La guerra bruta de la màfia unionista

 

 

OPINIÓ

 

 

Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 23 de juny de 2022. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts  

 

 

 

 

 

Hauria de ser un escàndol majúscul i no ho és. L’exlíder del PP a Catalunya i actual senadora, Alicia Sánchez-Camacho, el 2012 va facilitar al comissari José Manuel Villarejo una llista de persones a qui s’havia d’investigar en el marc de l’anomenada Operació Catalunya dedicada a combatre l’incipient moviment sobiranista. Segons Sánchez-Camacho, calia investigar “sobretot” l’aleshores director de la Fundació la Caixa i ara conseller d’Economia, Jaume Giró, l’empresari Carles Sumarroca, el “doble espia” Enrique Lacalle, l’editor d’aquest diari, si bé llavors era director de La Vanguardia, José Antich, Oriol Pujol, Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, de qui va arribar a donar el telèfon. Alguns dels noms que va indicar Sánchez-Camacho sorprenen perquè no tan sols no són sobiranistes, i encara menys independentistes, sinó que finalment s’hi han manifestat contraris. Deixant de banda l’extravagància de considerar el dirigent del PP Enrique Lacalle un “doble agent”, Duran i Lleida és l’exemple més clar de l’absurditat de tot plegat.

 

Els àudios de la conversa entre Camacho i Villarejo que va fer públics Quico Sallés a El Món demostren fins a quin punt defensar determinades idees polítiques pot abocar el deliri. Les males ideologies creen monstres. El juliol del 2010, Sánchez-Camacho ja va ser protagonista d’un altre cas d’espionatge, el de La Camarga, al costat de José Zaragoza, el diputat socialista i més coses (que es va dir que tenia una relació íntima amb la

diputada del PP). Es tractava de barrejar la corrupció amb el nacionalisme català. Victoria Álvarez, la xicota despitada del fill gran dels Pujol, va ser el vehicle. Tot allò va acabar en no-res. Si bé Zaragoza va dimitir com a diputat, al cap dels anys, ves, va tornar-hi i actualment és diputat del PSC-PSOE a Madrid. Amb l’excusa de la corrupció, barrejada amb l’antipujolisme malaltís del PP i del PSC, personatges com Sánchez Camacho i Pepe Zaragoza, el “filldeputisme històric”, com anomenava Joan Sales a aquesta mena de gent, s’han dedicat a minar la democràcia i l’estat de dret a Catalunya.

 

" La guerra bruta de Sánchez Camacho ha alimentat l’extrema dreta amb la complicitat de l’esquerra unionista que també va promoure-la

 

A l’Espanya constitucional la guerra bruta és una constant. Unes vegades es justifica per estrangular l’independentisme i unes altres per combatre el terrorisme. El constitucionalisme espanyol és com un d’aquells cotxes que sempre s’espatllen perquè el defecte és de fàbrica. El periodista Xavier Vinader, mort l’abril del 2015, fou el primer a posar de manifest la cara fosca de la Transició mitjançant unes investigacions que van costar-li molt cares. Xavier Montanyà en va explicar les peripècies a El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta (Pòrtic, 2015). Vinader va ser, també, el primer exiliat de la “democràcia” espanyola: va exiliar-se el 1981 i no va tornar a Catalunya fins al 1984, on va ser detingut. Va passar tres mesos a la presó de Carabanchel i va ser indultat. L’Audiència Nacional l’havia condemnat per “imprudència temerària en l’exercici del periodisme” per haver gosat destapar la trama de l’extrema dreta que, amb l’excusa de combatre el terrorisme d’ETA, també practicava el terrorisme i s’enriquia a mans plenes. La ironia de tot això és que Vinader fos indultat pel mateix govern socialista que des del 1983 havia posat en marxa un grup terrorista parapolicial tristament famós: els GAL. El procés judicial posterior, més els informes de la CIA, sembla que han deixat clar que Felipe González i el rei emèrit, Joan Carles I, serien els màxims responsables, per activa o per passiva, de la trama dels GAL i els seus crims. Tot i que ja sabem qui era —o millor dit, qui eren— el senyor X, constatar-ho tampoc no va provocar una regeneració a fons del règim del 78. Al contrari. Felipe González encara pretén donar lliçons d’ètica política i el rei emèrit continua fent de les seves i ara es veu que restarà sense càstig amb l’aval dels partits dinàstics. A la biografia que María del Olmo ha dedicat a qui fou conseller del govern basc i diputat al Congrés, Joseba Azkarraga, la libertad y los derechos humanos como objetivo (Tirant Humanidades, 2a ed. corregida 2022), s’aporten evidències de com el PSOE i els seus adlàters van perseguir les persones que van atrevir-se a denunciar la trama dels GAL.

 

Pia Lamberty és una psicòloga social alemanya que ha estudiat la relació entre les teories de la conspiració i l’extrema dreta. Afirma que els extremismes difonen rumors, sobretot, a través de les xarxes socials amb l’argument que una persona o un grup de persones treballen en secret per destruir el món o... Espanya, si parlem de la “coalició” unionista que s’aglutina rere l’Operació Catalunya o del Catalangate. L’extremisme també es caracteritza, segons Lamberty, per seguir una estratègia d’assetjament, acompanyat de violència verbal, contra persones o contra un col·lectiu sencer per destruir-ne el prestigi i provocar així la condemna social. La tècnica l’ha feta servir el comissari Villarejo tantes vegades com ha volgut i la premsa s’ha fet ressò de les seves manipulacions sense cap mena de verificació. Per exemple, va estar al darrere de la conspiració que va acabar amb la destrucció, el 10 de març del 2015, de la Banca Privada d’Andorra (BPA) i el Banco Madrid (BM), entitats financeres de les quals era accionista de referència la família andorrana Cierco.

 

Fent-se passar per periodista, Villarejo va enganyar Victoria Álvarez perquè presentés la primera denúncia contra Jordi Pujol Ferrusola. També va aconseguir que Javier de la Rosa destapés els negocis de la família Pujol. Sánchez Camacho es va apuntar a la festa perquè volia fer punts davant la “jefa”, que és com ella anomenava María Dolores de Cospedal, que en aquell temps era la secretària general del PP. No sé si llavors la pepera catalana sabia que el primogènit dels Pujol havia estat soci d’Ignacio López del Hierro, marit de Cospedal, en negocis a l’Amèrica Llatina i Àfrica, a través de la societat Ibadesa Cataluña. La corrupció intrínseca del règim del 78 té aquests maridatges tan sorprenents i uns se'n surten perquè reben el suport del sistema i uns altres són condemnats per desprestigiar una causa. La mentida, la violència, l’assassinat... tot per Espanya!

 

Com més coses se saben de l’Operació Catalunya, més hauríem d’indignar-nos per la degeneració política del PP i el PSOE, que, per altra banda, només té com a alternativa els dos populismes extrems, un a l’esquerra i l’altre a la dreta. Els que haurien d’indignar-se més davant l’Operació Catalunya, curiosament, no ho han fet ni ho faran. Uns perquè tenen cua de palla i han decidit callar i parar la mà. Els altres perquè, barrejant les coses, la corrupció amb la ideologia, s’han beneficiat políticament de les il·legalitats i de les falsedats contra persones de l’entorn sobiranista que no tenien res a veure amb les corrupteles pujolistes. Qui no recorda la campanya contra l’alcalde Trias i l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa amb els vots de Manuel Valls? Valls és el típic polític transformista que qualsevol dia veurem aliat amb Marine Le Pen. És com el Toni Cantó però més llest i amb accent francès. A Catalunya l’unionisme no ha fet mai fàstics de manifestar-se de la mà de Vox. La guerra bruta de Sánchez Camacho ha alimentat l’extrema dreta amb la complicitat de l’esquerra unionista que també va promoure-la. La selfie feta a la manifestació de Societat Civil Catalana del 2017 en què Miquel Iceta surt envoltat pels dirigents del PP Enric Millo, Andrea Levy, Dolors Montserrat, Alicia Sánchez Camacho i Xavier García Albiol, i del diputat lleidatà de Ciutadans Jorge Soler, n’és la millor prova. La màfia unionista.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-guerra-bruta-mafia-unionista_777192_102.html