OPINIÓ
Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 17 de febrer de 2022. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts
Vivim immersos en un temps d’intoleràncies. L’ascens de l’extrema dreta arreu és tan sols un símptoma de la deriva que s’està imposant. No tota l’extrema dreta és igual, evidentment. A França, per exemple, deu fer mig segle que existeix, encara que al principi fos un grup minoritari. A Espanya, incloent-hi Catalunya, l’extrema dreta estava refugiada, primer, en el si del PP i més endavant es va posar a cobert d’UPyD i de Ciutadans. Els ultres van anar fent la seva via amb accions judicials, especialment a Catalunya, en defensa d’una espanyolitat nacionalista i xenòfoba, fins que el 2019 Vox es va convertir en la tercera força parlamentària espanyola. Però a Catalunya l’extrema dreta ja existia de molt abans. Josep Anglada, un antic militant de Fuerza Nueva, liderava un partit ultra i espanyolista, Plataforma per Catalunya, que a les municipals del 2007 va obtenir disset regidors a tot Catalunya. Ho han explicat millor que jo podria fer-ho ara el professor Sergi Pardos-Prado a Xenofòbia a les urnes: Sobre com la reacció contra els immigrants es transforma en resultats electorals (2012), i, recentment, Xavier Rius Sants a Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (2022).
La peculiaritat de l’extrema dreta espanyola és, precisament, el seu origen. Les seves arrels s’endinsen en el franquisme, que ha estat la dictadura més destructiva de la història contemporània espanyola. Tot i la barroeria repressiva, la dictadura de Primo de Rivera va ser una broma comparada amb el règim criminal instaurat per Franco el 1939. El franquisme va aconseguir transformar la mentalitat de molts espanyols i, a Catalunya, en bona part es va carregar l’esperit modernitzador d’altres temps, quan l’emprenedoria substituïa l’estat i les lluites socials feien avançar el país, de vegades a batzegades violentes. L’adotzenament de molts catalans, incloent-hi els que provenien de l’oposició, va marcar la represa constitucional parlamentària de 1978. És per això que la Generalitat de Catalunya és una còpia dolenta de l’estat espanyol, l’empresariat actua com si encara existís l’Instituto Nacional de Industria, els sindicats són dependents del sistema i la