El boom immobiliari reduït a cendra

 

 

SOCIETAT

 

 

L'incendi de dos torres d'habitatge al carrer Mestre Rodrigo del barri valencià de Campanar és el símbol perfecte d'una època que ara volen rescatar

 

 

Em menys d'una hora, dues torres de 14 plantes van quedar reduïdes a cendra

 

Joan Canela València

 
23/02/2024 12:50 

 

 

Quatre morts confirmades, 15 persones ferides i encara catorze desaparegudes. El balanç del terrible incendi que ahir va consumir en menys d’una hora dues torres de 14 pisos al barri de Campanar de València no podria ser més desolador.

La virulència del foc i la rapidesa amb que va estendre’s ha provocat una onada d’articles i reportatges sobre materials de construcció i normatives antiincendis. Els periodistes ens hem vist obligats a fer un màster ràpid sobre revestiments de poliuretà, un compost plàstic que s’utilitza com a aïllament de les façanes, per tal de millorar l’eficiència tèrmica dels edificis.

El rescat d’un vídeo promocional de la immobiliària ha posat el focus en una empresa: Alucobond, fabricant de revestiments de façanes i altre material de construcció. El seu producte estrella és un panell format per dues capes d’alumini farcides per un «material mineral de difícil inflamació». A les especificacions que detallen al seu web no citen en cap moment el poliuretà, però els experts en la matèria coincideixen en que és el que porta, encara que de poliuretà n’hi ha de moltes classes i se’n fabrica de resistent al foc.

 

 

Vídeo promocional de Fbex de l’edifici ara cremat :

 

Però el detall per sobre del qual han passat la gran majoria de mitjans és que al citat vídeo promocional no assegura que els edificis s’hagen construït amb Alucobond, sinó de «façanes revestides amb un innovador material tipus Alucobond». Encara que ha estat inmpossible contactar amb l’empresa per contrastar aquesta informació, el cert és que l’edifici de València no apareix al web de l’empresa entre els projectes que s’han fet amb els seus materials. El detall de «tipus Alucobond» suggereix que la promotora hauria pogut utilitzar materials més barats i menys segurs.

Epíleg per a una època

És ací on l’edifici del carrer Mestre Rodrigo de Campanar començaria a convertir-se en un símbol del que va suposar una època. En un moment de fortíssima especulació immobiliària i preus de pisos sobrevalorats, just abans de que punxara la bombolla immobiliària, els pisos nous i «d’alt estànding» de la zona es venien per 360.000 euros. Doncs Fbex, la promotora de la torre de pisos, els oferia per 600.000. Preus de luxe, acabats brillants però, a la pràctica, materials de poca qualitat i altament perillosos.

Tots els experts que han aparegut als diferents mitjans han coincidit en la legalitat de la construcció, que va passar les inspeccions tècniques obligatòries i tenia tots els papers en regla. La normativa antiincendis actual no s’aprovaria –han especificat- fins al 2007, i com la promoció de Fbex tenia els permisos sol·licitats des del 2005, no estava obligada a complir-la, encara que l’edifici s’acabara de construir el 2008. Però, precisament, el fet que tot fora perfectament legal fa encara més simbòlic el resultat. Les normatives i inspeccions es fan per garantir la seguretat de les persones o per quadrar els comptes de les empreses? Els dubtes, en un país acostumat a la picaresca i les corrupteles, afloren amb força en cada cas similar a aquest.

Més simbòlic encara

Dos anys després de posar els primers habitatges a la venda, el 2010, Fbex declararia un concurs de creditors i acabaria tancant. El BBVA es quedaria l’edifici de Campanar com a part del pagament del deute de 600 milions d’euros que arrossegava l’empresa. L’entitat bancària mantindria els pisos a la venda, però a diferència d’altres habitatges en àrees més obreres, ací no rebaixaria els preus, malgrat les evidents dificultats per trobar comprador.

També el 2010 marcaria l’inici de la fi de la falla de Nou Campanar. El monument, d’unes dimensions colossals com no s’havien vist abans ni s’han tornat a veure, havia guanyat la Secció Especial cinc anys seguits, entre 2004 i 2009, gràcies a uns pressupostos absurdament inflats gràcies a les aportacions de Juan Armiñana, constructor de la majoria de promocions de Nou Campanar, on també s’inseria l’edifici de Fbex, encara que foren empreses diferents. Més que una falla, allò era un comercial de les immobiliàries de la zona, totalment descontextualitzat del que és la festa. La prova és que la punxada de la bombolla, a més de les promotores immobiliàries, també va endur-se la falla per davant, només uns pocs anys després.

I encara el 2014, Juan Parada Henares, propietari de Fbex, seria citat a declarar en condició d’imputat en el cas de blanqueig de capitals relacionat amb la família Pujol Ferrusola. Davant del jutge asseguraria no conèixer els Pujol «més que per la televisió» i finalment l’acusació seria arxivada.

La història però conté tots els ingredients d’una època –especulació urbanística, habitatges a preus inaccessibles, mala construcció, controls deficients, falles espectaculars i traces de corrupció- que van marcar la societat valenciana i que la crisi del 2008 va encarregar-se d’esborrar, encara que les seues conseqüències, en forma de tragèdies com la d’ahir, continuen presents.

Ara que alguns insisteixen en ressuscitar el boom del taulell, potser no està de més recordar-ho.

 

 

 

ENLLAÇ NOTÍCIA :

https://www.diarilaveu.cat/societat/el-boom-immobiliari-reduit-a-cendra-528644/