Per què vas anar a la presó, Oriol?

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 1 d'abril de 2026. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

Aprofitant la presentació de l’últim llibre de l’experiodista Francesc-Marc Álvaro (un home a qui la condició de diputat encara li regala prou temps per escriure) i desestimant el front d’esquerres espanyol proposat per Gabriel Rufián, Oriol Junqueras, preguntat sobre l’afer, s’animà a proclamar que "vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau sigui diputada en una llista d’Esquerra". He de confessar que en un país com el nostre, curull de castrati de la política i on tothom xerra en sordina, l’estirabot del capatàs republicà em va fer somriure, encara que el bravado de l’Oriol no respongui a una voluntat expressa de marcar paquet, sinó més aviat al desig d’abraçar omnívorament la condició victimària i, ja que hi som, d’assumir que —contra tot el que es repetí fins a la nàusea en temps del procés— això d’anar a la presó o de fotre el camp a l’exili fou una heroïcitat de cobrament a destinació.

D’ençà del 9N i de la posterior creació de Junts pel Sí, Junqueras no només va jurar-se que els convergents mai més no li aixecarien la camisa, sinó que, ja des de la presó, va començar una croada per ser exactament on som. Per molt que els juntaires facin més soroll a Madrit, i Míriam Nogueras hi llueixi aquella cara que hom imposta quan està encantat d’escoltar les seves pròpies frases, el virregnat català és patrimoni de l’amo d’ERC. Així doncs, vist que els actuals líders catalans ja només serveixen per mercadejar pressupostos i inventar-se societats mixtes dels trens, Junqueras sempre preferirà una

Opinió : Qui ens ha dut als vuit milions? Via Bernat Dedèu

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dilluns, 23 de març de 2026. 05:30
Temps de lectura: 2 minuts 

 

 

Finalment, sembla que les converses de sobretaula arran del fenomen de la immigració a Catalunya han acabat monopolitzant la discussió política entre els partits. Ara per ara, el tauler és on volia Aliança Catalana; en efecte, ja no resulta cap mena de tabú que hom es pregunti si el país (després de passar de sis a vuit milions d’habitants en pocs lustres, i amb una perspectiva de més creixement) serà capaç de mantenir l’estat del benestar i la qualitat dels serveis públics intactes. Fins i tot el PSC ha acabat sucumbint a la qüestió, si fem cas a la recent entrevista del conseller Dalmau al Diari ARA on qualificava d'“irresponsabilitat passar de 6 milions d’habitants a 8 sense fer ni trens, ni carreteres, ni hospitals.” Tot això, només faltaria, el nostre vicepresident a l’ombra ho ha dit com si el PSC, durant aital creixement, no hagués manat a la Gene ni a les diputacions o els consistoris.

De fet, això podria semblar una sortida d’armari del PSC per contrarestar el fenomen Orriols. En part és així, perquè als socialistes ja els està bé fer servir la immigració com a flotador polític i presentar-se als pròxims comicis del Parlament sota el lema “si tu no hi vas, els feixistes venen.” Però val a dir que,

Els altres Víctor Font

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 18 de març de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts

 

 

 

 

Del resultat de les eleccions a can Barça ja no cal dir-ne gaire cosa, car la victòria landslide de Joan Laporta ho diu tot. En aquest article tampoc vull fer sang de Víctor Font, a qui considero un bon barcelonista, tan ardit com mal aconsellat per gent més aviat justeta i curulla de ressentiment. És en això últim que voldria fixar-me; a saber, en tot aquest corrent periodístic, esportiu, d’opinió i etcètera que ha acabat transformant un candidat (o excandidat, com ell diria!) la mar de presentable en un home corsecat per la rancúnia. Abans de les eleccions, ja vaig dir a en Víctor que, si s'envoltava de gent profundament acomplexada, com Antoni Bassas o Xavier Bosch (de penya, en definitiva, a qui el país ha donat mantes oportunitats i que no ens ha recompensat amb una sola idea que valgui la pena), no només fracassaria en aquest passat intent, sinó que mai més no podria tornar a concórrer a uns comicis.

Ja veus que tenia raó, Víctor. La victòria de Laporta no és només un indicador que el soci del Barça torna a apostar per la fantasia i l’esperit guanyador. És sobretot una bufetada contra part de l’establishment periodístic de Barcelona, una caterva de plomaires esportius profundament indocumentats que ja escopien la mateixa bilis contra Cruyff i Guardiola. Quan hom es dedica a viure a l’ombra de

'Pressing' Junqueras

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 25 de febrer de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

  

 

 

 

 

 

 

La política catalana dels últims anys ha normalitzat l’acte del pressing com una forma dubtosament efectiva d’ofegar els companys de militància indepe. Durant molts anys, el recipient predilecte d’aquesta martingala fou la CUP, que patí l’asfíxia política-mediàtica perquè s’investís Artur Mas i també amb els intents posteriors de perpetuar el poder convergent dins del sobiranisme, especialment amb la fallida opció presidencial de Jordi Turull. Però, si filem més prim a nivell històric, la diana predilecta del pressing ha estat Esquerra i, més en concret, el seu líder (vitalici?) Oriol Junqueras, que s’empassà l’ale-hop de Mas per convertir el 9N en una macroenquesta curulla d’estelades i durant la consegüent creació de Junts pel Sí, aquell artefacte ple d’ingenuïtat i de teòrics líders de conviccions sòlides com ara Gabriel Rufián que tenia l’objectiu d’assolir la secessió dins el marc de l’autonomia.

Aquest ritornello nacional ha tornat a ressuscitar amb el desafiament de Salvador Illa a Oriol Junqueras arran de l’aprovació dels pressupostos que el Govern és a punt d’enllestir de cara a la seva tramitació parlamentària. Les motivacions del Molt Honorable són diàfanes; després d’unes setmanes de claríssim desgavell, posar ordre als números de la tribu seria una forma meravellosa de tornar a la pax autonòmica i, al seu torn, el president podria regalar-se el plaer de donar lliçons d’estabilitat al seu mentor Pedro Sánchez. No és gens estrany que,

Opinió : Buit de poder

 

 

 

 

Bernart Dedèu

Barcelona 04/02/2026 

 

La crisi ferroviària no només ha demostrat la incompetència del PSC per gestionar l’autonomia (després d’una setmana de col·lapse, eslògans com “el Govern de tothom” o “Catalunya en marxa” són carn d’acudit), sinó també la impossibilitat d’administrar amb la mínima decència aquest país nostre des d’una estructura com la Generalitat, que fou dissenyada per Espanya amb l’objectiu de castrar-nos la vida beata. Ahir mateix, la consellera de la baixa velocitat, Sílvia Paneque, tingué la decència de no fer més prediccions sobre quan Rodalies funcionaria al 100% (a saber, amb els retards de sempre). Contràriament, com si acabés d’arribar al càrrec tot just fa setmanes, la política llagosterenca declarà haver-se trobat la xarxa “en un estat lamentable, molt pitjor del que hauríem imaginat.” La qüestió important, Sílvia, no és com te l’has trobada; sinó per què coi has esperat un any a mirar-te-la.

Per si amb això no n’hi hagués prou, acceptant la submissió del Govern als dictats de Madrit (tot i que el ministre del ram encara tingui massa feina per visitar-nos), Paneque va suplicar al secretari d’Estat de Transports, Óscar Manzano, que tingui la bondat d’establir-se a Catalunya per resoldre la papereta. La cosa té certa gràcia,

Josep Guardiola i els poderosos

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Bernat Dedèu

Barcelona. Dilluns, 2 de febrer de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

Els catalans tenen una relació dolorosament íntima i simptomàtica amb el conflicte entre israelians i palestins. Per una banda, els nostres apologetes d’Israel acostumen a ser nanos convergents de mitjana edat per als quals a Catalunya manca moral d’estat (poc els importa, dit sigui de passada, que llurs opcions polítiques de partit sempre hagin acabat comerciant amb la nostra subjugació a Espanya) i admiren els jueus com aquella petita gran pàtria rodejada de sàtrapes que, repeteixen ad nauseam, “té tot el dret el món a defensar-se militarment” per moltes barbaritats que això comporti. Per altra banda, els palestins acostumen a ser la nineta dels quarantins encara adolescents de classe mitjana barcelonina vinguda a menos que troben en la derrota palestina (i les vexacions inacceptables envers els seus infants) un germanet bessó de la nostra persistent desfeta nacional.

Les dues tipologies de ciutadans tenen, només faltaria, molts matisos; cal recordar que molts catalans foren i són projueus perquè, fa molt de temps, aquella terra promesa era un dels indrets més progressistes i hippiosos de l’Orient Mitjà. Al seu torn, hi ha molta gent que viu la barbàrie de Gaza amb un dolor prou honest. Però diria que,