OPINIÓ
Bernat Dedèu
Barcelona. Dilluns, 2 de febrer de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts
Els catalans tenen una relació dolorosament íntima i simptomàtica amb el conflicte entre israelians i palestins. Per una banda, els nostres apologetes d’Israel acostumen a ser nanos convergents de mitjana edat per als quals a Catalunya manca moral d’estat (poc els importa, dit sigui de passada, que llurs opcions polítiques de partit sempre hagin acabat comerciant amb la nostra subjugació a Espanya) i admiren els jueus com aquella petita gran pàtria rodejada de sàtrapes que, repeteixen ad nauseam, “té tot el dret el món a defensar-se militarment” per moltes barbaritats que això comporti. Per altra banda, els palestins acostumen a ser la nineta dels quarantins encara adolescents de classe mitjana barcelonina vinguda a menos que troben en la derrota palestina (i les vexacions inacceptables envers els seus infants) un germanet bessó de la nostra persistent desfeta nacional.
Les dues tipologies de ciutadans tenen, només faltaria, molts matisos; cal recordar que molts catalans foren i són projueus perquè, fa molt de temps, aquella terra promesa era un dels indrets més progressistes i hippiosos de l’Orient Mitjà. Al seu torn, hi ha molta gent que viu la barbàrie de Gaza amb un dolor prou honest. Però diria que,
