OPINIÓ
Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 20 d'octubre de 2026. 05:30
Temps de lectura: 6 minuts
Els partits van prenent posicions després de l'avançament de les eleccions espanyoles, que tocaven el 2027, al pròxim 29 de novembre, decretat pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez. En el cas de les formacions catalanes, totes s'han afanyat a posar-se en mode electoral per mirar de no perdre passada i algunes ho han fet amb moviments inesperats que afegeixen atenció addicional a una contesa clarament decantada, segons totes les enquestes, a favor del bloc PP-Vox. Descomptats, d'una banda, el PSC —com a marca del PSOE que és, a Catalunya amb Jordi Hereu aquesta vegada al capdavant— i els Comuns —comparses del nou Front Ampli que encapçala, això sí, Ada Colau—, i de l'altra la CUP —que s'estima més no presentar-s'hi per no tornar a fer el ridícul de no sortir— i Aliança Catalana —que sempre ha dit que a Madrid no hi havia d'anar a fer res— l'oferta es concentra en JxCat i ERC.
Tots dos partits es disputaran el gros del vot catalanista, tenint en compte que una part molt important d'aquest, el més clarament independentista, es tornarà a quedar a casa com ja havia fet el 2023, bé perquè cap de les opcions que es presenta no li fa el pes, bé perquè la que li'n faria no es presenta. Els qui que no vagin a l'abstenció, doncs, se'ls repartiran entre les sigles de Carles Puigdemont i d'Oriol Junqueras, tret dels que sigui capaç de recollir l'Alhora de Jordi Graupera, que si fa com a les eleccions catalanes del 2024 seran 14.000 sufragis llençats. Qui de moment sembla que ho tingui tot més de cara és JxCat que, a rebuf del retorn del seu líder a Catalunya —encara que no es produeixi fins passada la votació— després de nou anys d'exili un cop se li hagi aplicat l'amnistia de manera efectiva i mantenint Míriam Nogueras de cap de cartell, pot experimentar una pujada d'alguns escons, lluny, en tot cas, dels millors registres de l'època del seu predecessor principal, CiU.
Aquesta bona impressió, tanmateix, ha quedat enterbolida per un moviment tan inesperat com difícil de justificar: l'acord amb Marta Pascal i el seu Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), una força absolutament residual –4.560 vots a les eleccions catalanes del 2021, l'única vegada que s'ha sotmès al veredicte de les urnes—, per anar junts en el nou cicle electoral que comença amb els comicis espanyols del 29 de novembre i continua amb els municipals del 2027, els catalans del 2028 i els
europeus del 2029. Més enllà de la voluntat de JxCat de reagrupar la diàspora convergent fragmentada després de la ruptura entre CDC i UDC, la maniobra —que contrasta amb el trencament amb els Convergents de Germà Gordó— posa sobre la taula una sèrie de dubtes al voltant de quin és el paper real que vol jugar el partit del 130è president de la Generalitat a partir d'ara. Es tracta, sigui el que sigui, d'un cas ben curiós, que demostra que la política fa moltes voltes i que sobretot en el pla més personal és una activitat d'aquelles en què mai no es pot dir que d'aquesta aigua no en beuré.Marta Pascal va despuntar de ben jove com a presidenta de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) —les joventuts de CDC— i aviat va ser situada com a portaveu de la formació que llavors liderava Artur Mas. En el congrés de refundació del partit —el juliol del 2016—, propiciada per l'escàndol que Jordi Pujol i la seva família havien tingut diners amagats del fisc espanyol a Andorra, va ser un dels quadres que va boicotejar l'elecció del nou equip de direcció que l'aparell del 129è president de la Generalitat havia previst que es fes càrrec del partit sortint i que havia d'encapçalar Jordi Turull com a secretari general. Va ser així com es va convertir en coordinadora general de l'hereu de CDC que acabaria sent el PDeCAT. El mandat no va ser mai plàcid, però se li va complicar singularment a partir de final del 2017 arran de l'exili de Carles Puigdemont a Bèlgica després del fiasco de l'aplicació del resultat del referèndum del Primer d'Octubre. Ella volia que el líder destronat per la intervenció de l'autogovern amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució se sotmetés a les directrius del partit i ell volia exactament el contrari i anar per lliure, perquè el partit li feia nosa.
Marta Pascal li va plantar cara de Barcelona estant, però en va sortir escaldada. Els perdedors del congrés de refundació de CDC es van aliar amb l'exalcalde de Girona i no van parar fins que van aconseguir fer-la fora del pont de comandament el juliol del 2018, en una assemblea general especialment agra en què ella es va resistir a marxar fins a l'últim minut i va acabar fent-ho plorant. Va continuar al PDeCAT fins que poc abans de l'escissió cap a JxCat se'n va anar i va fundar, el juny del 2020, el PNC, del qual és secretària general. Era jove i tenia una llarga carrera política al davant, però vist amb perspectiva la impressió és que potser va voler córrer massa. Ara s'haurà de tornar a entendre amb aquells amb qui s'havia enfrontat: de moment ja s'ha fet la foto de benvinguda amb Jordi Turull com si res no hagués passat i aviat se suposa que li tocarà fer el mateix amb Carles Puigdemont després d'haver-lo deixat com un drap brut. Però, al marge del component personal, quina és la clau política del retorn —talment com la filla pròdiga que entra de nou a la casa del pare— de Marta Pascal a l'òrbita de JxCat?
" Les expectatives de JxCat i ERC es basen en una premissa falsa. Com que a aquestes eleccions espanyoles Aliança Catalana no s'hi presenta, tothom dona per fet que els votants de l'alcaldessa de Ripoll no castigaran, d'una banda, JxCat i donaran suport, de l'altra, a Vox. Res més lluny de la realitat
El seu sempre ha estat un perfil moderat, pactista, dels que recepten calma i tranquil·litat en això del camí cap a la independència perquè descarta la via unilateral i defensa l'entesa amb Espanya, partidària del suport el 2018, en contra del criteri del 130è president de la Generalitat, a la moció de censura de Pedro Sánchez que va derrocar l'aleshores president del govern espanyol, Mariano Rajoy. I si cal fer cas d'unes declaracions que circulen per les xarxes socials —heus aquí probablement el perquè de tot plegat—, ella té clar que JxCat ha de combatre l'extrema dreta i, per tant, s'ha d'enfrontar, diu, amb Aliança Catalana, no fer-li el joc. Si el propòsit real de la reincorporació és aquest, Marta Pascal és la persona idònia, perquè de verbositat a l'hora d'expressar-se no li'n falta i pot ser, en aquest sentit, una bona contrincant de Sílvia Orriols. Ara bé, la coherència de tot plegat amb la voluntat d'esdevenir la força que ocupi el carril central del catalanisme —es fan dir "els del mig"— no quadra per enlloc, en especial perquè, a part de xerrameca buida, no queda clar si hi haurà res més. De fet, l'acte d'aprovació de les llistes dissabte passat amb una escenificació de vergonya aliena no presagia res de bo.
Qui més enrevessat té el panorama és ERC. Incapaç de desfer-se d'un candidat, Gabriel Rufián, que en aquests moments li resta més que no pas li suma, la formació d'Oriol Junqueras es veu obligada a lidiar amb un pacte amb Podem —Podemos a Espanya— que al partit de Francesc Macià i Lluís Companys ni li va ni li ve. Encara més, arran de la insistència del de Santa Coloma de Gramenet a explorar un acord amb els Comuns, tot i que aquests ja estaven compromesos amb l'anomenat Front Ampli que han format conjuntament amb Sumar, Izquierda Unida i Más Madrid i que lidera Ada Colau, ERC s'ha acabat veient ficada, tot i el fracàs de l'operació, en un embolic que hipoteca els resultats del nou cicle electoral que comença justament amb els comicis espanyols del 29 de novembre. Gabriel Rufián fa temps que va dir que es volia presentar al capdavant d'una candidatura unitària de les esquerres a l'esquerra del PSOE i, per bé que el partit li va deixar clar que aquesta no era la seva opció, ell hi ha continuat insistint fins a l'últim alè.
A això cal afegir-hi la pressió exterior, sobretot dels mateixos Comuns, perquè ERC s'ho repensés i acceptés formar part d'una gran coalició i fins i tot encapçalar-la, atès que, en aquest supòsit, l'exalcaldessa de Barcelona hauria fet un pas al costat. Una pressió des de dins i des de fora que, en qualsevol cas, ha actuat talment com una pinça. La conseqüència, a tres setmanes del començament de la campanya electoral, és que el desenllaç de la maniobra ha provocat, en el millor dels casos, un desgast que a la formació d'Oriol Junqueras no ha fet sinó perjudicar-la, sobretot perquè s'ha tractat d'un estratagema fet en clau espanyola i no catalana que, en la mesura que no ha sabut controlar i que hi ha hagut instants que semblava que se li escapava de les mans, segur que li passarà factura. I és que pretendre que bastir un front d'esquerres d'àmbit espanyol és imprescindible per frenar l'extrema dreta és un argument que, a més d'erroni, cansa.
Les expectatives de JxCat i ERC es basen, però, en una premissa falsa. Com que a aquestes eleccions espanyoles Aliança Catalana no s'hi presenta, tothom dona per fet que els votants de l'alcaldessa de Ripoll no castigaran, d'una banda, JxCat i donaran suport, de l'altra, a Vox. Res més lluny de la realitat. Els electors que hagin pres la decisió de votar la força de Sílvia Orriols més endavant —a les municipals i sobretot a les catalanes— ara seran senzillament dels qui s'abstindran, de manera que no afavoriran JxCat, però tampoc Vox, perquè, malgrat l'equiparació interessada que fan la resta de partits, no hi ha res més oposat a Aliança Catalana, que vol anar-se'n d'Espanya, que la formació de Santiago Abascal, que vol fer desaparèixer Catalunya i els catalans del mapa. A Espanya potser sí que el PP i Vox tindran majoria, però a Catalunya segur que no. Així que tant els uns com els altres farien bé de comptar amb les seves pròpies forces i de no refiar-se de cap fals conte de la lletera.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada