Els termes ‘fuga’, ‘fugat’ o ‘fugida’ i el president Puigdemont

 

 

OPINIÓ

 

 

"Quan la justícia esdevé tribunal polític, només és un contuberni feixista que arriba a intentar transmetre la idea que l’independentisme català és terrorisme"

 

 

 

 

 

Víctor Alexandre 

3/09/2024

 

 

 

 

El tracte inculpatori que els grans mitjans de comunicació de Catalunya –TV3, Catalunya Ràdio i RAC1–, estan dispensant al president Puigdemont, mitjançant els termes “fuga”, “fugat” o “fugida”, per relatar el seu retorn a Waterloo és altament reprovable des de diversos angles, però especialment de dos: el de la professionalitat i el de l’ètica. M’explicaré. Es pot admetre en boca de tertulians d’ideologia nacionalista espanyola (de dretes o d’esquerres), ja que atacar la llibertat de Catalunya forma part de les seves misèries i són veus que només es representen a si mateixes. Però és inadmissible en veu de presentadors, redactors o col·laboradors, atès que, a diferència dels primers, són representants del mitjà per al qual treballen; és a dir, són, per entendre’ns, la veu de la casa. I la ‘casa’, per principi, sobretot si és pública o rep subvenció pública, no pot emprar mai un llenguatge tendenciós o de criminalització subliminar que estigmatitzi una persona. I encara menys, és clar, una persona innocent que es mou lliurement per Europa i que només és perseguida en un Estat regit per tribunals i jutges d’ideologia franquista per mitjà de delictes inventats, proves fabricades, trames falses i odi, molt d’odi, un odi ferotge a tot allò que qüestioni el dogma sagrat de la unitat d’Espanya.

TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 tenen el deure d’emprar un llenguatge neutre, un llenguatge que no sigui transmissor d’un missatge ideològic en favor d’un posicionament polític que, de manera sibil·lina, acosti l’audiència a aquest posicionament i l’empenyi a veure la persona estigmatitzada a través dels ulls dels seus enemics. Un periodisme que fa això no és periodisme. I si algú ho fa un dia, sense mala fe, només per simple (i preocupant) manca de reflexió, és la direcció de l’emissora qui li ha de recordar

els punts bàsics de la professió. Repeteixo que no estem parlant d’opinions personals signades com a tals, estem parlant de les veus oficials d’unes emissores i dels seus serveis informatius. És l’audiència qui ha d’adjectivar, no el periodista. Resulta ben significatiu, d’altra banda, que tot el zel que posen aquestes emissores a l’hora d’informar mitjançant un llenguatge inclusiu (substituint vel islàmic per vel, raça gitana per ètnia gitana, indigent per sense sostre, pisos pastera per pisos sobreocupats, fer l’indi per fer ximpleries, etc.) desapareix per art d’encanteri quan el subjecte és el president Puigdemont. No es tracta, doncs, de cap error ni de cap oblit, es tracta d’una praxi deliberada, una praxi perfectament conscient del seu caràcter inculpatori i estigmatitzador.

 

Un exemple paradigmàtic recent el tenim en un informatiu de la setmana passada de Catalunya Ràdio, en què el redactor ens va parlar d’“arribada i fugida de Puigdemont”, expressió aquesta que, a banda de culpabilitzar la persona, transmet el següent enfilall de missatges subliminars: el president Puigdemont hauria d’haver estat detingut; el president Puigdemont s’hauria d’haver deixat detenir; el president Puigdemont no hauria d’haver retornat a la llibertat; el president Puigdemont, ara mateix, hauria de ser en una presó espanyola… Doncs bé, que aquest sigui el missatge de Catalunya Ràdio és greu, molt greu, perquè denota que està lluny, molt lluny, dels principis de rigor periodístic que he esmentat més amunt. Malauradament, és un tractament sistemàtic que converteix els mitjans en instruments al servei no pas de l’audiència, sinó del poder. Els converteix, a la fi, en agents del poder amb la missió d’apropar el punt de vista de la ciutadania al punt de vista del poder. I això ni és professional ni és ètic. Això és l’antítesi del periodisme.

Formen part d’aquesta mateixa visió del poder les infames declaracions de l’exconseller d’Interior Joan Ignasi Elena, del director general de la policia, Pere Ferrer, i del comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, el 9 d’agost passat, criminalitzant el president Puigdemont, insultant-lo, tractant-lo de delinqüent i escopint sobre la seva persona per haver-los deixat en ridícul. Elena, Ferrer i Sallent, tres sinistres personatges, indignes dels càrrecs en què el poder els va situar. Sinistres en tota la seva extensió, perquè estem parlant dels responsables –a més de Pere Aragonès i del govern d’Esquerra Republicana– de desplegar un operatiu antiterrorista amb talls de carreteres, escorcolls de vehicles, llançament de gas pebre contra la gent que havia aplaudit el president Puigdemont, carregant violentament contra ella com si fossin vàndals i muntant una operació Gàbia (inèdita des de la Transició, amb una única excepció) pròpia de països totalitaris per detenir una persona acusada del crim més espantós de la història: haver posat les urnes al servei de la ciutadania.

Fàstic és el que vaig sentir davant d’aquella conferència de premsa, fàstic pel que escoltava i fàstic en veure persones tan indignes com Elena, Ferrer i Sallent degradaven vilment les institucions del meu país. I per si no n’hi hagués prou, empesos per la ràbia que els provocava veure’s retratats a la premsa internacional, es van lliurar immediatament a criminalitzar i perseguir els policies que en les seves vacances van escortar el president Puigdemont. Fins i tot, com si es tractés del govern de l’antiga Alemanya de l’Est, van detenir un d’aquests policies pel procediment d’espiar-li una conversa privada. Estic parlant dels mateixos dirigents que, en detenir il·legalment un d’aquests escortes voluntaris, el van sotmetre a un tracte vexatori al calabós despullant-lo i escorcollant-lo de manera integral, a més de retenir-lo tota la nit i suspendre’l de feina i sou. Deia Pere Ferrer, director general de Policia i transgressor flagrant dels drets democràtics més elementals, que els escortes del president Puigdemont “no mereixen vestir aquest uniforme”. Qui no mereix dirigir res que tingui a veure amb els valors democràtics és vostè, senyor Ferrer. Res de res. N’és indigne. És el Govern de Catalunya qui, per principi, hauria d’oferir escorta oficial al president Puigdemont per protegir-lo d’un atemptat. Llevat, és clar, que experimentin un plaer morbós (tot indica que sí) posant la seva vida en perill.

Un altre vessant de la qüestió, i que també forma part de la manca de rigor periodístic, és el de posar el focus informatiu en la persona innocent, però presentant-la com a “fugitiva” de la “justícia”, tot deixant a les fosques el veritable moll de l’os de la notícia, que és la prevaricació d’un jutge obsedit a violar els drets fonamentals d’un ciutadà. Els serveis informatius de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 han transmès fil per randa el missatge espanyol de Pablo Llarena (igual a justícia), Mossos (igual a aplicació de la justícia) i president Puigdemont (igual a fugat de la justícia). Ningú no ha dit que el veritable delinqüent és Pablo Llarena, ja que és un delicte gravíssim que un jutge incompleixi la llei; és un delicte gravíssim que un jutge s’inventi delictes per satisfer la seva libido empresonant una persona a mesura que la justícia europea li va tombant totes les acusacions. És un delicte assetjar persones en qualsevol àmbit de la vida, però assoleix les màximes cotes de gravetat quan l’assetjador és algú que ho fa des del poder de l’Estat. 

En tota l’escala social, si hi ha algú que no pot delinquir mai, si hi ha algú que ha de deixar la seva ideologia a casa –per irreprimiblement franquista que sigui, com és el cas–, és un jutge, ja que quan la justícia esdevé tribunal polític i persegueix les persones en funció de les seves idees, ni és justícia ni és res. És només un contuberni feixista que, en el cas espanyol, arriba a l’extrem d’intentar transmetre al món la idea que l’independentisme català és terrorisme. No sé si el lector se n’adona, però és tan repugnant, això, tan diabòlic, que cap periodista demòcrata hauria de comprar-ne el relat. I es compra, aquest relat. Ho negaran, però es compra. Evidentment, a l’estil català, és a dir, revestit de prudència, d’eclecticisme, d’equidistància, de llenguatge políticament correcte i bla, bla, bla…, però es compra. Només cal veure el linxament que els mitjans esmentats han dedicat a Laura Borràs, expresidenta del Parlament de Catalunya, i l’afecte, la cura i la consideració que dispensen a Begoña Gómez, muller de Pedro Sánchez, president del govern espanyol. A la primera, la condemnen cada vegada que pronuncien el seu nom; a la segona, la presenten com a víctima del lawfare. No dic pas que no pugui ser-ho. Però és la mateix lawfare que vol destruir políticament Laura Borràs.

En tractar el president Puigdemont de “fugat” o “fugitiu” (exactament la mateixa terminologia de Vox, ves per on) TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 adjectiven, i en adjectivar violen un principi periodístic, que s’agreuja en aquest cas, atès que donen per fet que el president Puigdemont s’havia d’haver lliurat al jutge prevaricador, s’havia d’haver deixat detenir pels Mossos del govern d’ERC per donar una alegria a la cúpula del partit, més frisosa encara que Llarena, de veure’l entre reixes a Madrid. Han comès un error, però, i és el de subestimar la intel·ligència del president Puigdemont, un polític que ha demostrat tenir té més dignitat que tots ells plegats. El principi a defensar per tot demòcrata és el de la llibertat i, per tant, la negativa a deixar-se detenir per un poder opressor no és només un dret, és també, per damunt de tot, un deure conseqüent amb els valors expressats en la Declaració Universal dels Drets Humans. Que hi hagi catalans que encara no entenguin això, potser s’explica pels resultats de l’informe PISA.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/els-termes-fuga-fugat-o-fugida-i-el-president-puigdemont-896540/