OPINIÓ
"I és aquí on som ara: pentinant la gata en comptes de parlar de com materialitzaran la llibertat de Catalunya els partits independentistes"
VICTOR ALEXANDRE
16/04/2024 21:12
Déu n’hi do, el rebombori que ha generat el cicle de conferències de l’ANC de Sabadell per tal de conèixer, un per un (Junts, ERC, CUP, Alhora i Aliança Catalana), el projecte independentista dels cinc partits que, definint-se com a tals, es presenten a les eleccions del 12 de maig. Tot comença amb el comunicat d’ERC dient que es retirarà si també hi participa Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols. I tot seguit s’hi afegeix la CUP. Davant d’això, el secretariat de Sabadell sotmet a votació la decisió de mantenir el cicle o suspendre’l i es conclou per unanimitat que cal mantenir-lo. A partir d’aquí, els mitjans de comunicació s’hi interessen, la cosa agafa volada, es produeix un creuament de desqualificacions i es crea un gran rebombori. I és aquí on som ara: pentinant la gata en comptes de parlar de com materialitzaran la llibertat de Catalunya els partits independentistes. Els militars en saben molt, d’això. En diuen ‘maniobres de distracció’.
Si el
lector em permet, voldria fer dues consideracions. Una, sobre la
maniobra de distracció; l’altra, sobre els valors democràtics. En el
primer cas, hem de tenir present que el retorn del president Puigdemont
ha tornat a posar en primer pla el tema de la independència, cosa
altament enutjosa per a aquells que, dient-se independentistes, no sols
no tenen cap intenció de fer-la realitat sinó que s’han mostrat
absolutament submisos davant el govern espanyol. Esquerra, concretament,
se sent molt còmoda allà on pot desviar l’atenció amb qüestions
autonomistes, però en un marc centrat exclusivament en la independència
adopta la vella divisa del doctor Soler en les seves sessions de
psicopatologia conjugal: «Quan la dona et diu “hem de parlar”, el millor
que pots fer és no ser-hi».
Som, per tant, davant d’u
L’altra consideració que vull fer sobre l’aplicació de la censura a Sílvia Orriols és la següent: no es pot defensar la democràcia amb mitjans antidemocràtics, no es poden defensar els drets humans violant els drets humans. I la mordassa els viola. Darrere d’aquesta praxi hi ha sempre, a més d’hipocresia, un gran dèficit de cultura democràtica. O, en el millor dels casos, una profunda manca de reflexió. Jo no conec personalment la senyora Orriols. La meva posició amb relació a la immigració la vaig expressar clarament en el llibre “Nosaltres, els catalans” (2008) i en l’obra teatral –també publicada en llibre– “Onze, Nou, Catorze” (2013), que acaba amb la incorporació de Catalunya a les Nacions Unides i amb un discurs d’agraïment en boca de qui ostenta la presidència del país, que és una dona, la primera en tota la història, i de pell negra. I és que la presidenta de Catalunya és una catalana nascuda al Senegal.
Dit això, no és admissible que algú
pretesament demòcrata empri la mordassa, que és l’eina més definitòria
de la dictadura, per prohibir la
llibertat d’expressió, que és el
dret més bàsic de la democràcia. El dret d’expressar idees, siguin les
que siguin, és un dret inalienable. Si allò que s’expressa és mentida,
es desmenteix amb dades; si allò que s’expressa es difamatori, el
difamat pot portar la difamació als tribunals. Decidir qui té dret i qui
no té dret a expressar-se és una mesura dictatorial, mai democràtica.
No és vàlid posar mordasses pretextant que l’opositor diu coses que
s’allunyen de l’ortodòxia; justament és en la llibertat de dir-les, que
es mesura el nivell democràtic d’un país. Altrament, estaríem parlant
del mateix pretext que fa servir l’Estat espanyol per criminalitzar
l’independentisme i emmordassar-lo. És en nom de l’ortodòxia espanyola,
que l’Estat emmordassa el poble català i requisa les urnes que no li són
favorables. No, amics. No s’hi val blasmar l’encara vigent Llei
Mordassa o el projecte d’il·legalització de partits i emmordassar,
alhora, la gent que no et cau bé. Les idees es rebaten amb idees, els
arguments es rebaten amb arguments. La mordassa és el recurs de
l’inepte, de l’impotent. Una altra excusa que hom fa servir per
legitimar la mordassa és la de la bona causa, és a dir, pel bé de la
societat, per preservar les seves virtuoses oïdes de les paraules d’un
discrepant molt abrandat. És una excusa, aquesta, que palesa una
mentalitat autoritària segons la qual la gent és tan infantil, tan
ignorant, tan manipulable, tan incapaç de discernir per si mateixa, que
necessita ser tutelada. Doncs no. Des de la més absoluta radicalitat
democràtica, la senyora Sílvia Orriols té dret a expressar les seves
idees; que és el mateix dret que té la gent de no escoltar-la, si no
vol, o de matisar-la, o de rebatre’n els arguments.
Retornant, doncs,
al cas específic dels atacs que ha sofert l’ANC de Sabadell, arran de
l’organització d’una roda de partits per conèixer el seu programa
independentista, crida l’atenció la complaença amb què s’ha rebut
l’entrevista de Gemma Nierga a Sílvia Orriols a TVE. Es veu que si qui
convoca és un element del sistema (TVE), no hi ha cap problema; però si
qui convoca és un dissident (ANC) aleshores sí, aleshores salten les
alarmes. Hom potser dirà que el cas de TVE i el de l’ANC de Sabadell no
són comparables, ja que en el primer l’entrevistadora podia replicar,
mentre que en el segon, això no es podia fer. Fals. Tota xerrada pública
té torn de preguntes al final i s’hi pot replicar lliurement. Tampoc no
és admissible que s’acusi l’ANC sabadellenca de permetre que Aliança
Catalana tingui minuts de projecció. El centenar d’assistents (encara
que en siguin dos-cents) a aquest acte, són una engruna comparats amb la
projecció de l’entrevista de 33 minuts de Gemma Nierga a TVE. Com és,
doncs, que els zeladors de l’ortodòxia criminalitzen l’ANC i fan els
ulls grossos davant TVE? Consti, com dic, que em semblen tan legítimes
l’entrevista de Nierga com la invitació de l’ANC de Sabadell.
Durant
una bona colla de segles, el nom de ‘Déu’ ha estat el lema que el món ha
emprat per justificar la desmesura. Invocar Déu, erigir-te’n en
portaveu, per tal d’atacar, anorrear, castigar o censurar, et donava
carta blanca per fer la teva santa voluntat. La cançó “With God on Our
Side” (Amb Déu al nostre costat), que Dylan va publicar el 1964,
al·ludeix a aquesta qüestió. Ara, en alguns llocs, encara es combat en
nom de Déu; en altres, com el nostre, Déu ha estat substituït per
‘llibertat’ i per ‘democràcia’, indistintament. Ara s’ataca, s’anorrea,
es castiga o se censura com abans, però es fa en nom de la ‘llibertat’ i
de la ‘democràcia’. I els qui diuen coses que no ens agraden han de ser
emmordassats. No cal esperar que delinqueixin. Pel sol fet de pensar
com pensen i de dir allò que pensen, ja ens donen motius més que sobrats
per emmordassar-los. Apliquem la llei mordassa perquè som demòcrates. I
tot el que fa un demòcrata és democràtic per definició. En altres
paraules: la llei mordassa és democràtica si l’aplico jo.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/lanc-de-sabadell-silvia-orriols-i-la-censura-832772/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada