'Pressing' Junqueras

 

 

OPINIÓ

 

 

Bernat Dedéu
Barcelona. Dimecres, 25 de febrer de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

  

 

 

 

 

 

 

La política catalana dels últims anys ha normalitzat l’acte del pressing com una forma dubtosament efectiva d’ofegar els companys de militància indepe. Durant molts anys, el recipient predilecte d’aquesta martingala fou la CUP, que patí l’asfíxia política-mediàtica perquè s’investís Artur Mas i també amb els intents posteriors de perpetuar el poder convergent dins del sobiranisme, especialment amb la fallida opció presidencial de Jordi Turull. Però, si filem més prim a nivell històric, la diana predilecta del pressing ha estat Esquerra i, més en concret, el seu líder (vitalici?) Oriol Junqueras, que s’empassà l’ale-hop de Mas per convertir el 9N en una macroenquesta curulla d’estelades i durant la consegüent creació de Junts pel Sí, aquell artefacte ple d’ingenuïtat i de teòrics líders de conviccions sòlides com ara Gabriel Rufián que tenia l’objectiu d’assolir la secessió dins el marc de l’autonomia.

Aquest ritornello nacional ha tornat a ressuscitar amb el desafiament de Salvador Illa a Oriol Junqueras arran de l’aprovació dels pressupostos que el Govern és a punt d’enllestir de cara a la seva tramitació parlamentària. Les motivacions del Molt Honorable són diàfanes; després d’unes setmanes de claríssim desgavell, posar ordre als números de la tribu seria una forma meravellosa de tornar a la pax autonòmica i, al seu torn, el president podria regalar-se el plaer de donar lliçons d’estabilitat al seu mentor Pedro Sánchez. No és gens estrany que,

Opinió : Buit de poder

 

 

 

 

Bernart Dedèu

Barcelona 04/02/2026 

 

La crisi ferroviària no només ha demostrat la incompetència del PSC per gestionar l’autonomia (després d’una setmana de col·lapse, eslògans com “el Govern de tothom” o “Catalunya en marxa” són carn d’acudit), sinó també la impossibilitat d’administrar amb la mínima decència aquest país nostre des d’una estructura com la Generalitat, que fou dissenyada per Espanya amb l’objectiu de castrar-nos la vida beata. Ahir mateix, la consellera de la baixa velocitat, Sílvia Paneque, tingué la decència de no fer més prediccions sobre quan Rodalies funcionaria al 100% (a saber, amb els retards de sempre). Contràriament, com si acabés d’arribar al càrrec tot just fa setmanes, la política llagosterenca declarà haver-se trobat la xarxa “en un estat lamentable, molt pitjor del que hauríem imaginat.” La qüestió important, Sílvia, no és com te l’has trobada; sinó per què coi has esperat un any a mirar-te-la.

Per si amb això no n’hi hagués prou, acceptant la submissió del Govern als dictats de Madrit (tot i que el ministre del ram encara tingui massa feina per visitar-nos), Paneque va suplicar al secretari d’Estat de Transports, Óscar Manzano, que tingui la bondat d’establir-se a Catalunya per resoldre la papereta. La cosa té certa gràcia,

Josep Guardiola i els poderosos

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Bernat Dedèu

Barcelona. Dilluns, 2 de febrer de 2026. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts 

 

Els catalans tenen una relació dolorosament íntima i simptomàtica amb el conflicte entre israelians i palestins. Per una banda, els nostres apologetes d’Israel acostumen a ser nanos convergents de mitjana edat per als quals a Catalunya manca moral d’estat (poc els importa, dit sigui de passada, que llurs opcions polítiques de partit sempre hagin acabat comerciant amb la nostra subjugació a Espanya) i admiren els jueus com aquella petita gran pàtria rodejada de sàtrapes que, repeteixen ad nauseam, “té tot el dret el món a defensar-se militarment” per moltes barbaritats que això comporti. Per altra banda, els palestins acostumen a ser la nineta dels quarantins encara adolescents de classe mitjana barcelonina vinguda a menos que troben en la derrota palestina (i les vexacions inacceptables envers els seus infants) un germanet bessó de la nostra persistent desfeta nacional.

Les dues tipologies de ciutadans tenen, només faltaria, molts matisos; cal recordar que molts catalans foren i són projueus perquè, fa molt de temps, aquella terra promesa era un dels indrets més progressistes i hippiosos de l’Orient Mitjà. Al seu torn, hi ha molta gent que viu la barbàrie de Gaza amb un dolor prou honest. Però diria que,