"Només un il·lús, o algú amb sou oficial, pot negar que el relat que
va guanyant ara mateix és que la independència és impossible. Per
aquesta raó, ens trobem defensant el darrer bastió de la pàtria (la
llengua) en lloc de preparar-nos per a la proclamació de l’estat català"
Manifestació a favor del català a l’escola i concert de Lluís Llach
al Palau Sant Jordi on tothom va cantar l’Estaca. Tot el mateix dia i …
en color. Perquè si no fos per això, hom pensaria que som al gener del 1976 quan
el cantautor de Verges protagonitzava concerts al Palau dels Esports de
Barcelona i molts mestres i pares dels nens catalanoparlants feien mans
i mànigues per introduir el català a les aules de la nació. Dissabte passat tot va tenir un cert aire de déjà vu.
Si hom vol bastir qualsevol estratègia política, cal, primer de tot,
saber exactament on és. Ho sap l’independentisme de base? Em fa l’efecte
que no del tot. Però segur que no hi ha ningú que cregui que “ho tenim a tocar” o “el món ens mira”.
Només un il·lús, o algú amb sou oficial, pot negar que el relat que va
guanyant ara mateix és que la independència és impossible. Per aquesta
raó, ens trobem defensant
Juliol de 1945, eleccions al Regne Unit. Hom dona per segura la victòria del partit conservador de Winston Churchill perquè el seu líder és qui té l’aurèola d’haver guanyat la guerra. Però el partit laborista de Clement Attlee s’imposa per la majoria més àmplia en la història d’aquelles votacions. Els conservadors perden 197 escons i els laboristes en guanyen 239. La sorpresa és monumental. Com va poder passar?
Gairebé tothom es posa d’acord en el fet que els britànics
van considerar que Winston Churchill era qui millor els podia dirigir en
la guerra, però no era el més adient per gestionar la pau. En el notable sentit polític d’aquell poble, sempre preval la practicitat per sobre del sentimentalisme fàcil .
Els catalans, en canvi, no donem el vot en funció de la capacitat dels nostres dirigents. Ho fem segons la pena que ens fan.
Com més desvalguts els veiem, més vots els hi donem. No importa que
hagin fracassat en el seu objectiu per manca de capacitat, per
pusil·lanimitat o per no saber on anaven. Allò que valora l’elector de casa nostra és que són
"La posició que mantenen aquests quatre partits pel que fa a
Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o característica
nacional al nostre poble"
Què pensa avui l’anomenat poble espanyol sobre Catalunya? Ho podem
saber? Com que no podem preguntar-los-hi un per un, només hi ha una
única manera d’esbrinar-ho i és a través del seu capteniment electoral.
Què i a qui voten?
Dels tres-cents cinquanta diputats que configuren el congrés dels
diputats, dos-cents seixanta- nou formen part del PSOE, PP, Vox i
Ciudadanos. Estem parlant de més tres quartes parts del total de
l’hemicicle. La posició que mantenen aquests quatre partits pel
que fa a Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o
característica nacional al nostre poble. Ho manifestin o no,
ens consideren “tierra conquistada”. Uns ho diran més alt que uns
altres, però al capdavall, tots ells actuen de la mateixa manera. No
trobareu cap diferència entre les paraules d’un socialista com Garcia
Paje, una popular com Ayuso, una “ciutadana” com Arrimadas o un
energumen de
Unes altres eleccions al Parlament de Catalunya en l’horitzó immediat . Sant tornem-hi. Què canviarà?
Tot veient el discurs de comiat d’ahir del president Torra,
pràcticament res. Va dir que serien “unes eleccions plebiscitàries” o
“que ens preparem per a una ruptura democràtica”. El mateix que portem
sentint els darrers anys. No ens matarà Espanya, ens mataran ells
d’avorriment
La campanya del tripartit teòricament independentista tindrà la mateixa cantarella de sempre.
Junts per Catalunya apostant per un nou “embat” a l’estat, però aquesta
vegada “intel·ligent” (es veu que els que han fet fins ara no ho eren),
Esquerra eixamplant la base i la CUP fent d’escolanets. Les mateixes
cares amb els mateixos discursos tornaran a repetir que els hi fem
confiança perquè, ara sí, ho tenen tot pensat i programat per fer
efectiva la “república”. Els que han fracassat diran que, fent
exactament el mateix, aquesta vegada triomfaran. Aquest serà el seu únic
argument electoral per demanar-vos el vot. Els hi donareu?
No plantejaran cap idea sobre Catalunya que no vagi més enllà dels eslògans habituals.
Ens parlaran d’exili, de repressió i de com és de dolent l’estat
espanyol. Tornaran els actes
Aquestes són dues de les paraules més repetides del suposat procés
independentista. La intenció és clara: mantenir eternament la pastanaga
per continuar ocupant càrrecs i cobrar les subvencions electorals que són la menjadora de la partitocràcia. Com?
Les crides a la unitat són una falsa i cínica voluntat de
col.laboració que només pretén minimitzar la possible davallada
electoral del món ex convergent. Estan disposats a qualsevol cosa. Fins
i tot a protagonitzar imatges ridícules i infantils com veure els
dirigents de la nova Crida amb cartellets on posa “unitat”. Deu
ser la primera vegada en la història de la política universal que un
partit, el dia del seu naixement, demana la unitat amb un altre. Però
saber discernir aquestes coses queden lluny dels cervells puerils que
són incapaços de veure-hi més enllà d’una nòmina oficial.
Ben mirat, però, millor que no hi hagi cap mena d’unitat entre tots
ells. Si cadascun per separat ens han portat a aquest desori actual, no
vull ni pensar on ens podrien dur si
Catalunya Acció denuncia que volen fer passar el president de l'organització independentista per "violent, racista i xenòfob".
perNerea Rodríguez
03/06/2018
El president de Catalunya Acció, Santiago Espot | Jordi Borràs
Després de l’absolució fa un mes del president de Catalunya Acció, Santiago
Espot, en segona instància a l’Audiència Nacional amb motiu de la
xiulada al rei espanyol Felip VI i a l’himne espanyol durant la final de
Copa del 2015, ara la Fiscalia de l’Audiència Nacional demana a la Secretaria d’Estat de Seguretat que faci efectiva la multa de 90.000 euros que
li va ser imposada el 29 de juliol de 2015 pels mateixos fets pels
quals ha estat absolt penalment. Aquest expedient sancionador -que ara
la Fiscalia demana reactivar- va ser aturat a instància de la Fiscalia
General de l’Estat el 26 d’octubre de 2016 en el moment en que Espot va
ser investigat pel Jutjat Central d’Instrucció número 4 de l’Audiència
Nacional. En el seu escrit, la fiscal Ana Noé demanava al Ministeri de
l’Interior que se suspengués aquest procés sancionador fins que
finalitzés la resolució judicial del procediment judicial endegat contra
l'activista independentista per injúries a la corona i ultratges als
símbols d’Espanya.
Aquest
divendres 1 de juny, i abans de tancar definitivament el procediment
penal, la fiscalia demana al magistrat Vázquez Honrrubia, que va
condemnar Espot en primera instància el passat 21 de desembre de 2017,
que traslladi a la
L’Audiència espanyola ha rectificat
i ha absolt el president de Catalunya Acció, Santiago Espot, per haver
organitzat la xiulada a l’himne espanyol a la final de la Copa de futbol
de 2015. Inicialment, el tribunal el va multar amb 7.200 euros, però Espot va presentar-hi recurs.
Espot estava encausat pels suposats delicte d’injúries a la corona i
d’ultratge a Espanya.
Ara, La secció quarta de la sala Penal de
l’Audiència dóna la raó a Espot. Al seu argument, diu que la xiulada no
contenia ‘expressions injurioses, ni qualificatius insultants respecte
al rei’, sinó que reivindicava ‘de forma incívica’ l’objectiu
independentista.
Santiago Espot, promotor de la xiulada a l’himne espanyol i a Felipe VI durant la final de la copa del 2015 al Camp Nou, ha segut avui al banc dels acusats de l’Audiència espanyola, acusat d’injúries a la corona i d’ultratge a la bandera.
Espot s’ha negat a respondre al fiscal, i ha respost les preguntes de
l’advocat en català, cosa que ha fet gràcia al jutge, José María Vázquez
Honrubia, que ha trobat absurd que les respostes fossin en català.
Finalment ha calgut fer venir un intèrpret a la sala.