L’amnistia del PP

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 17 de gener de 2024. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

 

 

 

A Catalunya passa que —molt de tant en tant, potser una sola vegada cada lustre— aquesta curiosa forma biològica anomenada convergent va i ens diu la veritat. Quan succeeix l’efemèride en qüestió, no ens posem optimistes, l’afectació acostuma a sorgir d’una espècie de descuit mig freudià que no té res d’honest ni d’intencional. Així s’esdevingué quan Artur Mas, el Molt Honorable que ha tingut sempre la innegable virtut d’intercanviar l’astúcia per la mentida, afirmà que un dels principals beneficiats de l’amnistia seria el PP. Mas no es referia, òbviament, als policies que visitaren Catalunya per tustar la padrina i deixar inerts l’ull o la pebrotera d’algun conciutadà, ni tan sols als comandaments policials que els enviaren al Port de Barcelona amb aital missió; pensava, òbviament, en les altíssimes instàncies del PP i, encara més en concret, el cenacle de Mariano Rajoy.

Com us podeu imaginar, les declaracions del Molt Honorable 129 s’expliquen pel seu narcisisme malaltís de to victimista. Per resumir-ho de forma breu, l’antic president pensa que fins i tot una cosa tan encarcarada com el periodisme (i la justícia!) espanyol certificarà la guerra bruta de Rajoy contra la seva persona. Impartida la justícia divina, Mas podria dir finalment que Espanya va allunyar-lo de la Generalitat amb molt més frenesí que la CUP, amb la qual cosa es mostraria davant tot déu com una espècie de president restituït (al nostre país, tot i que ara sembli conya, els nostres polítics havien promès

això de la restitució dels càrrecs electes com una cosa que aniria més enllà dels efectes simbòlics). Com ha palesat manta vegada, l’Astut és un polític que —així ho diria Joan Fuster, encardant-se de Protàgores— sempre acaba creient-se que ell és la mesura de totes les coses.

Rajoy i el PP van fer la feina bruta a Sánchez amb el 155 (regalant-li un independentisme absolutament mesell) i ara el president espanyol remata la jugada amb una amnistia que el pacificarà durant uns quants anys

A pesar de tanta conya, la profunditat del que va dir Artur Mas resulta molt més interessant. A un nivell de política autonòmica, l’expresident de la Generalitat sap perfectament que —en cas de necessitar els vots de Junts per aterrar a la Moncloa— un polític regionalista simpàtic com Alberto Núñez no hauria tingut cap problema per signar l’amnistia punt per punt. De fet, a Feijóo ja li estaria bé que Junts tornés al peix al cove de sempre perquè, de cara a la governabilitat d’Espanya, s’hi entendria molt millor que amb els friquis de Vox. En aquest sentit, si Sánchez arriba a perdre la trona, el PP es beneficiaria de l’indult general per situar el marcador a zero amb el nacionalisme català de la mateixa manera que Aznar va fer amb Pujol al pacte del Majestic. Al capdavall, abans de l’aventura del 9-N, l’únic que Mas va demanar Rajoy era la mateixa espècie de “finançament singular” que vol Pere Aragonès.

Però els beneficis de l’amnistia per al PP poden ser encara més substancials que un simple retorn a la politiqueria. Per explicar-ho va molt bé pensar en la misteriosa resurrecció que ha tingut l’Operació Catalunya a la premsa del país i la suposada troballa segons la qual Rajoy hauria tingut informació de totes les contorsions fraudulentes del seu ministre Fernández Díaz (un exemple de breaking news absurd, car, com sap fins i tot un napbuf, l’expresident espanyol coneixia de sobres tot allò que es manegava a la cúpula policial de la seva administració). Les notícies —o, en aquest cas, l’absència d’una notícia— sempre s’expliquen per l’oportunisme del context: si ara es ressuscita l’Operació Catalunya és només perquè l’independentisme pugui demanar la implicació de Sánchez en la cacera legal contra el PP i també perquè els partits catalans s’exercitin en l’art del victimisme.

De fet, quan Sánchez declarava fa pocs dies que caldria investigar a fons les clavegueres de l’Estat (amb un esforç notori perquè no se li escapés el riure), el president sabia perfectament que Rajoy i els seus ministres poden respirar ben tranquils, perquè ell no mourà ni un sol dit a fi que paguin la seva negligència. Al límit, Rajoy i el PP van fer la feina bruta a Sánchez amb el 155 (regalant-li un independentisme absolutament mesell) i ara el president espanyol remata la jugada amb una amnistia que el pacificarà durant uns quants anys. Guanyi qui guanyi en el futur, com saben bé a Madrit, la qüestió sempre acaba essent aplanar el terreny perquè l’Estat no hi surti perdent; mentre Espanya compleix amb la feina que ha de fer un estat —a saber, sobreviure al cost que sigui— aquí tenim Xavier Trias fent el ploricó perquè considerava Mariano Rajoy un amiguet seu.

Al PP no només va fallar-li l’aritmètica electoral a les darreres eleccions. La crida a una revolta funcionarial-ciutadana d’Aznar ha fracassat notòriament i la seu de Ferraz ja torna a viure ben tranquil·la sense la presència de cayetanos. Al PP només li queda abraçar una amnistia que també és seva, condició de possibilitat perquè recuperi la centralitat política. Si no ho fa, només continuarà col·leccionant cadàvers polítics com Feijóo i coincidint a la foto amb banderes preconstitucionals (cosa que als seus amics d’Europa els fa ben poca gràcia). Ara per ara, Rajoy no necessita ser fort; només continuar gaudint de la seva jubilació funcionarial, qui sap si ben cofoi d’haver aturat allò que només ell i la dreta espanyola veien com un intent prou seriós de cara a trencar la unitat d’Espanya. Ai, angelet meu.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/amnistia-pp-bernat-dedeu_1146851_102.html