SOCIETAT
Deixa una obra periodística i bibliogràfica que s'estén durant més de sis dècades
Entrevista del 2024: “La superilla és un atemptat contra la idea profunda del pla Cerdà”
Redacció
23.10.2025 - 11:26
Actualització: 23.10.2025 - 11:41
Lluís Permanyer, periodista, escriptor i gran cronista de Barcelona, s’ha mort a 86 anys a causa d’un infart, segons que ha pogut confirmar VilaWeb. Deixa una obra periodística, bibliogràfica i audiovisual impressionant que s’estén al llarg de més de sis dècades. Autor de més de vuitanta llibres dedicats a l’art i a Barcelona, i de vuit documentaris televisius, va rebre el Premi Nacional de Periodisme Cultural l’any 2022.
Permanyer va néixer l’any 1939 a Barcelona. Estudià dret i periodisme, professió en la qual es va especialitzar. Va ser col·laborador de la revista Destino i, des del 1966, de manera regular, de La Vanguardia, on es va convertir en un dels cronistes més reconeguts de Barcelona, especialment en qüestions d’art, urbanisme i vida cultural.
Sobre aquests temes va publicar nombrosos llibres, sovint il·lustrats, entre els quals Retrobar Barcelona (1988), Establiments i negocis que han fet història (1990), Historia del Eixample (1990, ampliada el 2008 com L’Eixample, 150 anys d’història), Barcelona, un museu d’escultures a l’aire lliure (1991), Quinze dies d’eufòria (1992), Barcelona, un paisatge modernista (1992), Biografia del passeig de Gràcia (1994), Biografia de la plaça de Catalunya (1995), l’anecdotari No la saps aquesta? (1996, premi Pere Quart d’humor i sàtira), Biografia de la Diagonal (1996), La Barcelona lletja (2004), 1.000 testimonis sobre Barcelona (2007), L’esplendor de la Barcelona burgesa (2008), Vida privada de la Barcelona burgesa (2011), Barcelona 1900. Postals de Hauser y Menet 1894-1905 (2014) i Barcelona nocturna (2016), entre molts altres. En la novel·la Un amor a l’ombra de la pedra blava (1999) va descriure el procés de seducció de la ciutat sobre la protagonista.
" Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
També va escriure nombroses monografies i biografies sobre escriptors i artistes, com Sagarra, vist pels seus íntims (1982), Tàpies i la nova cultura (1986), Clavé, escultor (1989), Miró. Noranta anys (1984, amb Francesc Català Roca), Brossa x Brossa (1999), Josep Puig i Cadafalch (2001), Els Rubió, una nissaga d’intel·lectuals (2003), Miró. La vida d’una passió (2003), Antoni Clavé fa memòria (2004) o Sagnier y los modernistas. El oficio de la arquitectura 1880-1930 (2021). A més, va publicar el





















