OPINIÓ
Juliol de 1945, eleccions al Regne Unit. Hom dona per segura la victòria del partit conservador de Winston Churchill perquè el seu líder és qui té l’aurèola d’haver guanyat la guerra. Però el partit laborista de Clement Attlee s’imposa per la majoria més àmplia en la història d’aquelles votacions. Els conservadors perden 197 escons i els laboristes en guanyen 239. La sorpresa és monumental. Com va poder passar?
Gairebé tothom es posa d’acord en el fet que els britànics van considerar que Winston Churchill era qui millor els podia dirigir en la guerra, però no era el més adient per gestionar la pau. En el notable sentit polític d’aquell poble, sempre preval la practicitat per sobre del sentimentalisme fàcil .
Els catalans, en canvi, no donem el vot en funció de la capacitat dels nostres dirigents. Ho fem segons la pena que ens fan. Com més desvalguts els veiem, més vots els hi donem. No importa que hagin fracassat en el seu objectiu per manca de capacitat, per pusil·lanimitat o per no saber on anaven. Allò que valora l’elector de casa nostra és que són
