Mori el mal govern!

 

 

NO PERDRE EL FIL

 

 

Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 8 de maig de 2023. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts  

 

 

 

 

 

El 7 de juny de 1640 els segadors es rebel·laren contra els terços. Un incident fortuït provocà l’avalot. Malgrat els esforços dels consellers i els diputats, del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell (de pas a Barcelona per a la celebració del Corpus), els avalotats s’alçaren amb els crits de “visca la terra!”, “muiren los traïdors!”, “muira el mal govern!” i cremaren i saquejaren les cases de funcionaris reials. També hi hagué assassinats, com el doctor Gabriel Berard i Gassol, membre de l’Audiència, i el lloctinent, que, amagat a les drassanes, intentava de fugir en una galera genovesa. La guerra dels Segadors va començar així. No van guanyar-la els que l’haurien d’haver guanyat i així ens ha anat als catalans des d’aleshores. Catalunya hauria pogut ser com Portugal, però, ves, va restar com una província d’Espanya. Encara ho és: ara en diuen comunitat autònoma. La revolució dels somriures, que pretenia assolir l’èxit que no s’havia tingut el 1640, va fracassar. Ara no entraré a discernir per què. La qüestió és que des de l’endemà del 27-S, si no abans, els partits que van dirigir aquell fracàs s’han anat reposicionant. Ho han fet amb tan poca cura i gràcia que els han petat les costures a la primera de canvi, malgrat la fidelitat dels “culs de ferro”, que són els que es beneficien de les ETT que són els partits. L’actual sistema polític expulsa la gent honrada i deixa el govern a les mans dels ineptes i dels fracassats.

 

La CUP és un partit marginal que cada vegada aporta dirigents més extravagants, com la candidata a Barcelona i, ep!, també diputada. Junts és un projecte fracassat que després del 28-M entrarà en erupció. El més segur és que caigui en poder dels neoconvergents, amb l’únic inconvenient que Carles Puigdemont i Toni Comín no sabran com encaixar el Consell de la República amb les tesis regressives de l’únic partit que els dona suport. Que això acabi passant haurà estat culpa d’ells i dels seus pactes interns i

La guerra bruta de la màfia unionista

 

 

OPINIÓ

 

 

Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 23 de juny de 2022. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts  

 

 

 

 

 

Hauria de ser un escàndol majúscul i no ho és. L’exlíder del PP a Catalunya i actual senadora, Alicia Sánchez-Camacho, el 2012 va facilitar al comissari José Manuel Villarejo una llista de persones a qui s’havia d’investigar en el marc de l’anomenada Operació Catalunya dedicada a combatre l’incipient moviment sobiranista. Segons Sánchez-Camacho, calia investigar “sobretot” l’aleshores director de la Fundació la Caixa i ara conseller d’Economia, Jaume Giró, l’empresari Carles Sumarroca, el “doble espia” Enrique Lacalle, l’editor d’aquest diari, si bé llavors era director de La Vanguardia, José Antich, Oriol Pujol, Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, de qui va arribar a donar el telèfon. Alguns dels noms que va indicar Sánchez-Camacho sorprenen perquè no tan sols no són sobiranistes, i encara menys independentistes, sinó que finalment s’hi han manifestat contraris. Deixant de banda l’extravagància de considerar el dirigent del PP Enrique Lacalle un “doble agent”, Duran i Lleida és l’exemple més clar de l’absurditat de tot plegat.

 

Els àudios de la conversa entre Camacho i Villarejo que va fer públics Quico Sallés a El Món demostren fins a quin punt defensar determinades idees polítiques pot abocar el deliri. Les males ideologies creen monstres. El juliol del 2010, Sánchez-Camacho ja va ser protagonista d’un altre cas d’espionatge, el de La Camarga, al costat de José Zaragoza, el diputat socialista i més coses (que es va dir que tenia una relació íntima amb la

Independentisme sense lactosa

 

 

OPINIÓ

 

 

Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 17 de febrer de 2022. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

 

 

Vivim immersos en un temps d’intoleràncies. L’ascens de l’extrema dreta arreu és tan sols un símptoma de la deriva que s’està imposant. No tota l’extrema dreta és igual, evidentment. A França, per exemple, deu fer mig segle que existeix, encara que al principi fos un grup minoritari. A Espanya, incloent-hi Catalunya, l’extrema dreta estava refugiada, primer, en el si del PP i més endavant es va posar a cobert d’UPyD i de Ciutadans. Els ultres van anar fent la seva via amb accions judicials, especialment a Catalunya, en defensa d’una espanyolitat nacionalista i xenòfoba, fins que el 2019 Vox es va convertir en la tercera força parlamentària espanyola. Però a Catalunya l’extrema dreta ja existia de molt abans. Josep Anglada, un antic militant de Fuerza Nueva, liderava un partit ultra i espanyolista, Plataforma per Catalunya, que a les municipals del 2007 va obtenir disset regidors a tot Catalunya. Ho han explicat millor que jo podria fer-ho ara el professor Sergi Pardos-Prado a Xenofòbia a les urnes: Sobre com la reacció contra els immigrants es transforma en resultats electorals (2012), i, recentment, Xavier Rius Sants a Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (2022).

 

La peculiaritat de l’extrema dreta espanyola és, precisament, el seu origen. Les seves arrels s’endinsen en el franquisme, que ha estat la dictadura més destructiva de la història contemporània espanyola. Tot i la barroeria repressiva, la dictadura de Primo de Rivera va ser una broma comparada amb el règim criminal instaurat per Franco el 1939. El franquisme va aconseguir transformar la mentalitat de molts espanyols i, a Catalunya, en bona part es va carregar l’esperit modernitzador d’altres temps, quan l’emprenedoria substituïa l’estat i les lluites socials feien avançar el país, de vegades a batzegades violentes. L’adotzenament de molts catalans, incloent-hi els que provenien de l’oposició, va marcar la represa constitucional parlamentària de 1978. És per això que la Generalitat de Catalunya és una còpia dolenta de l’estat espanyol, l’empresariat actua com si encara existís l’Instituto Nacional de Industria, els sindicats són dependents del sistema i la

Amb polítics així no ho tornarem a fer

 

 

NO PERDRE EL FIL

 

 

Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 7 de febrer de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

1. Democràcies sense demòcrates. En un article de 1997, Fareed Zakaria es preguntava per què la majoria dels analistes estaven preocupats pel futur de la democràcia si 118, dels 193 estats del món d’aleshores, eren considerats democràcies plenes. Resumia la resposta amb una observació molt aguda del diplomàtic estatunidenc, ja desaparegut, Richard Holbrooke. Segons el negociador dels acords de pau de Dayton, el problema era la perversió dels polítics. Com s’havia pogut constatar en les eleccions de setembre de 1996 a Bòsnia, quina importància tenia declarar que les eleccions serien lliures i justes si els elegits eren “racistes, feixistes, separatistes que s'oposen públicament a [la pau i a la reintegració]. Aquest és el dilema”. Han transcorregut vint-i-cinc anys i la preocupació per l’estat de la democràcia s’ha incrementat. A l’informe de l’International Institute for Democracy and Electoral Assistance, The Global State of Democracy 2021, s’assenyala que només 23 estats es poden considerar democràcies plenes. Així i tot, la inclusió d’Espanya en aquesta llista, per bé que en penúltima posició, fa pensar que el drama deu ser més gran. Molts estats celebren eleccions, però la conculcació dels drets polítics, l’auge de l’extrema dreta o l’aplicació directament de la repressió, demostren que l’expansió del que Zakaria va anomenar democràcies il·liberals no té fre. La democràcia està en risc.

 

La inhabilitació, quan tens una justícia corrompuda a favor teu, és l’arma de què disposen els demòcrates il·liberals per desfer-se de l’oposició

 

2. Degradació de la democràcia.