncies, i confia que siguin aquestes les qui li facin la feina bruta. I quan aquest extrem arribi, vessarà llàgrimes de cocodril dient que no és culpa seva. 

La pregunta que molts independentistes es fan és: l’amnistia apropa la independència? La resposta és no. Són coses completament diferents. Sempre, és clar, que l’amnistia vagi sola. Ho dic, perquè tota independència ja porta implícita l’amnistia dels independentistes represaliats per l’Estat dominador. Ara bé, una cosa és l’amnistia en si mateixa i una altra són els seus efectes col·laterals. I, en aquest sentit, el gol per l’escaire que el president Puigdemont ha clavat a l’Estat espanyol i a la seva imatge internacional és d’aquells que fan mal. Només cal mirar com crema Madrid, en el sentit més literal del terme. L’Espanya eterna no decep mai i, tard o d’hora, mostra els seus ullals. No tinguem cap dubte que el PSOE pensa exactament el mateix que el PP, amb relació a l’amnistia, però l’afany de poder i l’ego personal de Pedro Sánchez, com a remenador de cireres, els han fet empassar un gripau tan gran que no troben manera de fer-lo baixar. 

Recordem què deia Pedro Sánchez el 5 de novembre de 2019. Ho deixo en espanyol per tal que el discurs no perdi la seva ranciesa: “A usted, señor Pablo Casado, se le fugó Puigdemont, y yo me comprometo, hoy y aquí, a traerlo de vuelta a España para que rinda cuentas ante la justicia española”. Quatre anys després, novembre de 2023, Pedro Sánchez es vincla davant del seu “prófugo”, reconeix davant de tot el planeta la legitimitat política del president Puigdemont, reconeix que els càrrecs contra ell i contra els represaliats del Procés són fruit d’una persecució ideològica i pidola una investidura. Davant d’això, no m’estranya que les òptiques i els parapsicòlegs de Madrid estiguin col·lapsats. Les òptiques, per gent que creu que no hi veu bé; els parapsicòlegs, per gent que creu que veu visions.

El Partit Socialista i Sumar afirmen que han pactat l’amnistia “per posar fi al conflicte de Catalunya amb Espanya” i perquè “torni la convivència i hi hagi reconciliació”. Quines frases, Déu meu! Que buides i ridícules! ¿Quan, no hi ha hagut convivència a Catalunya? Aquesta manera de pensar denota un marc mental profundament autoritari: cal ser espanyol per principi, i tota dissidència trenca la convivència. I, és clar, la reconciliació consisteix que els catalans renunciïn a la llibertat i esdevinguin espanyols. Fixem-nos fins a quin punt aquesta ideologia forma part de les essències espanyoles, que les paraules que he posat entre cometes les ha pronunciades Sumar, per boca de Yolanda Díaz, no pas el PSOE. La part irònica és que mentre intenten vendre aquests eslògans de cara a la galeria, com si a Catalunya ens estiguéssim matant, resulta que allò que realment s’ha trencat és la convivència al seu país. Déu n’hi do, l’erosió que l’independentisme ha causat a l’Estat espanyol en els darrers anys, llevant-li l’epidermis d’Estat democràtic, dialogant i respectuós amb els drets humans. Deu n’hi do!

La independència de Catalunya arribarà, amics. No en tingueu cap dubte. Potser ara la veieu llunyana, però està més a prop del que Espanya voldria i del que molts independentistes es pensen. Arribarà amb l’ajuda inestimable d’Espanya, que amb la seva fúria –la Guàrdia Civil ha dit aquests dies que està disposada a vessar sang catalana– posarà la conjuntura ideal i ens farà molta feina. Moltíssima. Quin tip de riure, en veure que aquell expresident espanyol, que el 5 de juliol de 2017, fent-se el pinxo, vaticinava que “antes que España, se romperá Cataluña”, sigui el mateix que ara demana desesperat la mobilització dels espanyols al crit de “¡España se rompe!”.

Com deia Vicens Vives en un llibre històric, “el primer ressort de la psicologia catalana és la voluntat d’ésser”, i com deia Francesc Pujols, “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Qui cregui, doncs, que Catalunya, finalment, ha tornat a la cleda, que l’amnistia i la farfolla de Rodalies tanquen la carpeta del “conflicto catalán” ja cal que es calci, perquè vol dir que no ha entès res.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/independencia-arribara-ajuda-espanya-757285/